Passats els primers dies després de la presentació de l'ERO a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, organisme del qual depenen TV3 i Catalunya Ràdio, sembla que es perfilen les dues posicions negociadores. D'una banda CiU ha fixat el seu argumentari: retallar despeses. Per aconseguir-ho, el receptari empleat sembla calcat al que es feia servir durant el primer any de govern d'Artur Mas: adaptar els números a les exigències del dèficit. I això es pot fer, segons ells, sense que la qualitat es vegi afectada.
De l'altre costat, hi ha la plantilla. Es tracta d'un col·lectiu amb una alta vinculació sindical que ja feia molt temps que temia una decisió com l'adoptada des del Govern català. Acostumats com estan a ser objecte de transacció, han decidit que a més d'oposar-s'hi amb les armes -poques- que els permet la legislació laboral, ho faran des del punt de vista polític.
CiU, amb la seva majoria absoluta, és l'única que defensa la retallada. El seu soci de govern, ERC, no hi està d'acord; l'oposició -PSC, ICV i CUP- s'hi oposa, i el PP es manté absent del debat en una clara mostra de desmarcatge de la iniciativa del govern de Mas.
Ningú com els treballadors dels mitjans públics de la Generalitat saben com els agrada a CiU tenir sempre presència a la ràdio i la televisió. Es diria que els consellers s'han passejat sempre com si fossin a casa seva pels estudis de TV3 i Catalunya Ràdio.
Ningú com la gent que treballa a Sant Joan d'Espí o a Barcelona sap que els mitjans públics han estat també un lloc on resguardar amb molt bons sous a dirigents polítics que passen a segona fila. Potser per això els sindicats fa temps que es queixen que els esborranys de l'últim conveni mostraven una retallada de salaris inversament proporcional a la seva quantia. Una asimetria que es mantindria ara en la distribució dels acomiadaments. Els treballadors denuncien que els acomiadaments es centren en els “operatius actius”. Dit en altres paraules, no toquen les estructures “indirectes”. En això el model serien els ens de ràdio i televisió de Madrid i València.
Després dels ERO, aquestes societats informatives intenten basar la seva activitat en empreses externes, de manera que el nucli de les noves corporacions es dediqui a coordinar la producció subcontractada. El peatge d'aquest abaratiment seria la qualitat.
Davant la presentació dels ERO, els treballadors de les empreses públiques de comunicació de Catalunya han reaccionat amb accions sorprenents pel que fa a la seva magnitud. Mobilitzar en qüestió d'hores cinc autocars per manifestar-se davant el Palau de la Generalitat o portar la protesta a la seu de CiU a Barcelona s'ha fet amb una celeritat digna d'observació. I abans que es presentés l'expedient ja s'havien reunit 79.000 signatures en unes jornades en defensa del model públic de comunicació.
Però segurament el que més cou a CiU és la bel·ligerància a curta distància dels treballadors de TV3. Veure imatges de consellers envoltats de treballadors amb samarretes vermelles -el color de la protesta a la CCMA- o sent increpats per periodistes amb els quals havien compartit complicitat no ha de ser plat de gust. I el que pica més és que la protesta de la CCMA és una de les més documentades audiovisualment. Es poden escoltar sense filtres les excuses del conseller Homs en ser interpel·lat per periodistes sobre promeses no complertes. O veure què deia el president de la CCMA en ser preguntat al Parlament sobre l'ERO no fa gaire.
Tot fa pensar, doncs, que la protesta seguirà. Allà on el govern de CiU vulgui fer un acte de masses, s'hi trobaran les samarretes vermelles criticant que s'accepti la retallada d'aquesta estructura d'Estat o acusant-los directament de traïdors. I al costat dels sindicats hi haurà l'esquerra catalana parlamentària, que podria compartir algun objectiu amb CiU però que no accepta que això es faci a canvi de carregar-se l'Estat de Benestar.
El fet que la direcció de la CCMA hagi encarregat a la consultora PricewaterhouseCoopers negociar l'ERO i dibuixar com ha de ser l'entitat que sorgeixi de la poda de personal tampoc ajuda a generar confiança entre els treballadors. A les files sindicals es recorda que el totpoderós ministre d'Economia, Luis de Guindos, havia estat directiu d'aquesta multinacional. Aquesta relació subterrània, molt habitual en les altes esferes madrilenyes, es voldria aprofitar des de la Plaça de Sant Jaume per afavorir el desglaç en les molt difícils relacions amb els que tenen les claus de la caixa, a Madrid.
Perquè en gairebé tots els actes i protestes dels treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio s'hi pot veure un substrat, un argument a vegades soterrat, de vegades explícit: que es realitza un sacrifici ritual equivalent al 10% d'aprimament dels mitjans públics de comunicació catalans per apaivagar la set de sang que mostra el govern del PP i que expressa, cada vegada que té un micròfon a prop, el ministre Cristóbal Montoro.
Sigui quin sigui el desenllaç de l'actual crisi, CiU no en sortirà indemne. La sensació d'haver canviat una perla de la corona autonòmica per un plat de llenties li serà recordada. Tindrà repercussió electoral? Afectarà al panorama informatiu? L'espai vacant dels mitjans públics acabarà consolidant una opció privada ja molt afavorida pel govern de Mas? Continuarà.
Sobre este blog
El Diari del Treball es un blog con voluntad de reflejar, tanto desde la información como la opinión, la lucha por preservar los derechos laborales y económicos que la crisis pone ahora en peligro. El blog está coordinado por el periodista Tomeu Ferrer.
