eldiario.es

Menú

Les esquerres de Catalunya i Espanya es poden entendre?

Article VIII de X de 'Carta als amics i amigues d'Espanya: un llenguatge per entendre'ns. Sobre els obstacles ideològics, culturals i lingüístics que dificulten crear escenaris de trobades possibles entre un potencial moviment democràtic a Espanya i un moviment popular català que apareix com a independentista i res més'
- PUBLICIDAD -

La frase esmentada en l'article anterior -"Catalunya no és espanyola, però és d'Espanya"- expressa molt bé el que senten o intueixen molts dels catalans que es relacionen amb els representants del poder polític concentrat a la capital. Ells són els propietaris de l'Estat i el que a Catalunya considerem drets, per a ells és una graciosa concessió o una negació que no es discuteix i menys encara es pacta. Però és només una cara de la realitat. Hi ha una altra cara més positiva, la que hi va haver en la resistència contra la dictadura franquista: els múltiples llaços polítics, culturals i personals que es van construir llavors i que més o menys es mantenen. Ja ens hem referit a les relacions familiars i professionals o econòmiques en un punt anterior. Ara ens centrem en la dimensió estrictament política.

Proposo un test per veure si hi ha possibilitat d'entesa. Un vell polític francès, Edgar Faure, expert en forjar acords i aliances, deia que en situacions conflictives entre organitzacions o dins de la mateixa entitat primer convé fer un elenc d'allò que tenen en comú, després plantejar els temes de desacord i finalment explicitar si ambdós entenen el mateix sobre els temes conflictius. Posem alguns exemples.

Les esquerres espanyoles i catalanes tenim en comú l'experiència de la lluita antifranquista, l'assumpció del dret dels pobles a l'autodeterminació i la voluntat de mantenir els llaços entre ells sempre que se'ls reconegui aquest dret i se'ls respecti un alt i específic nivell d'autogovern. Així mateix coincidim en defensar la república com a model polític democràtic, la democràcia a tots els nivells institucionals i socials, la distribució del poder amb la societat civil mitjançant gestió participativa o transferida tant en l'àmbit polític com econòmic, la ruptura amb les polítiques econòmiques neoliberals, un Estat laic que respecti per igual totes les religions sense que cap d'elles tingui cap privilegi polític o econòmic, etc. La llista podria ser molt més llarga. Per tant seria lògic que tinguéssim un objectiu comú: acabar amb l'actual règim polític espanyol i amb les actuals polítiques socials i resoldre les relacions de l'Estat espanyol amb aquells pobles que reivindiquen més autogovern, inclòs el dret a l'autodeterminació.

Vegem doncs el tema conflictiu: El dret a decidir, la consulta i la possible independència. Un pas previ seria trencar el mite de la "Espanya una i indivisble" que preval encara en la cultura política espanyola. Històricament no s'ha consolidat una unitat nacional, hi ha pobles o nacionalitats que és inevitable reconèixer i acceptar que s'expressin. Però també des de Catalunya hem de desmitificar la independència com a solució universal i en tot cas acceptar que no és l'única solució en relació amb l'Estat espanyol. La solució no pot ser una fórmula uniformista com existeix ara. Cal partir del reconeixement que hi ha un poble català que té dret a l'autodeterminació encara que podríem coincidir a preferir una opció alternativa a la independència: un estatus específic per a Catalunya de caràcter confederal, que també correspon a un poble que ha manifestat una voluntat col·lectiva d'autogovern.

Els acords polítics, en moments històrics en què es donen dinàmiques socials fortes, es forgen no tant en els laboratoris d'experts o en reunions dels dirigents polítics, sinó en les pràctiques conjuntes o coincidents. Cal forjar llaços de treball comú no reduïts a les elits, com crear grups de reflexió o organitzar debats a tots els nivells, elaborar informes conjunts o propostes amb diferents alternatives... Però sobretot desenvolupar pràctiques socials i polítiques sobre els objectius comuns esmentats: acabar amb el règim polític imperant i combatre les polítiques socioeconòmiques neoliberals.

Les posicions de les esquerres no han de plantejar tabús, siguin la unitat d'Espanya o la independència. Cal respectar les posicions de partida de cadascú. És tan lícit per les esquerres l'independentisme com les alternatives que ens mantinguin en un sol Estat, sigui federal, confederal o una altra forma d'unió (com el Benelux). És tan lícit considerar que hi ha i hi pot haver una ciutadania espanyola comuna com un poble català que pot expressar una voluntat col·lectiva, inclosa la independència. Ni l'Estat espanyol hauria d'oposar-se a una consulta o referèndum a Catalunya que porti a la independència ni els catalans han de prescindir de l'opinió dels ciutadans de la resta de l'Estat a l'hora de pactar una forma de relació.

Sigui quina sigui la solució que s'assoleixi en un futur més o menys proper les esquerres han de consolidar els seus llaços, tenint en compte que hi ha partits estatals i partits específics com és el cas de Catalunya. Crec que la solució no pot ser en cap cas el cafè per a tothom, simplement perquè no és una solució. No es tracta de privilegis sinó de reconèixer les diferències.

Cal abordar els temes sensibles i fer-se entendre. La consulta i el sobiranisme és un exemple que ja hem tractat. Hi ha altres temes que s'han de tractar amb molta cura procurant entendre l'altre i no confondre a causa de prejudicis o confusió sobre les paraules. Es poden fer debats públics o no amb la voluntat d'arribar a posicions acceptables per a uns i altres. Un tema molt sensible és el de la llengua. Catalunya, sigui independent, confederada, federada o autonòmica, és un país bilingüe i continuarà sent-ho. No es tracta que hi hagi dues comunitats lingüístiques sinó que els seus ciutadans siguin tots bilingües i molts d'ells coneguin altres llengües. Però també una forma d'enfortir llaços és que el conjunt o una part significativa dels espanyols tingui coneixements de llengua catalana, basca o gallega.

Un altre cas és el del federalisme. Un plantejament democràtic que pot resultar atractiu en gran part d'Espanya (encara que per ara no està a l'ordre del dia i menys al carrer) però que genera molta desconfiança a Catalunya, ja que ens sembla una versió més del cafè per a tothom. Per a molts espanyols la diferència catalana es considera amb la pretensió de tenir privilegis. No obstant això a Catalunya es parteix de la idea que hi ha una diferència important per raons històriques, culturals, d'estructura social, de llengua, de projecció internacional, de la força de la seva ciutat cabdal (la que hauria de ser l'altra capital si Espanya hagués tingut més capacitat integradora). I cal comptar amb la voluntat política de la majoria de la població catalana.

Ja existeixen des de fa temps pràctiques conjuntes com les organitzacions sindicals o altres que han emergit més recentment com la plataforma d'afectats per les hipoteques o la iniciativa legislativa per la renda bàsica. Es tracta ara d'integrar aquestes pràctiques, siguin de base territorial com sectorial en un bloc d'objectius polítics que articulin i integrin moviments i organitzacions socials, forces polítiques i col·lectius o entitats de caràcter cultural o professional. Sense perjudici de les pràctiques específiques de cadascú.

Cal superar alguns vicis. Els catalans no haurien de confondre Espanya, les seves gents, les seves lluites passades, les indignacions presents, les seves esperances futures, amb l'Estat, el règim polític vigent, els aparells centrals, el que s'anomena injustament per la ciutat com "Madrid". I els líders polítics, els intel · lectuals progressistes més o menys mediàtics, els activistes socials... espanyols generen distància i rebuig quan reben agressions verbals o de menyspreu: Ens irriten els benintencionats que ens tracten amb una benevolència paternalista, quan aproven o callen, quan es produeixen casos com la sentència del Tribunal Constitucional, les campanyes contra Catalunya, la proposta de fer una consulta o les declaracions com les del ministre Wert o la presidenta de la Junta d'Andalusia. És especialment greu el maltractament sistemàtic dels mitjans de comunicació d'àmbit estatal o regional en relació a Catalunya.

Crec que vivim un moment històric en què la història s'accelera. Lamentablement s'accelera per anar cap enrere. S'està produint alhora l'enriquiment il·legítim d'unes ínfimes minories i l'empobriment d'àmplies majories, de caiguda en picat de les institucions polítiques representatives, de confrontació malsana entre els pobles que conviuen a l'Estat espanyol, de destrucció sistemàtica de l'Estat del benestar que havia començat (però no acabat) a construir en els anys 80 i 90, de reducció dels àmbits de allibereu de les persones, d'enviliment dels mitjans de comunicació. Hi ha condicions objectives perquè es desenvolupi un gran moviment revolucionari democràtic o una segona transició que integri alhora la transformació de les institucions polítiques i de reorganització territorial d'Estat i la implementació de noves i alternatives polítiques econòmiques i socials.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha