En l'època dels tertulians i les xarxes socials tots hauríem de seure en un divan i deixar de ser, els que ho són i els que ho pretenen, tan experts, tan amants de pensar sense fonament i enarborar la bandera absurda de tantes importàncies que són nímies. Els resultats electorals van crear diumenge a la nit una espècie de desconcert profund, sobretot a les xarxes socials i en el que podríem anomenar el sector jove de la societat. Ningú semblava esperar el que va oferir l'escrutini i la nit es va convertir en una foguera destinada a marcar una reflexió profunda i una sèrie de canvis que a poc a poc definiran un nou panorama, gatopardista però nou.
Pot ser que la baixa participació, quatre punts per sota de la cita de desembre, hagi influït en la rotunda victòria del PP, però així mateix si s'analitzen els transvasaments de vots s'observa com l'útil ha primat i determinats discursos han quallat mentre molts s'obsessionaven només amb el sorpasso i desatenien que la realitat s'encaminava cap a altres camins molts més concrets, aspres el dia després, però certs com el cop de puny que desdibuixa una nebulosa i traça una solidesa duríssima.
Mariano Rajoy ha guanyat les eleccions amb comoditat. Malgrat que les combinacions aritmètiques ho farien possible seria ridícul pretendre treure-li el seu lloc de la Moncloa. Reforça el seu lideratge intern, treu escons tant a esquerra com a dreta i aconsegueix un nombre d'escons suficient si modifica certa prepotència i assumeix, en grau menor al que s'esperava, la necessitat d'un nou temps on pactar serà obligatori i un indubtable signe de salut democràtica.
La seva victòria és més salvatge si es contempla el mapa. Excepte a Catalunya i Euskadi tot està tenyit de blau. Aquest fet hauria de produir una crítica interna brutal al PSOE, molt content diumenge a la nit per derrotar Podem però tocat i enfonsat en una misèria abismal. Pedro Sánchez ha portat a la seva formació al punt més baix de la seva història. Podran dir que han tocat sostre a la claveguera i els donarem la raó a la fortalesa de les seves sigles històriques. Sí, però s'oblida el factor del vot vell, el mateix que de mica en mica, amb la seva desaparició, pot sumir-los en una irrellevància que el segle anirà confirmant.
Malgrat quedar segons, malgrat ser decisius, el seu nom està en un oasi. Podem, que encara simbolitza aquest vot jove que vindrà, pateix l'estrany fet de tenir 71 escons i palpar el fracàs per les seves expectatives. Per les seves o les que les enquestes, lamentables, han generat. La unió amb IU no va servir de res i enmig del desencant només el discurs d'Errejón, sens dubte el més brillant i com cal de la nit, permet albergar una esperança. Si no es produeix una hecatombe el futur és seu.
Treballar a l'oposició i adobar l'impuls per transformar-lo en un magma fort farà molt bé al grup morat. La tasca en els ajuntaments del canvi s'ha de combinar amb el que a Itàlia es diu fare politica, clau per dissipar tantes amenaces de por per part dels seus rivals, que fins en l'anàlisi de la jornada seguien amb les escomeses contra el mal anomenat populisme, mal anomenat perquè tots, sense excepció, el practiquen, però en aquest país des de fa temps que anem al que és fàcil perquè la façana és més senzilla d'edificar que el contingut.
Ciutadans perd i guanya. Si imposés alguns punts del seu programa encara sense entrar al govern, penso en els autònoms i en el tan esbombat pacte nacional per l'educació, aconseguiria fites que afectarien al conjunt de la població. De fet la seva nova posició és interessant perquè apunta a una característica ja esmentada per qui escriu en altres articles: s'ha d'abandonar la dialèctica dels bàndols i desenvolupar una gestió parlamentària on totes les forces siguin inclusives més enllà del que ideològic.
A Catalunya el gatopardismo és absolut. Vot dalt vot a baix l'escrutini només llança un augment del PP, que es correspon amb la resta d'Espanya, i la pèrdua d'un escó per part del PSC. En Comú Podem li pren el seu lloc tradicional perquè ha sabut renovar l'ideari de l'esquerra i mantenir les seves coordenades bàsiques. D'altra banda la presència de noms com Xavier Domènech i Ada Colau demostra un punt que de vegades els mitjans no vam comentar en excés: les coalicions i el mateix Podem tenen una carta indiscutible en la transversalitat de líders. En poc temps han creat una pedrera de rostres visibles que augura capacitat per no dependre de Pablo Iglesias, un blanc massa clar per a la manada de franctiradors.
La resta del quadre català parla d'un statu quo de les forces sobiranistes, una paradoxa perquè la resta del conjunt allunya el referèndum. Les conseqüències poden derivar, quan el seu aire s'havia debilitat, en un enfortiment de l'independentisme al ser el PP molt maldestre i poc empàtic al saber que aquesta confrontació encaixa en el seu calador electoral i en la seva insistència en la unitat d'Espanya, que mai s'ha trencat ni crec que ho faci.
El PP, no cal dir-ho, surt enfortit. Es trenca una lògica que no existia, de vegades el sentit comú és un altre del que pensàvem, i l'esquerra necessita una llarga sessió de divan que, des de l'oposició i amb el do de tenir els principals ajuntaments, pot ser molt positiva per a tots perquè, un dia, l'alternança arribarà. Mentrestant una societat mancada d'autocrítica podria plantejar-se preguntes i descobrir que trobar respostes és tota una troballa. Per desgràcia els temps apassionants continuaran. Preparem-nos per suportar-los.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
