Qui corre per l’abocador? Quina figura (humana? ...segur?) corre entre les escombraries? Un ésser creat per Deu, fill de Deu? No, Deu es va oblidar de crear-lo. Aquesta criatura es va fer a si mateix a partir de les deixalles. I des de llavors, corre per la merda, s’enfonsa en la merda, viu en la merda. Busca en la merda un món millor... que no trobarà mai. Per això no viu la vida, la mor, igual que fa el “niño yuntero” de Miguel Hernández, que “empieza a vivir y empieza a morir de punta a punta”. La tesi de Wasteland no és altra que, mentre hi ha qui viu la vida, molts, moltísims éssers humans, la moren.
La proposta de Lluís Danés és terriblement bella. És un poema visual i sonor. Tres músics, capitanejats pel piano de Xavi Lloses, ens capbussen en la misèria de la mà de la música de Lluís Llach. Sons inquietants, degotejos, plors, crits, udols, cops... Abans que s’aixequi el teló que amaga l’abocador (reproducció del Jardim Gramacho, de Rio de Janeiro, que Danés va veure en un documental quedant-hi esfereït), ja hi estem dins. Quan comença Manolo Alcántara a gesticular, a dubtar, a conèixer la pobresa que l’envolta, ja ens em acomodat en la nostra butaca per creure, durant poc més d’una hora, que patim el què pateixen el personatge i els titelles de material reciclable (fets de deixalla, quan morin tornaran a ser deixalla...). La distància entre el públic i l’espectacle sembla que desapareix, però no val enganyar-se: és la mateixa que hi ha entre el primer i el quart món. I trona la veu cadenciosa però poderosa, brutal d’Eduardo Galeano: “Los desechables...”. Recita versos seus, o històries de contacontes. Narracions que denuncien una injustícia, que ploren per un món millor, que canten la misèria.
L’escenari és un espai on no deixa de caure-hi porqueria per una canonada. El personatge actua envoltat de deixalles, s’enfonsa entre les runes, submergeix de les profunditats de detritus. Ajudat pels titelles manegats per ombres intentarà resistir però la veu, la paraula de fons serà inexorable, despietada, desesperançadora. “Las bocas del tiempo cuentan el viaje”... El missatge és implacable: “Los nadies, los hijos de nadie, los dueños de nada (...) Los nadies, que no son seres humanos sino recursos humanos (...) Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”.
El ritme de l’obra no defalleix en cap moment. Alcántara és l’actor ideal. Es mou com només ell sap, creant autèntiques coreografies sota les notes de Llach, amagant-se en racons impossibles, sepultant-se sota les escombraries o caminant, “como el árbol de la vida”, amb el cap amagat. La opacitat de l’espai ens transporta (no! no ens movem de les nostres cadires, no patim...) al submón del qual ningú no surt mai. No hi ha il.lusió. És l’infern de Dante: “Lasciate ogni speranza voi che entrate...”
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
