eldiario.es

Menú

Quan tardarà Fabra a ser un delineant a l’atur?

- PUBLICIDAD -

Les democràcies populars, almenys de les que hem tingut notícia fins ara, són una doble mentida. Ni són democràtiques, ni són populars. En la seua versió original, responien a eixe títol els règims de l’Europa de l’Est que darrere de la societat sense classes amagaven cruels dictadures. La caiguda del Mur de Berlín l’any 1989 va certificar la seua desaparició.

A Espanya, per allò que els extrems es toquen, hem viscut i vivim les nostres particulars democràcies populars, les del PP, les dels governs de la “secta de la gavina” que, com aquelles de l’Est però amb maquillatge capitalista, no són ni democràcies, ni populars. Particularment al País Valencià portem ja al voltant de 20 anys patint-les i fent veure que a tots ens sembla d’allò més bé que una victòria electoral cada quatre anys legitime qualsevol cosa que puga fer el guanyador a partir d’eixe moment.

Certament hi ha una diferència, i no és poca cosa: mentre en la Unió Soviètica els castics eren la reclusió en els camps de presoners de Sibèria, a casa nostra, la pena del discrepant o el crític és la seua marginació, la seua anul·lació social, la invisibilitat, el no existir. El PP ha perseguit sempre a qualsevol que gosara fer una crítica, ha qualificat d’antivalencià a tot aquell que no li feia l'ona, no ha permés cap control polític ni social de la seua gestió, ha teixit una densa “nomenkaltura” dirigent que agermanava polítics, familiars, amics, empresaris i periodistes, ha edificat una taranyina de corrupció que els unia a tots i ha desgovernat el país fins a convertir-lo en una caricatura ridícula.

Només cal pensar en el tipus de governants que hem tingut: ”l’evolució de les espècies” però en negatiu. Quan veient actuar a Eduardo Zaplana pensaven que, després d’ell, només podíem anar a millor, ha resultat que allò era el cim i que, a partir d’eixe moment, només ens esperava anar empitjorant fins a arribar a Alberto Fabra o Juan Cotino. Igual que el Partit Comunista de la Unió Soviètica, el Partit Popular del País Valencià (que així el deu anomenar el ministre Montoro mentre va decidint les retallades que el seu delegat/President de la Generalitat ha d’aplicar) no contempla la possibilitat d’estar en l’oposició.  Al menys, no d’arribar a ella d’una forma natural en democràcia.

No estem davant d’un govern, estem davant d’un règim i els règims no perden, els règims exploten. Els règims reventen des de dins quan les esquerdes evidencien que no resulten  útils, quan la gent ja ha perdut la por, quan les coses que feien gràcia passen a fer pena, quan les forces contràries al règim ja poden més que un grapat de governants incompetents i desarborats. El PP està ara davant la caiguda del seu particular Mur de Berlín. No serà senzill, més aviat serà dolorós perquè la “democràcia popular versió gavina” ni fa presoners, ni deixa ferits. Seguiran amb les seues maldats però això ja no té marxa arrere.

La situació ha canviat. Els marginats, els invisibles, els anul·lats estan emergint i han vingut a quedar-se. Ara el problema el té Alberto Fabra. Quin futur espera a Fabra? El deixaran perquè s’estrele en les eleccions de 2015? No serà ni candidat? Què li espera? Treballar de delineant? Tal com està el món de la construcció, ni això. I com ell, l’exèrcit de diputats aplaudidors que no donen ni per a delegats de curs d’una classe de l’ESO, o els directors generals que de tan miserables com són assalten les tribunes de les Corts per evitar que els ciutadans puguen ocupar-les, o les desenes d’assessors engominats que després del “o sea” ja no saben que dir…

La por ha canviat de bàndol. Por han de tindre ara Rita Barberá, José Luis Olivas, Francisco Camps, el mateix Eduardo Zaplana i tants i tants col·laboradors que saben que han firmat coses que mai havien d’haver firmat en papers que d’ací a quatre dies poden estar en mans enemigues.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha