Mai he dit: “T'estime, pare!”

No recorde l’última vegada que mirant els ulls de l'altra persona i amb vertadera presència i consciència, vaig dir t'estime o perdona.

Segurament tu, que ara estàs llegint aquestes línies, et sents identificada com a persona, sigues home o dona i, com també em passa a mi, no t'hages sentit bé en els moments on alguna cosa t’impedia fer allò que senties.

Per què tendim a amagar els nostres sentiments? Per què no ens mostrem lliures d'expressar allò que sentim?

Les emocions ens humanitzen, ens diferencien d'altres espècies animals i són el nostre passaport per gaudir d'unes relacions personals satisfactòries, atès que som éssers socials, i així, podem aconseguir el benestar individual i col·lectiu.

En canvi, amb el pas del temps, creixem i aprenem a reprimir-les i/o descontrolar-les.

Per què? Per a què?

La nostra societat i els processos de socialització a través dels quals ens convertim en ciutadans i ciutadanes, però també en veïns i veïnes, amics, amigues, mares, pares, o alumnat per exemple; ens ensenyen, fent ús, inclús d'alguns mecanismes implícits, que l'expressió emocional és signe de debilitat o vulnerabilitat davant la voràgine que és la nostra societat capitalista. Per tal de no mostrar-nos com som, d'amagar el que sentim, necessitem utilitzar «màscares o cuirasses», mecanismes simbòlics molt útils per no deixar veure la nostra part més emocional. Així aconseguim crear el personatge de la nostra vida, aquell que és allò que voldríem ser, el que ens deixen ser o, simplement, el que altres volen que siguem.

Vivim aleshores una contradicció constant que ens allunya de la nostra identitat i essència, i ens connecta amb la part més reactiva i agressiva de nosaltres mateixos; al temps que ens distancia del benestar.

És en aquest punt on conformem una societat individualista, injusta, intolerant o insolidària. És així com cada cop tenim més problemes de convivència, de relació, d'estrès i de violència. És, des d'aquest punt més reactiu, des d'on no podem resoldre els nostres conflictes de manera adequada i sentim odi, insatisfacció, frustració o ira.

Revertir aquesta situació està en les nostres mans. Comencem per valorar i permetre'ns l'expressió del que sentim. Identifiquem bé allò que realment necessitem i tornem a connectar amb la nostra part més humana, les emocions.

L'expressió adequada d’emocions és una pràctica saludable. Saber i entendre què ens passa a nosaltres i als altres ens apropa a la consciència emocional i, per tant, ens facilita l'auto-coneixement, ens ajuda a millorar els nostres estats d'ànim i mantindre unes relacions satisfactòries. Gestionar les pròpies emocions ens serveix per resoldre de manera adequada els conflictes i superar les adversitats amb més garanties d'èxit. Fer de la resiliència i la positivitat un estil de vida ens facilita afrontar els entrebancs i eixir-ne enfortits, a més, millora l’autoestima i consolida la nostra autonomia emocional. Ser agraïts, saber reconèixer els nostres errors, acceptar-nos i perdonar-nos ens fa socialment competents. Aprendre a escoltar-nos, gaudir dels nostres silencis, mirar endins i, en definitiva, practicar les habilitats de vida i benestar, ens aporta serenitat i pau interior.

Tot plegat és necessari per tal de poder viure en un món més solidari, en un país més just, en una ciutat més participativa, en un barri més compromès amb un veïnat més respectuós i amb persones que puguen mostrar la millor versió d’elles mateixes.

Tenim al nostre abast la clau perquè juntes, i també per separat, gaudim d’allò que tenim i, a més, trobem el que ens manca.

Coneguem la fórmula per viure plenament les nostres vides. Fem-ne ús, reeduquem-nos emocionalment, potenciem les nostres capacitats i habilitats. Focalitzem en tot allò positiu que tenim i repensem-nos com a persones. Reconstruïm-nos com a societat i podrem fer front a tot allò que ens deshumanitza.

Aquesta columna pretén acostar l'educació emocional a les lectores i donar a conèixer estratègies que ens permeten viure amb plenitud les nostres vides.

Així, per finalitzar proposem un exercici pràctic amb l'objectiu de gaudir de nosaltres mateixes durant alguns minuts al dia, per exemple, a la dutxa, o uns instants abans de dormir. L'activitat suposa prendre consciència plena de les accions que realitzem de forma mecànica i focalitzar durant el temps en què les realitzem en les sensacions del nostre cos i no en els pensaments. Així, mentre ens dutxem, intentarem estar presents i reconèixer les sensacions agradables de l'aigua calenta recorrent el nostre cos o el perfum del sabó que usem; si ens assalten pensaments, els apartarem de la nostra ment i tornarem a focalitzar l'atenció en olors i sensacions. Abans de dormir, podem recórrer el nostre cos des del cap fins als peus i prestarem atenció a les pressions de cadascuna de les parts amb el llit i la postura.

Aquesta proposta de plena consciència ens ajudarà a dedicar-nos temps al dia i, amb la pràctica, aprendrem a evadir-nos dels pensaments i calmarem la nostra ment; serà el principi del camí cap al nostre interior. Gaudim-ho.