eldiario.es

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Vicent Alonso

Escritor

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 1

Marguerite Duras: París, Trouville, el soroll de les gavines

A Marguerite Duras no li calien argúcies per entrelligar vida pròpia i literatura. La fusió entre els fets viscuts i la paraula escrita s’hi ha produït a graus tan alts de passió que és inútil, impropi fins i tot, intentar destriar-los. Llegir La vida material (1987), recentment traduïda per David Ilig i publicada per Club editor, és observar ben a prop, el tapís d’anècdotes, paraules i principis literaris que l’escriptora va teixir sense descans fins a la seua mort (1996). El lector, ja des de la petita nota introductòria, sap que està davant d’un llibre peculiar, si més no per la seua gènesi. Tots els textos que el conformen foren inicialment “dits” en successives sessions al seu amic cineasta Jérôme Beaujour. Posteriorment, a partir de las gravacions corresponents, fou l’hora del treball de correcció, escurçament i ordenació, per encabir-los dins l’estructura habitual d’un llibre. I això quasi com un mal menor atès que si es va decidir a publicar-lo, fou perquè “cap forma llibresca prevista o en curs no hauria pogut contenir l’escriptura flotant de La vida material, aquestes anades i vingudes  entre jo i jo, entre vosaltres i jo en aquests temps que compartim.” De fet, ja publicat no dubtava a qualificar-lo com un no-llibre. Però si va nàixer amb el desig de deixar-se dur per “la gran autopista, el carrer ample de la paraula”, no fou amb la intenció de cercar nous territoris sinó com a nou mitjà de practicar els camins “entre jo i jo” i amb el propòsit de mantenir viu un dels principis bàsics del seu treball: evitar sempre la “nafra” del “pensament totalitari”, que vol ser definitiu. Els fragments successius, breus però no sempre curts, farcits de suggeriments, de veritats simplement esbossades, de punts de vista, així ho demostren.

Seguir leyendo »

L’escriptura temptativa de Marina Garcés

Sí, ja sé que Ciutat Princesa no és cap novetat recent. Fa mesos que circula per llibreries, xarxes i diaris. Però els llibres, com ens obliguen a creure les lleis del mercat editorial, no exigeixen urgències. Més que pressa per llegir-los, solen demanar calma i alguns, si més no, sol·liciten també que de tant en tant els revisitem. Fa no res que he llegit aquest darrer llibre de Marina Garcés i, mentre ho feia, sentia que, per les  virtuts notables que el caracteritzen, hauria de romandre ben viu llargament. Repassar més de vint anys de la història recent és ja un repte encomiable i més encara quan es fa des de la visió de qui ha viscut, dia a dia, la lluita dels moviments socials en favor d’unes ciutats més humanitzades i d’un món més just. Barcelona n’és la protagonista indiscutible, però carregada d’un poder simbòlic que facilita l’equiparació del lector amb la seua pròpia ciutat, València per exemple. O no és cert que durant anys els valencians hem aspirat també a ser «capital del món» tot jugant les cartes de la col·laboració amb els negocis globals del turisme? I que hem fet per mantenir la cultura lluny dels esquemes de la banalització en l’època de l’analfabetisme il·lustrat?   Encara hi som o hem après bé la lliçó? Tot sembla indicar que, com suggeria  Feliu Ventura en aquest mateix diari, a més dels canvis evidents que ja s’han produït, necessitem transformacions.

Entenc que els qui han viscut dia a dia la lluita contra el poder des dels moviments socials durant aquests anys que Garcés repassa tindran bones raons per a jutjar la seua presentació dels fets i l’evolució ideològica i estratègica del Nosaltres que l’autora hi fa servir explícitament o amb al·lusions ben lúcides. La qüestió, tanmateix, no es dirimeix a casa dels protagonistes dels moviments socials. Els qui visquérem la transició democràtica també en podem traure profit si no ens hem sentit condemnats a la triple via amb què l’autora ens classifica: «la integració (als nous valors, llenguatges i institucions), o la destrucció (droga, suïcidis, depressió) o la marginalització (vides alternatives, exilis interiors, anonimats)». Integrats ja en algunes de les institucions de la nova democràcia, als de la meua generació no ens era imprescindible protagonitzar las militància en moviments alternatius per a participar en l’estratègia d’«entrar i sortir» que Garcés descriu amb perspicàcia en les pàgines centrals. Viure a la perifèria de l’Estat, amb llengua pròpia i convençuts que un món més just i més lliure era possible, també ens ha donat peu a «acompanyar el vaivé de la vida, a fer possible aquest enllaç dinàmic entre avançar i retrocedir, aparèixer i desaparèixer, ser i no ser.» No tracte de reivindicar-me com a no-integrat, com supose que els passarà als qui comparteixen amb mi una biografia semblant. Tracte més aviat de posar el dit al forat: per a mi, Ciutat Princesa ha estat una mena de desinfectant, aquell que sol actuar quan et desplaces tan lluny de la teua mirada que acabes observant-te com si fores un altre. Recórrer els fets -des de l’històric desallotjament del cinema Princesa fins als d’octubre del 2017 a Barcelona-, familiaritzar-me amb alguns dels conceptes amb què l’autora els perfila i els descriu –no sé si és aquest l’ordre exacte-, ha estat decisiu per al desplaçament feliç de què parle. També els llibres, sovint, ens suggereixen «mirades perifèriques per fer visible l’invisible».

Seguir leyendo »