eldiario.es

Menú

Temps de reforma, temps de transparència

- PUBLICIDAD -

No eixim d’un règim. Només una lectura literal i obcecada d’una metàfora afortunada pot concloure una cosa semblant després de tres dècades i mitja de democràcia. Que certs abusos de poder hagen recordat en molts moments els d’un règim o que una bona part dels polítics hagen actuat corporativament no vol dir que el sistema siga un règim (això és propi de les dictadures), ni que formen de veritat una casta els nostres representants. El lliscament de la comparació a la metàfora i d’aquesta al tòpic, o al dogma, comporta el perill de la demagògia. I, no obstant això, la peremptòria necessitat de reformes que evidencia el sistema sembla situar-nos davant d’un trencament.

La d’aquestes eleccions generals de 2015 no és una campanya a l’ús. Acumula més expectatives de canvi que cap altra. I ho fa precisament perquè les respostes, l’actitud davant de problemes que només podien resoldre’s permetent l’evolució de les formes de convivència, han estat marcades les últimes dècades pel conservadorisme dels aparells partidistes (pel que fa als mecanismes de representació i control democràtics) i per la intransigència de la dreta davant de la (lògica) transformació federal de l’Estat autonòmic. Per això l’eix de ruptura obert a Catalunya, convertida en el problema central, el repte més greu, l’esgarrany que supera qualsevol descosit. El sistema, és cert, s’ha gripat. Però, excepció feta de l’independentisme, els programes de les formacions polítiques, també de les emergents, no proposen trencaments. El que ocorre és que s’ha acumulat tant de retard que, a aquestes altures, les reformes fan olor de revolució. I la política reformista sembla revolucionària.

L’escenari és possible, en la més que probable aposta dels electors pel multipartidisme, les negociacions i el pacte, perquè va deixar de funcionar la cultura de la por. Ja no hi ha por del conflicte, ni del desgovern, ni de la inestabilitat. Com en aquell acudit clàssic, des de la tribuna alguns (Mariano Rajoy, per exemple) plantegen a la gentada: “Nosaltres o el caos?”. I les masses responen: “El caos, el caos”. Quant de desencant i de decepció tindrà el nou sistema sorgit d’aquestes eleccions, i d’aquestes il·lusions, és avui impossible de vaticinar. Però ha quedat clar quins problemes va haver-hi en l’origen de la rebel·lió ciutadana i quins seran alguns dels seus senyals d’identitat en el futur. La transparència, sense anar més lluny.

No és casual que en plena campanya, el Dia Internacional contra la Corrupció, coincidisquen aquest 9 de desembre a València dos actes d’orientació paral·lela. D’una banda, la Generalitat formalitza la seua cooperació amb l’organització Transparency International, a través de la secció espanyola, per a aplicar les seues propostes orientades a facilitar el coneixement públic del que fa el govern. D’una altra, els partits, una quarantena d’organitzacions, entre les quals la mateixa Transparència Internacional, i més de 200 persones a títol individual, subscriuen el Pacte Estatal contra la Corrupció i per la Regeneració Cívica, que des de fa mesos promou la valenciana Fundació per la Justícia i que s’ha plasmat en un document amb 150 mesures concretes.

Va haver-hi un temps en què es negava, des dels governs, les empreses i amplis sectors de la societat, el problema del canvi climàtic, que avui ocupa un lloc rellevant en l’agenda internacional. Va haver-hi també un temps en què es mirava a una altra banda davant del saqueig institucional i la corrupció a Espanya. La regeneració forma part avui de la revolució reformista que porten els nous temps. Que no es convertisquen, ni l’un ni l’altra, en tòpics buits és l’autèntic repte.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha