eldiario.es

Menú

Guerra als pobres

El setge als col\·lectius més vulnerables va acompanyat d’un ressorgiment de la caritat, ara rebatejada com solidaritat perquè sigui més digerible per part d’àmplies capes de l’esquerra social.

- PUBLICIDAD -

Fa unes setmanes, un lúcid Paul Krugman denunciava que al món occidental s’havia desencadenat una guerra contra els pobres. “Si el mercat sempre té raó, llavors la gent que acaba en la pobresa és perquè mereix ser pobre”, argumentava. Reconeixem aquest pensament en les ideologies que diàriament sentim que volen expulsar els immigrants, que consideren dropos aquells que són a l’atur, aprofitats els que cobren el PER o les rendes mínimes i delinqüents els que no tenen un sostre sota el qual viure.

En ple Nadal, des d’Alemanya ens sorprenia un titular de l’International Trade News, un diari econòmic de prestigi, que deia “What I like about Germans and I hate about Greeks” (“El que aprecio dels alemanys i odio dels grecs”). L’article ocupava tota la portada i diverses pàgines interiors i estava signat pel professor Spiridon Paraskewopoulos, acadèmic d’origen grec però establert a Alemanya des de fa dècades. No es tractava d’un text banal, ni de bon tros, ja que l’articulista desgranava arguments de pes per posar de manifest la tragèdia que suposava que el poble grec (liderat per uns polítics nefastos, això sí) esperés una solidaritat infinita del poble alemany sense pràcticament esforçar-se a superar la seva situació de crisi econòmica.

Tots aquests arguments, els locals i els internacionals, són en realitat una manifestació clara d’aquesta guerra contra els pobres a què al·ludia Paul Krugman. Aquesta crisi, que està aprofundint la desigualtat entre classes socials, es caracteritza per estar proveint un petit nucli de privilegiats de recursos i beneficis extraordinaris a costa de la cada vegada més precària situació de les classes mitjana i baixa. Mentre es reforma el mercat laboral per “flexibilitzar” l’ocupació, es retallen els pressupostos en educació i salut o es redueixen les rendes mínimes, augmenten els beneficis empresarials i les vendes de cotxes de luxe, se sanegen els bancs i s’incrementen fins a un 7% els sous dels directius. Amb menys diners de què disposem ara en plena crisi, es van crear els Estats del benestar després de la Segona Guerra Mundial, com ens recorda Josep Ramoneda. Per tant, no ens trobem davant d’un problema econòmic sinó d’un problema de model social.

Un model que no és neutre, sinó que respon als objectius dels partits que ens governen, profundament conservadors en la majoria de països europeus, a Espanya i també a Catalunya, és clar. El setge als col·lectius més vulnerables va acompanyat d’un ressorgiment de la caritat, ara rebatejada com solidaritat perquè sigui més digerible per part d’àmplies capes de l’esquerra social. Així, es multipliquen els bancs d’aliments, les noves loteries i maratons benpensants que ajudaran a les ONG amb els seus beneficis (amb els diners de les mateixes classes socials que tant els necessiten), i es reforça la filosofia “posi un pobre a la seva taula” en lloc d’apostar per les polítiques públiques que realment doten d’autonomia els éssers humans. No és cert que no hi hagi estratègies per vèncer la pobresa: les rendes mínimes garantides (encara millor si fos una renda bàsica universal) són imprescindibles en una societat que trigarà molts anys a tornar a generar ocupació i que, previsiblement, mai no arribarà al somni de la plena ocupació. Són l’única possibilitat que les persones assegurin un cert benestar material i tinguin independència per decidir què fer amb les seves vides i amb les de les persones que en depenen (perquè no oblidem que, entre els beneficiaris de rendes mínimes, hi ha majoria de dones, moltes d’elles amb persones dependents al seu càrrec, amb la conseqüent feminització de la pobresa). Però també hi ha altres polítiques possibles per salvaguardar l’Estat del benestar, distribuint recursos, perseguint el frau fiscal, prioritzant allò públic i impulsant una nova economia social i sostenible.

El que és fonamental és creure en el model alternatiu i, en lloc de sumar-nos a la guerra contra els pobres, declarar radicalment la guerra a la usura, la desigualtat i la pobresa.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha