eldiario.es

Menú

La gran enganyifa convergent

Han confessat Millet i Montull, ha confessat Alavedra i han confessat alguns dels empresaris que van facturar al Palau de la Música feines fetes per Convergència. I hi haurà més confessions.

- PUBLICIDAD -
El pleno de Castelldefels retira un premio a Jordi Pujol con el apoyo de CDC

Imatge d'arxiu de Jordi Pujol EFE

No voldria ofendre a tota la bona gent convergent, que és molta i respectable, però ja va sent hora que es comenci a assumir una realitat possiblement insuportable: el pujolisme ha estat una monumental enganyifa. I escric això mossegant-me la llengua (o els dits), perquè després de sentir Millet i Montull confessant que feien de cobradors del frac de CDC i de sentir Alavedra confessar que trincava comissions en comptes de jugar a la petanca, com li corresponia com a venerable jubilat amb la vida resolta que era, el que em demanaven els budells és escriure que el pujolisme ha estat una estafa col·lectiva i piramidal. En aquest darrer adjectiu entraria la promesa d’Ítaca, que no deixa de ser un augment dels interessos a un tipus que saps que no pots complir però que et permet guanyar clients o com a mínim no perdre’n.

Algun lector m’ha acusat d’estar escrivint sempre el mateix article, i possiblement tingui raó. Hi torno, doncs: les evidències d’aquesta enganyifa van començar a aparèixer als anys vuitanta, van seguir als noranta i van continuar als dos mil (certament, amb la sordina posada per part dels “grans” mitjans del país). I així fins arribar al 2014, quan la confessió i caiguda als inferns del gran oracle li dóna versemblança i credibilitat. I avui, més que mai, la feliç coincidència de les instruccions dels casos 3% i famiglia Pujol-Ferrusola amb les vistes orals dels casos Palau i Pretòria projecta davant del nostre mirall trencat una crua imatge d’aquest país que ja no pot ser ignorada ni pel més crèdul dels feligresos de mossèn Tronxo.

El postpujolisme no va suposar cap canvi en les formes ni els procediments, i amb tota justícia en pagarà un cost polític. Els marmessors de Pujol es van adonar tard de l’error. Van intervenir el partit d’urgències per mirar de fer-li una cara nova, però finalment l’operació no va arribar ni a rentat de cara. Ni a la Clínica Planas haurien aconseguit que un sol ciutadà vegi en el PDeCat alguna cosa més que la nova marca d’un mateix producte que fa catipén a naftalina i claveguera. Dedueixo que les seves expectatives electorals estan en caiguda lliure, perquè fins i tot hi ha qui fantasieja amb forçar l’adéu d’Artur Mas, el nou president màrtir, a veure si així es ventila l’estança. En els pròxims temps veurem a més d’un cadell convergent saltant a bord de la nau republicana, només els cal trobar el moment i l’excusa. Els Romeva de torn ho tindran molt més fàcil, no els farà falta ni l’excusa.

La pàgina (o el paràgraf) que havia d’ocupar el pujolisme a la història de Catalunya ja estava escrita, i havia quedat gloriosa, o sigui que caldrà reescriure-la. Es podrà seguir dient que el nacionalisme conservador va saber assolir l’hegemonia política del país després del franquisme, que en especial durant els primers anys va treballar amb encert per la recuperació de la llengua i la cultura, i que també va esforçar-se a vertebrar i cohesionar la societat catalana després de les fortes onades migratòries de la postguerra, preservant la seva identitat com a poble, però a la vegada caldrà asseverar que aquella gent que durant anys es va presentar com la que millor defensava els interessos dels catalans, aquells qui deien ser el pal de paller d’un sentiment, aquell partit que es vantava de ser l’únic no sucursalista i que sempre alertava d’un enemic extern contra el qual s’oferia com a escut, en definitiva, que aquells patriotes que deien ser de pedra picada en realitat ho eren de pa sucat amb oli, i que van enganyar a tothom i van aprofitar-se dels seus càrrecs públics per ficar la mà a la cartera dels catalans, i que allò no va ser un error puntual, una patinada anecdòtica ni una petita taca en un historial de serveis immaculat, sinó una pràctica deliberada, permanent i sistèmica, que va quedar oculta gràcies a l’espessa xarxa clientelar que es va anar teixint gràcies als diners indignament furtats.    

Un apunt per entendre la importància de la xarxa clientelar: desviar diners públics cap a l'organització ha permès en primer lloc mantenir moltes seus i pagar moltes nòmines per tenir-la perfectament engreixada i tenir controlat (o si més no intentar-ho) fins al darrer racó del territori. En segon lloc ha permès pagar les millors campanyes i els millors assessors, ser més visibles que ningú. I en tercer lloc, òbviament, comprar moltes voluntats mediàtiques i fixar el relat. Potser per això Convergència ha aconseguit jivaritzar fins a l’extinció cada intent de plantejar un debat seriós sobre com abaratir els costos electorals.

Han confessat Millet i Montull, ha confessat Alavedra i han confessat alguns dels empresaris que van facturar al Palau de la Música feines fetes per Convergència. I hi haurà més confessions. Per començar, la de molts dels empresaris enxampats en la trama del 3% nascuda a Torredembarra i de la que vessa porqueria per múltiples consistoris convergents. Per primer cop estan a la intempèrie, confessar és la seva única taula de salvació.

Com deia, de sospites n’hi ha hagut sempre per donar i vendre, pràcticament allà on hi hagués una oportunitat de negoci que depengués d’una potestat administrativa. Parlem de desenes de milers de proveïdors dels departaments del Govern, així com ajuntaments, empreses i organismes públics. I de què una pila d’ells van haver de passar per caixa. Per cada cas amb ferum a corrupció que va ser enterrat n’hi devia haver 50 sobre els quals res no va transcendir. Amb majories absolutes a Catalunya i capacitat de decisió a Madrid, els patriotes de pedra sucada amb oli eren imparables. Però l’escenari avui ha canviat radicalment. Ara les instruccions judicials arriben fins al final, ara als fiscals no els torpedina ningú, i ara els delinqüents acaben cantant tot el repertori de Verdi, alguns fins i tot el de Wagner.

Els capitostos convergents sempre van saber alliberar la seva consciència cristiana de la càrrega del pecat a partir d’un sil·logisme pervers: si robar diners em permet conservar el poder, i si conservar el poder em permet defensar Catalunya, ergo lladrunyar em permet defensar Catalunya, i per tant ciso per una bona causa. O una altra forma de dir-ho: si em trec un sobresou (o se’l treu el meu fill) mentre treballo per consolidar l’hegemonia del partit; i si el partit és qui millor representa els interessos del país; ergo el meu sobresou i totes les meves altres malifetes les faig pel país, la millor de les causes. I se’n podrien seguir fent. Si el sistema és opac i costós, i si això em dóna tot l’avantatge a mi que sóc qui defensa Catalunya, ergo el sistema no s’ha de reformar ni fer més transparent i barat perquè això seria anar contra els interessos de Catalunya.

Diran que altres feien el mateix. Que a Madrid el muntatge del PP i el PSOE ha estat idèntic però a una escala superior, doncs la seva finca és molt més gran. Per ser justos, en el cas del PSOE cal remuntar-se a començaments dels noranta per trobar grans escàndols de finançament irregular; en el del PP no hi ha dubte que també es pot parlar d’una pràctica permanent, sistèmica i desvergonyida, ja que també hem vist confessar Correa, Bárcenas, Jaume Matas i segur que me’n deixo algun i que això no ha fet més que començar. Però alguna cosa els deu anar diferent perquè no han tingut la necessitat de repintar la botiga i canviar el rètol de l’entrada. I en tot cas, que ho fessin altres no exculpa Convergència (i, snif!, la difunta Unió) de la gran estafa (perdó, enganyifa, o si es vol estafinya) que han perpetrat durant més de trenta anys a la societat catalana.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha