eldiario.es

Menú

El seu món s’acaba

- PUBLICIDAD -

No és veritat que s’acoste el canvi, ja som en ple canvi. Els fins ara ben instal·lats (l’1%) que es posen en guàrdia que amenaça tempesta; i els altres, la immensa majoria (el 99%) bo seria que tinguérem clar que estem davant d’una gran ocasió i que arribarem fins allà on siguem capaços de guanyar-nos. Ningú ens regalarà res però ara, hui, demà, podem assaltar el poder.

Parle del País Valencià, de l’Estat espanyol però també d’Europa i, tant de bo, de la resta del món perquè, al pas que anem, si no som capaços de cuidar tot el planeta i la seva gent, no tenim cap futur. Ací no hi ha escapatòries individuals. O tots o ningú. Com quan de xicotets jugàvem a salvar i déiem allò de “per mi i per la resta”.

Qui ens ho havia de dir fa només quatre dies, quan triomfaven els profetes del final de les ideologies, com pensar que “els amos de l’Univers” podien veure el seu poder en perill. Potser en això ha residit el problema. Estaven tan segurs que gaudien de la total impunitat, que s’han passat de frenada.

Corríem el risc de ser una generació perduda (o dues, o tres, o quatre), havíem de conformar-nos, treballar en precari i consumir en silenci, i ara resulta que els amos som nosaltres i estem davant una responsabilitat definitiva. La història ens ha posat en una cruïlla de camins: acotar el cap i deixar que ens acaben d’arrabassar els nostres drets o, ser valents, i reclamar tot el que ens correspon, el que ens pertany com a ciutadans del món. Nosaltres mateixos, però, sobretot, la vida dels nostres fills i néts depén de com acabe el canvi que ja està en marxa.

Les coses ja mai més tornaren a ser com han sigut fins ara. L’equilibri de forces sobre el que fa 40 anys que vivim instal·lats ha volat pels aires. L’Espanya de la Transició, la de la Constitució de 1978 està morta. Les regles del joc ja no valen. La gent ja no accepta el paper que tenia reservat en la farsa. La gent, que sempre queda tan bé com a decorat o aplaudint, vol prendre l’escenari. Ho diuen les enquestes, està al carrer, i ben prompte començarà a arribar a les institucions. El procés no és senzill. La fortalesa de les elits està molt ben defensada però les esquerdes són cada vegada més evidents i, com major siga la pressió, més espectacular serà la caiguda.

Vivim un esperpent quotidià. Ja no és que cada dia ens assabentem d’un fet més penós i increïble que el del dia abans, el problema és que, a més, tot és molt patètic i ja hem perdut absolutament el respecte per la gent que ens governa i mana. Estem rodejat de polítics que són incompetents, deshonrats i, per si faltava alguna cosa, ridículs. Qui es pot creure a Alberto Fabra o a Rita Barberá, a Cotino o a Castedo, a l’altra Fabra o a Serafín, a Acebes o a Rajoy, a Rato o a Esperanza Aguirre...

El consens, bàsic per a l’estabilitat que hem tingut des de 1975, ja no existeix, s’ha trencat. La ciutadania és conscient del frau i, en eixes condicions, no hi ha joc. S’ha acabat. El canvi està en marxa. Se suposava que n’hi havia per tots, i no. Acceptàvem que uns anaven a tindre més que altres però que ningú cauria al pou. Diguem-ne que era una espècie de pacte però, al remat, resulta que uns ho tenen tot i que cada vegada són més els soterrats al pou. Així és com es trenca el pacte de la Transició. Queda un dubte, saber quina serà la reacció dels grans poders fàctics (bàsicament l’econòmic) davant la possibilitat de perdre com mai han perdut, una possibilitat que ells no acostumen ni tan sols a contemplar com hipòtesi. Quan el poble se’ls rebel·la i no accepta el consens a les bones, tendeixen a usar la força però, en ple segle XXI, costa creure que, una vegada més, puga córrer la sang.

No és casual que ja comencen les traïcions dins de les mateixes elits de poder, que uns delaten a altres i no hi haja forma de salvar ni les aparences. La destapada general de casos de corrupció, d’una banda, confirma sense matisos aquella trista sentència que “tots són iguals” però, tal com estan les coses, també es converteix en el soroll de fons que no ens ha de deixar parar. Si algú havia pensat que la corrupció era un banquet en el qual tots teníem un lloc reservat, s’equivocava. No és que els grans anaven a fer millors negocis mentre els xicotets podríem anar picant, no; és al revés, els robatoris dels grans eren (són) a costa dels diners de tota la resta. Amb un afegit, que ens hem passat 40 anys votant a qui, comprats pels grans poders econòmics, es dedicaven a garantir que el negoci sempre seria negoci a costa de la gent del carrer que cada vegada estaria un poquet més escanyada. Sí, parle del PP i del PSOE, o de CiU, dels grans estadistes Pujol i Duran; parle de targetes negres, sobre en B o diners a Suïssa o Andorra.

Ara el canvi està en marxa i cadascú haurà de saber què vol aportar i en quin lloc de l’acció vol estar. Els ciutadans, un per un, podran decidir el seu grau de participació, i com més siguem més lluny arribarem. Els partits poden acompanyar l’ona i fer-la créixer o quedar sepultats en ella, ser espectadors o protagonistes. Més que mai, no hi ha res escrit, però aprofitem que el mon, el seu, s'acaba.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha