eldiario.es

Menú

Et cap una marjal a la sabata?

- PUBLICIDAD -
Una mallada restaurada en l’Albufera de València

Una mallada restaurada a l’Albufera de València Andreu Escrivà

Si pensem en aiguamolls, de segur que ens vénen al cap llacunes litorals, pantans immensos o senillars sense fi: estan La Isla Mínima i True Detective, que van captar a la perfecció l’atmosfera carregada dels aiguamolls. Qualsevol cosa més petita que un camp de futbol, i més encara si s’asseca de tant en tant, corre el perill de ser classificada com un toll, però… realment ho és? Té sentit comparar l’Albufera amb un fangar més menut que una habitació d’un pis de protecció oficial, i que a més està a cent quilòmetres de la mar?

A més dels rius, els llacs i els grans aiguamolls, hi ha el planeta una multitud d’ecosistemes que s’entollen de manera temporal, o que retenen l’aigua únicament en una superfície menuda. La vida floreix allà on hi ha aigua, siga en el barret invertit d’un bolet, en els forats d’arbres, en clavills en les roques o en al mig de les bromeliàcies, un grup de plantes en què les fulles s’agrupen en forma de rosetó i capten aigua de pluja i boira. Tornant a les referències cinematogràfiques, “La vida s’obri camí”, com va dir Jeff Goldblum en Jurassic Park. Llavors, per què ens costa tant de pensar en una escala distinta? Per què només entenem com a marjal una làmina d’aigua extensa i permanent? Per què pensem que no hi ha res d’interessant en una bassa si una gota d’aigua bull de vida?

 

Des de sempre hi ha hagut tolles menudes amb aigua a les terres valencianes: en un entorn d’escassetat hídrica era una bona idea assegurar el proveïment per al bestiar. Així, una gran part del país està sembrada de taquetes blaves o verdoses, disposades estratègicament, que permeten visualitzar una xarxa àmplia i insubstituïble d’ecosistemes singulars, a mitjan camí entre l’acumulació natural d’aigua i la intervenció humana. Aquests punts d’aigua, aiguamolls en miniatura, han servit de refugi a multitud d’espècies animals i vegetals, i de manera molt especial a un grup molt amenaçat pel canvi global i les sequeres, els amfibis. Més del 30% de les espècies conegudes d’amfibis estan en perill, i hi ha proves que es va produint un declivi accelerat en les seues poblacions. Això, entre altres motius, explica la inclusió de les llacunes i tolles temporals mediterrànies com un hàbitat prioritari per a la Unió Europea, i el finançament i l’impuls a projectes com el Life Basses, que va focalitzar la investigació a Menorca, però va servir també per a estimular el coneixement d’aquestes masses d’aigua en tota la Mediterrània peninsular.

Als amfibis no els agraden els rius, perquè el seu fort són les tolles: el corrent no els serveix ni per a viure ni per a criar. En un territori com el nostre, a més, tampoc és que abunden, i és per això que s’ha posat tant d’interés a conservar-les. A la Comunitat Valenciana, després d’un altre projecte LIFE (amb fons europeus) per a preservar-ne els hàbitats, en què es van restaurar 96 punts d’aigua i es van crear 23 reserves de fauna, la Generalitat Valenciana va editar un manual per a la preservació, coordinat per Vicente Sancho i Nacho Lacomba. De descàrrega gratuïta i consulta molt recomanada, se’ns hi explica la problemàtica de les tolles i les espècies presents (fent insistència en alguna com l’ofegabous – Pleurodeles waltl– o la granota pintada – Discoglossus jeanneae–), quines zones presenten més interés (com ara el Maestrat o els Serrans i l’Alt Palància) i la manera d’abordar la restauració dels punts d’aigua. En aquest mateix sentit, i en un nivell més general i didàctic, es pot ressenyar també la guia d’iniciatives locals per a amfibis de WWW-Adena, dins de la campanya que l’entitat va fer a favor d’aquests. Perquè el cas és com és de bo ser menut: que ets més manejable. Les actuacions en aquestes tolles, que poden incloure participació ciutadana, són més ràpides i barates que en els ecosistemes més grans, subjectes a més variables, i els resultats s’observen de manera més ràpida. L’efecte per a la biodiversitat a escala global de teixir una xarxa amb multitud de taques blaves és, sens dubte, comparable al de restaurar un gran aiguamoll. Són, a més, un recurs didàctic excel·lent, i una primera aproximació fabulosa a aquests hàbitats i la seua fauna i flora, atesa la ubiqüitat que tenen i fins i tot la possibilitat de creació des de zero si les condicions hi són propícies.

Però tenen un problema: s’assequen. O potser no és un problema? La veritat és que, com el nom indica, són hàbitats temporals, i els períodes de sequera entren dins del seu cicle hidrològic normal. Una tolla no deixa de ser-ho per perdre l’aigua acumulada. En Aiguamolls amb futur anirem coneixent-ne alguns exemples pròxims i sorprenentment desconeguts, que a més il·lustren a la perfecció el potencial soterrat d’aquests ecosistemes.

Podrien importar-se aquestes tolles a les ciutats? S’incrementarien els problemes de mosquits o de plagues? No sols podrien, sinó que hauríem de plantejar-nos-ho molt seriosament. Perquè… quant de temps fa que no sents una granota o veus un parotet al teu poble o a la teua ciutat? En pròxims apunts també abordarem el paper de la natura urbana, i com allò que abans pensàvem que era un simple toll pot ajudar-nos, i de quina manera, a recuperar l’encara embrionària biodiversitat urbana. Encara que només siga de gran com la teua sabata.

 

- PUBLICIDAD -
- Publicidad -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha