eldiario.es

Menú

Acudits de catalans

El que passa a Catalunya és una cosa tan important, tan viva i sorprenent que no deixa de sorprendre com ho viuen els poders espanyols: negant aquesta realitat i ocultant-la a la ciutadania

- PUBLICIDAD -

Desconfio del meu propi judici, ja que sempre he pensat que la «gent de lletres» sabia moltes coses d’assumptes literaris i culturals que m’atreien, però fa molt de temps que vaig aprendre a desconfiar del seu judici sobre els avatars de la vida personal i social. Amb excepcions que alegren i il.luminen, ni cas, ja que solen repetir llocs comuns,tot i que amb enginy o sentenciositat. No obstant això, de vegades aquesta gent té algun tret de fantasia que passa de l’extrem del lloc comú de la genialitat.

Un company de feina amb el qual abans havia conversat sobre poesia i filosofia, em deixa anar que «això de Catalunya és un pla genial de Rajoy». Em deixa desconcertat,i com que fa poc que ens tractem, busco a la seva cara si fa broma o bé si parla seriosament, i no aconsegueixo discernir-ho. Assevera:«Estic convençut que és un pla», i la meva ment es comença a preguntar de quina mena de pla es deu tractar.Somriu i afirma amb rotunditat:«Estic segur que Rajoy i Mas ho van pactar».

Un nou cop al meu enteniment, intento imaginar-los posant-se d’acord en un lloc secret i donant-se la mà. Crec que encerto a deixar anar una sèrie de frases inconnexes,«però què dius,que no, home...», i coses per l’estil. Em refaig momentàniament i li pregunto si realment creu que els catalans són més ximples i estan menys informats que nosaltres. Ell m’explica que estan adoctrinats a través de TV3, això ja l’hi va sentir a un periodista català en un programa de televisió. En aquest moment he de replicar que hi ha gent per a tot, però ja em té superat, estic a la seva mercè. Em deixa K.O. amb el cop definitiu, somriu amb ulls murris i em deixa anar:«Per partir el PSC. No veus com el deixa? Rajoy és intel.ligentíssim, és un pla genial».

Em vaig reposar novament i va rebatre la seva opinió, li vaig explicar que fa anys que observo amb curiositat, difícil d’explicar,els catalans, i que tinc amics i relacions a Catalunya que em permeten dir que això és un disbarat i que l’assumpte és molt més seriós.

No sé dir si aquella va ser una conversa seriosa o humorística, no n’estic completament segur, però m’inclino a creure que ell va parlar seriosament. El meu company ara s’ha transformat per a mi en un desafiament intel.lectual, semblava un home molt formal, però té una ment d’imaginació alegre i sense límits.Jo hauria pogut argüir que, vist des d’aquest punt de vista tan mesquí i partidari, el problema de Mas no és el PSC sinó ERC, però no valia la pena; la idea mateixa de Mas i Rajoy tramant en secret la destrucció del PSC era tan inversemblant que només vaig poder somriure amargament. El que passa a Catalunya és una cosa tan important, tan viva i sorprenent que no deixa de sorprendre com ho viuen els poders espanyols: negant aquesta realitat i ocultant-la a la ciutadania. No sé el que se sent a Catalunya, però a fora se senten tota mena de disbarats; no es tracta que siguin opinions diferents o contràries, sinó absurdes.

El poder autoritari necessita ciutadania desinformada per tirar endavant les seves polítiques.Amb relació al que passa a Catalunya, el gros de la ciutadania espanyola està completament desinformat. Persones que es diuen de dretes o d’esquerres repeteixen amb més o menys contundència o enuig els mateixos comentaris de les televisions i emissores de la ultradreta. L’hegemonia d’aquestes idees és el que permetrà al sistema polític espanyol que la societat accepti com a natural una mesura política antidemocràtica: prohibir la celebració d’una consulta. Les preguntes que volen ser sotmeses a votació ens semblaran pitjors o millors, però són preguntes, no pas una proclamació d’independència. El mateix resultat no té perquè ser jurídicament vinculant; una altra cosa és que políticament sí que ho seria.

Els dos partits d’àmbit estatal que són el tronc del sistema polític ja han completat l’abraçada i tindran la majoria de la gent al darrere. Pel que llegeixo, la premsa catalana està dividida sobre la independència, i fins i tot sobre el fet que se celebri un referèndum en contra de la decisió del Govern de Rajoy, però, llevatd’alguns mitjans a la xarxa, la premsa espanyola està completament d’acord en la seva línia editorial: donen suport al Govern i no volen que se celebri el referèndum. Uns sostenen una veritable campanya d’agitació espanyolista i d’altres ho fan amb més finor, amb tribunes constants sempre en la mateixa direcció i informacions esbiaixades. No té sentit argumentar una vegada i una altra que Catalunya no seria viable econòmicament, que li aniria malament, que el Govern no els permetria entrar a l’euro, que ningú els fa cas per allà fora (bé, excepte la BBC)...

Imaginar aquests escenaris ombrívols obliga per decència intel.lectual a imaginar la viabilitat d’una Espanya sense Catalunya, com li aniria, quin estat seria aquest que vetaria l’entrada a la UE d’un estat nou per perjudicar-lo... I és un frau culpar la «burgesia catalana» si no es parla immediatament de la burgesia madrilenya o espanyola, que també defensa els seus interessos particulars. I és una duplicitat dir que el conflicte interessa als nacionalistes catalans, ja que es podria dir amb la mateixa raó que interessa als nacionalistes espanyols i, molt en concret, al Govern.Així, Rajoy, amb la seva posició, aconsegueix que la preocupació nacionalista espanyola deixi en segon pla les seves polítiques antisocials.

De fet, si Rajoy fos un president responsable, hauria de començar per demanar perdó als catalans per animar campanyes xenòfobes contra ells. Això de recórrer l’Estatut davant del Tribunal Constitucional va ser un desastre polític coherent amb la seva ideologia, però animar els boicots és una cosa imperdonable. Com han de creure els catalans que també és el seu president?

En tot cas, el meu company, amant de la filosofia i la poesia, no accedirà als mitjans de comunicació catalans i només s’informarà per aquests altres mitjans espanyols. Uns mitjans que redueixen el conflicte als interessos d’uns partits per ocultar la veritat: que allà hi ha milions de ciutadans que estan reclamant aquesta consulta. Quan es redueix aquesta demanda a un joc de sigles,es falta al respecte a totes aquestes persones.

Estic convençut que, sense treure-li profunditat política en absolut, en el fons aquest plet té molt de dignitat ferida per part dels catalans. Des de Catalunya es va buscar renovar la integració catalana en un projecte compartit amb un nou «estatut»:així, l’Estatut aprovat pel Parlament català mantenia la integració de la nació catalana a Espanya. Però, en nom d’Espanya, el Tribunal Constitucional va negar la constitucionalitat del reconeixement nacional que pretenien i ara el Govern i els seus suports els diuen que no es poden consultar a si mateixos. Què els queda sinó anar-se’n? La propaganda acaba encegant els mateixos que la difonen,se l’acaben creient, creuen que els catalans són uns nens immadurs que simplement s’han emocionat i que ja se’ls passarà quan vegin que no poden fer res.

No dubto que estiguin emocionats,i ho estan; d’una manera diferent als que agiten la rojigualda. Però em sembla que no els passarà, i que la majoria de la societat catalana, i en conseqüència Catalunya com a país, ja no forma part de cap projecte compartit que es digui Espanya. La majoria dels catalans ja han creuat mentalment una ratlla, contemplen Espanya des de fora i no s’hi veuen dins. Crec que ja és un fet que més de la meitat de la població s’imagina com un estat a part.

La nació espanyola de Franco es va basar en la submissió absoluta de les persones, però per la força no hi ha projectes compartits. Una Espanya que tingui sotmesos els catalans per la força no és una democràcia.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha