Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

De la immigració a la ciutadania

Saïd El Kadaoui

Psicòleg i escriptor —

Leer versión en castellano

Dissabte 9 de març es va celebrar la primera convenció que obria el procés de primàries que afrontarà el PSC de Barcelona l’any 2015 per escollir el seu alcadable. A mi em van convidar a participar com a ponent per aportar idees sobre el discurs que ha d’afavorir la cohesió social. Com passar de la immigració a la ciutadania, aquest era el títol de la taula on hi participaven també d'altres ponents.

Vaig comentar que, al meu entendre, són tres els discursos que es poden fer sobre la immigració:

1. L’assimilaconista. La persona que ve d’un altre indret es troba una societat ja feta, com inserida en un motlle rígid, i el que ha de fer és adaptar-s’hi i no pretendre canviar res. És la persona qui ha de canviar per formar-ne part.

2. L’utilitarista-expulsiu. En els moments de bonança, quan es necessita mà d’obra, s'obren les portes, ja sigui per anar a buscar la contractació al seu origen o bé fent la vista grossa a la quantitat ingent de persones que creuen la frontera. Ara bé, en moments de crisi com els que estem vivint, aquestes persones es veuen obligades a retornar al seu país d’origen.

Aquests dos grans discursos el que fan és amputar a la realitat una part de la seva complexitat. L’amaguen sota una concepció nacionalista de la societat (els autèntics i els forasters) o sota posicionaments clarament xenòfobs. Per tant, son discursos que mai no s’ajustaran a la realitat d’una societat canviant i a la subjectivitat de les persones.

3. L’inclusiu-integrador. És aquell discurs que accepta que la condició d’immigrant no és un estatus permanent i que en facilita la inclusió com a verdaders ciutadans.

Algunes de les idees (i dels autors) que a mi m’han ajudat a entendre tant el contingut com els límits d’aquest discurs són les següents:

Kwame Anthony Appiah afirma, i jo ho comparteixo ,que la dignitat humana i la llibertat individual són innegociables. Totes aquelles idees o ideologia que no admeti aquests límits no tenen cabuda, al meu entendre, en aquest discurs. Per tant, el relativisme cultural no hi cabria. Ens han de regir els valors universals.

Edward Said i el seu concepte d’orientalisme. No ens podem conformar amb una teorització de l’altre plena de prejudicis eurocèntrics, construïts al llarg del temps, i que no s’ajusta a la seva realitat complexa. Aquesta visió reduccionista, ingènua -en el millor dels casos-, perversa -en el pitjor-, és una humiliació constant a una de les cultures de molts dels ciutadans que ja son europeus.

Jorge Steiner parlava d’un altre orientalisme que jo també trobo interessant. Tindria a veure amb la fascinació per l’altre. Voler imitar-lo. Menysprear, per exemple, la racionalitat occidental i anar a buscar l’espiritualitat de l'Índia, sense adonar-se que aquesta és una visió maniquea del món.

Edgar Morin i la seva concepció del 'pensament complexe'. No podem, com diu ell, reduir a la persona a una mínima part de sí mateixa. Necessitem un pensament que abordi la complexitat per entendre la complexitat del mon.

I lligat a això últim, trobo molt interessant la concepció de la identitat de l’Amin Maalouf. La nostra identitat està en permanent construcció. És com un trencaclosques fet de moltes peces i que, a la vegada, pot anar incorporant-ne d'altres de noves. Aquesta idea dinàmica de la identitat és molt útil especialment pels fills de les persones que en el seu moment van emprendre el projecte migratori. Es correspon més amb la seva realitat. Una de les pitjors coses amb les quals ha de lluitar la persona és amb la identitat prescrita pels altres. I la nostra concepció majoritària de la identitat és una de molt lligada a l’origen.

I, finalment, vaig comentar que una de les millors maneres per desarticular el discurs xenòfob és, al meu entendre, que les mateixes persones originàries d’altres països i que avui dia son militants o simpatitzant d’un partit polític, s’encarreguin de combatre’l denunciant-lo però mostrant-se molt crítics també amb algunes actituds defensores de la seva pròpia comunitat que, per altra banda, és tan complexa i heterodoxa com la mateixa societat. Ningú, doncs, pot erigir-se en el seu representant absolut.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Etiquetas
stats