El Pregó de la Mercè obre la festa major de Barcelona. Però és molt més que un pregó de festa major. És el moment en què la ciutat tria un personatge perquè posi paraules a la realitat i als anhels d'una ciutat plural, diversa, i amb una personalitat molt forta. Amb una ciutadania que viu de forma apassionada des dels grans projectes urbanístics fins a les decisions municipals més modestes. Una ciutadania que se sent tant cosmopolita com part de la identitat del seu barri o del seu carrer. Conscient de la capitalitat de Catalunya, però també de ser un referent de la Mediterrània, d'Europa i amb aspiracions de ser estimada i respectada a Espanya. Una ciutat que ha viscut com poques totes les utopies dels últims segles. Una ciutat metropolitana que ha sabut guanyar-se la immigració, de la resta de Catalunya, d'Espanya i del món.
Els ajuntaments democràtics sempre han elegit els pregoners de la Mercè amb mim, conscients de la responsabilitat de donar veu a una ciutat com Barcelona. La llista de pregoners i pregoneres de la Mercè són el reflex d'una ciutat oberta. Aquest any el govern municipal de l'alcaldessa Ada Colau ha triat l'escriptor Javier Pérez Andújar. Nascut a Sant Adrià de Besòs, Pérez Andújar s'ha convertit en el cronista de la Barcelona perifèrica, de l'extraradi, de la ciutat metropolitana. I s'ha significat per la seva actitud crítica amb l'independentisme. Quan l'Ajuntament va anunciar el seu nom es va desencadenar una dura campanya a les xarxes i a les pàgines d'opinió d'alguns mitjans. I diverses entitats independentistes van anunciar un pregó alternatiu a càrrec de l'actor Toni Albà. No és una anècdota.
Toni Albà pronunciarà el seu pregó a la mateixa hora que l'acte oficial del Saló de Cent i anirà disfressat de Felip V, el rei que simbolitza la repressió patida pels catalans el 1714. El pregó d’Albà aspira a ser una paròdia de qui van tenir la gosadia d'elegir un cronista i escriptor crític amb el Procés. Però en el fons deixa en evidència la pitjor cara d'un projecte polític legítim i respectable com és la independència de Catalunya.
Toni Albà posarà paraules i rostre a la intolerància, a un cert sentiment supremacista, a l'exclusió del dissident. Actituds que practiquen una minoria dins de l'independentisme, però que són, en el fons, els grans enemics del Procés. Perquè són aquestes pràctiques les que impedeixen a la causa sobiranista guanyar nous espais socials; les que provoquen rebuig entre els que han perdut l'esperança de reformar Espanya però que també temen una Catalunya dominada pel sectarisme.
Els promotors de la iniciativa acusen els que els critiquen de no tenir sentit de l'humor. Moltes d'aquestes crítiques provenen del camp independentista (llegeixin a Vilaweb aquest article) perquè la majoria, assenyada, és conscient que no estem davant una nova expressió del hi, hi, ha ha, que tantes vegades ha acompanyat el Procés, sinó que presenciarem un immens error, un episodi gens graciós ni, per descomptat, anecdòtic.
L'humor sempre ha de transitar la vora del precipici. Cal exposar. Arribar al límit. Especialment quan es tracta de despullar al poder. Però Toni Alba i les entitats independentistes que han organitzat la paròdia protagonitzen un acte polític que pretén la fractura social. El 'nosaltres', els autèntics, els catalans de bé, davant dels 'altres'. I resulta que els 'altres' és una ciutat com Barcelona, oberta, complexa, contradictòria, mestissa, diversa, crítica amb ella mateixa. I, malgrat tot, amb un extraordinari sentit de l'humor.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
