Feminitzar la política

En els darrers temps hem escoltat alguns líders afirmar la seva intenció de “feminitzar la política”. Com el terme no és molt clar, ha provocat alguns debats interessants sobre el seu significat i possibles conseqüències.

Algunes de les persones que ho proclamen semblen al·ludir a un aspecte quantitatiu: senzillament, a la necessitat d'incorporar dones als llocs de decisió política, és a dir, assolir la paritat. Seria, certament una mesura de justícia, a hores d'ara no vigent, i, des d'aquesta perspectiva, el terme “feminitzar” seria correcte i no hi hauria més a dir.

No obstant això, la qüestió s'enreda quan “feminitzar” es refereix a quelcom qualitatiu, en concret a les suposades qualitats de la feminitat en la nostra societat. En aquest segon cas, a continuació del verb caldria exposar una sèrie d'arguments descriptius sobre què entén el parlant per “feminitzar”, ja que no existeix, ni de bon tros, consens.

Des de “l’etern femení ens impulsa cap al cel” del Faust de Goethe, fins al menys poètic “mujer, mujer” d'un expresident conservador del govern espanyol, passant pel “Això és una dona” que una multitud va dedicar a la llavors esposa del president de la Generalitat a Catalunya, s'observa que el que cada persona, grup o cultura entén per femení no és el mateix, encara que totes coincideixen en una essència sospitosament lligada a la natura.

En els estudis sobre estereotips trobem que els relacionats amb el “ser dona” són els que menys han variat en l'últim segle, com tantes vegades va denunciar l'enyorada Victòria Sau, malgrat l'enorme evolució social produïda. Quan es pregunta a les persones sobre els trets propis d'una dona apareix sempre el ser afectuosa, agradable, consensuadora, pacífica, submisa, insegura ... i no apareixen mai adjectius com valenta, arriscada, decidida, ferma o agressiva (tot i que, evidentment, les dones, com a éssers humans que són, participen de totes aquestes característiques, igual que els homes). La tradicional vinculació de les dones amb la maternitat i la cura de les persones dependents ha configurat un marc de la feminitat que apenes permet la ruptura, la innovació i la llibertat de moltes dones que no se senten identificades ni representades per aquestes qualitats.

Per aquest motiu, cal estar alerta amb el verb “feminitzar” perquè podria passar, com succeeix amb el famós “lideratge femení” que, sense ser conscients, s'estigués de nou encasellant a les dones en una sèrie de trets que han de complir per ser considerades realment femenines. Tornar a posar al centre “el femení” podria aprofundir en els estereotips en lloc d'alliberar-nos d'ells i reduir novament el nostre espai d'autonomia.

Estic convençuda que les persones polítiques que parlen, des de l'esquerra, de feminitzar la política es refereixen a incorporar en aquest àmbit valors com la cura de les persones, la comunicació, la tolerància, els lideratges compartits, les relacions personals autèntiques, l'ètica ... valors tots ells que corresponen als éssers humans sense distinció de sexe i en els que, efectivament, algunes dones poden actuar com a mentores en haver desenvolupat durant segles aquestes funcions.

Si el que volem és la visibilitat i representació de les dones tal com són, en tota la seva diversitat, no encotillades per prejudicis previs, faríem bé en desprendre'ns d'estereotips i en diluir la presència dels gèneres, més que reforçar-la. Els homes i dones del futur mereixen poder viure més enllà del que estableix la seva possible feminitat o masculinitat.

Sara Berbel Sánchez, doctora en Psicologia Social