eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

MINUTO POLÍTICO Los temas del día

Vicent Alonso

Escritor

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 1

Ferran Archilés, dietarista: ‘Dues o tres pintes després. Notes disperses (2012-2014)’

Com qualificar una societat que té en alta estima els dietaris?, es pregunta Archilés al bell mig de les notes del 2012. No hi dóna cap resposta. La pregunta, una sola línia, voltada de referències a Brecht, Bachelard, Cioran, Benjamin i Berger, se m’ha quedat gravada al cervell i encara em reclama una resposta possible. Però pot ser que no en necessite cap, que siga la mateixa formulació allò que ens demane l’atenció. Som davant d’un dietari que reflexiona sobre el gènere a partir de l’experiència pròpia i de les afirmacions d’altres que han merescut formar part d’aquest esplèndid recull de notes, disperses perquè ho són en realitat, i també perquè rememoren les que Pla va escriure a la fi de la seua vida i que s’editaren pòstumament. No debades li agrada l’Umbral (Diario de un escritor burgués) que recorre també al mateix exercici metaliterari. No és cap novetat: no he llegit un sol dietari que no es detinga ací o allà a preguntar-se per l’essència i els accidents del gènere i, a vegades, amb una perseverança que avorreix els lectors més fidels. No és aquest el cas: ací hi ha el recurs a les pàgines d’altres («Vaig d’un dietari a un altre, goludament») amb el deler d’extraure’n el suc de manera que, al ritme de les lectures, i sempre amb l’ull posat en els assumptes més controvertits, es construeix una petita i ben fonamentada teoria del gènere.

Ja des de les primeres pàgines sembla anunciar-nos, de la mà de Maurice Blanchot, el cor de l’assumpte: «un diari no és una confessió, és un lloc en el temps». Archilés, que és historiador, coneix ben bé les coses que passen i les paraules amb què es narren. Ací, però, convindria posar l’accent en la distància que tothom reconeix entre allò que es viu i el que un diu que ha viscut en contar-ho. Els problemes que se’n deriven esclaten de seguida i, en general, acaben comprimits en argumentacions com la que se’ns presenta ja ben avançades les notes: «Creure que coneixem a algú perquè llegim el que escriu és exactament això: una creença, una pura temeritat. Quan llegim un dietari o quan llegim els poemes que algú ha escrit estem tan lluny de saber qui és com si ens trobàrem un estrany pel carrer que ens inclina el cap i diu bon dia. Molt més lluny encara, de fet.» Quan un s’endinsa en aquests afers sempre descobreix la complexitat, mai la certesa absoluta. Podria assentir a l’argumentació referida, però de seguida se m’acudirien raons que un no pot defugir si vol desembullar l’assumpte. En citaré una: el lector té tot el dret a construir un Jo que fonamente les afirmacions que hi fa l’autor. Potser tant o més dret encara que té l’escriptor de llibres semblants a l’hora de pensar el món, ell mateix inclòs, «en format de dietari». És una troballa aquesta expressió que Archilés empra per descriure el pensament del seu amic Miquel (que escriu també un dietari però que el conserva inèdit), és a dir, per donar compte que els gèneres són «formats» que determinen el comportament d’autors i lectors. Ho faré breu: el responsable d’aquestes notes disperses ha pensat també en format de dietari i jo que l’he llegit ho he fet així al meu torn. Tots dos, doncs, hem acabat construint un Jo (Fuster i els pronoms personals: «una de les parts de l’oració [...] més capcioses i torbadores») molt més atractiu que el de l’estrany que aquest matí m’ha dit bon dia. No ens cal desconfiar dels dietaris encara que no resten inèdits com llegim també en un altre moment. Ens cal només saber que no hi trobarem cap confessió. En el fons, aquest plec de problemes que giren al voltant del jo i les seues manifestacions es diluiria en un tres i no res si aplicàvem la medecina que els filòsofs oxonians ens ensenyaren: «confessió», «desconfiança», etc, són conceptes que no poden ser emprats amb propietat quan parlem de textos literaris. I això amb independència del gènere a què ens referim.

Seguir leyendo »

Un nou llibre d’Irene Solà: 'Canto jo i la muntanya balla'

En poc temps, aquesta jove artista i escriptora s’ha convertit en un valor indiscutible. Tres llibres, un de poemes (Bèstia, Galerada, 2012) i dues novel·les (Els dics, L’altra editorial, 2018; Canto jo i la muntanya balla, Anagrama, 2019), premiats i celebrats per crítics i lectors, avalen una entrada de cavall sicilià en la cultura catalana. En veritat, i amb independència de la joventut de l’autora, són tres obres d’un atractiu inusual. He passat setmanes amb ells i n’he gaudit d’allò més. Si en el cas dels poemes m’he sentit atret per un exercici poètic que posa la intensitat i el dir breu al servei d’un univers literari que ni renuncia al més quotidià ni a les idees ("Em van arrencar com una ceba/ em van posar nom/ i em van foradar les orelles", com llegim a Bèstia), la lectura de les dues novel·les m’ha servit per convèncer-me que la força motriu de l’escriptora de Malla (Osona) és la voluntat d’esbrinar el poder de les paraules i de traure’n profit artístic ("Maleïdes paraules com voltors que encerclen i donen voltes al que vols dir sense dir-ho", com diu Ada a Els dics). El quotidià es concreta ara en la vida rural, en pobles allunyats de la civilització, i l’exercici en una manera de contar que és un bon exemple del desig d’investigar el poder del llenguatge. En aquest sentit els tres llibres són etapes d’un procés de recerca artística que, tot barrejant assumptes oposats en aparença (ruralitat, d’una banda, i experimentació estètica, de l’altra), ha donat fruits narratius que són el preludi d’una obra narrativa amb cara i ulls.

Seguir leyendo »

«Per la porta petita dels detalls»

 

Durant alguns mesos, Indi visible (Tushita edicions, 2018) ha esperat pacient en un lloc destacat de la prestatgeria que tinc més a prop. El llibre de Gemma Gorga sabia —ells també saben de nosaltres— que arribaria el moment que jo li regiraria les pàgines, que ell no estava condemnat a ser un d’eixos llibres paràsits de què parlava el Ribeyro de las Prosas apátridas, «que contribuyen a cimentar la montaña de lo ilegible». Quan vaig tenir a les mans els dos reculls de poemes anteriors —Llibre dels minuts (Columna, 2006) i Mur (Meteora, 2015)— ja em vaig trobar en una situació semblant: enlluernat en fullejar-los era millor deixar-los a l’espera, una mena de plaer preliminar que, en el meu cas si més no, ha contribuït habitualment a augmentar el temps futur del gaudi.    

Seguir leyendo »

Benesiu i «la memòria fatal de la literatura»

 

Feia temps que no trobava en les primeres pàgines d’un llibre tants elements que m’incitaren a devorar-lo. Em referisc al primer capítol, «Memòria d’una comtessa russa», de Serem Atlàntida, la novel·la de Joan Benesiu publicada recentment per Periscopi. Són vint-i-tres pàgines farcides de referències precises o només insinuades a altres autors, obres o idees, que formen part d’un univers on em sent ben a gust. El títol del llibre ja ens trasllada als diàlegs platònics i més concretament al relat que, com ens diu Plató, anà passant des de sacerdots egipcis al legislador Soló, i des d’aquest fins a l’avi de Crítias. Ho recull en dos dels seus diàlegs —Timeu i Crítias— on apareix la història de l’illa enfonsada en l’Atlàntic davant dels Pilars d’Hèracles. La primera frase de la novel·la, tanmateix, sembla portar-nos a un present més terrenal: «M’agrada tallar-me els cabells a París», diu qui conta la història que ara comença. Però es tracta més aviat d’una falsa alarma, perquè de seguida fa aparèixer Aristòtil i Max Weber a propòsit de la descripció de l’aeroport on espera el vol a París.

Seguir leyendo »

Per a una lectura de 'Vertical', de Teresa Pascual

No sorprendrà que comence aquestes notes sobre el darrer llibre de Teresa Pascual (Vertical, Eds 62, 2019, Premi Ausiàs March de Gandia) amb unes línies d’Ingeborg Bachmann. Pertanyen a la selecció dels seus escrits crítics que Pre-Textos publicà fa uns anys (Literatura como Utopía, 2012): «La huella de un poema es una huella de la lengua, atraviesa la lengua, es un hilado de palabras, frases, pausas. O si se pronuncia: un hilado de palabras, frases, pausas; y si se recita: tónico, átono». És sabut que Pascual, amb Karin Schepers, va traduir ja fa un grapat d’anys la poesia completa de Bachmann, que si encara en Vertical apareix de manera explícita, també els lectors fem per retrobar-la on certs indicis ens en faciliten el reconeixement. Quant a mi, no em torbaria comprovar que hi he vist més de la poeta de Klagenfurt del que la de Gandia hi ha posat conscientment. El cas és que el «hilado» d’aquella i els «fils» d’aquesta s’assemblen: responen a una mateixa concepció de l’art que la premiada amb l’Ausiàs March perfila actualitzant les possibilitats d’un símbol amb una llarga i fructífera tradició. Uns versos de Chantal Maillard, que obrin la part inicial, ajuden a concretar-ne la riquesa significativa: «Partir es dar pasos/ fuera de la habitación con el hilo. El mismo hilo», que pertanyen a més al llibre Hilos (Tusquets, 2007).

A Maillard l’acompanya San Juan de la Cruz i Eduard Sanahuja Yll, que hi afegeixen encara més riquesa semàntica, i ho fan en una direcció sense la qual la poesia —i no només la de Teresa Pascual— perdria el seu sentit, ja que el fil ens porta alhora al camí de recerca d’una veritat que ha de donar compte d’un mateix, sempre en relació al món, captiu de l’oblit i el record, amb l’ajuda «del rastre que ha deixat entre les roques el pas del temps». Amb els fils teixim els dies, perquè els fils són les paraules que en donen compte i que també ens serveixen per desteixir-los, no amb l’afany de destrucció que comporta l’oblit, sinó com una acció necessària per descobrir-nos allunyats del costum, dels tòpics gastats que ens amaguen els «detalls omesos de la vida». Si estires d’un fil del teixit hi ha «un nou desordre». Qui s’atreviria a negar-ho? Pascual no hi deixa mai aquest treball permanent de filar i desfilar, d’anar i tornar, de fer i desfer, d’ordenar i desordenar, sempre en cerca d’una veritat que és el resultat, tot fent servir un concepte de Mireia Sallarés, de la «vida viscuda»: no som allò que ens passa sinó allò que fem amb el que ens passa. Certament: no hi ha prou amb suportar la vida, ens cal construir-la. És d’això mateix del que Vertical parla substancialment. No debades els fils es rebel·len contra l’estructura austera —tres parts precedides d’un petit proemi i tancades amb un epíleg que ens dóna senyals del camí recorregut i compte del tot— amb què l’autora ens presenta el llibre, no es limiten a la part primera a la qual han donat nom i reapareixen en les pàgines següents sota formes diverses i, en la mesura que ens guien, fan per trobar llocs comuns que donen compte de la diversitat. D’una banda, la perseverança en regirar fets biogràfics: «Deixem l’empremta entre els fils de la vida/ i des de lluny interpretem els nusos/ on s’han lligat els punts per a comprendre/ de quines mans hem adquirit els deutes». La memòria ens porta a llocs, a objectes, a persones d’un passat on els fils de la paraula arriben i estiren, elaboren les teles dels records i reprenen o descobreixen camins on retrobar-se: la casa familiar, senyals que permeten retrobaments inesperats, la mare, el braser que «encara hui és un record que importa», el timbre al qual ja no respon ningú i que «es deté/ desert, brusc i real en el saló/ sobre el tapet gastat de la tauleta». D’una altra banda, i en relació estreta amb la primera, el clam del jo, que si bé s’expressa de manera més puntual, reclama amb força l’afer de «la identitat, la rosa/ que no desfulla l’home,/ rebel·lió del jo/ en l’epokhé dels canvis». Al capdavall, els fils de Pascual i de Maillard, són també camins de reconstrucció d’un jo fragmentat que en Vertical apareix amb la imatge del «vestit a pedaços». Seguint els fils, els camins, que et porten als altres, surts de tu mateix i, en tornar-hi, et reconstrueixes.  Però ni el jo ni la identitat ni la memòria o l’oblit no hi apareixen com a problemes teòrics ni recoberts d’elucubracions entenimentades o de visions espirituals elevades. Ben al  contrari: hi ha un ús permanent de la materialitat del discurs poètic, del seu lligam amb el món, d’una dependència, no de les idees sinó de les sensacions i de la mateixa corporeïtat de la paraula. En el mateix poema que acabe de citar, tan breu com eficaç, l’autora frena el vol conceptual excessiu de la primera estrofa i de la segona amb una altra que tanca la composició i el fa descansar sobre elements arran de terra: «El gesmil guarda olors/ que han sostingut la casa,/ no han redimit les pèrdues/ -tenacitat d’aromes». I els lectors n’eixim guanyant perquè, a més de recrear-nos en concepcions que limiten l’ésser a feixos concrets de sensacions, podem copsar la magnitud de la tensió que es genera entre la idea i el món de cada dia, com també la perícia per resoldre-la amb tanta senzillesa i pulcritud.

Seguir leyendo »

‘Què vol dir quan un home cau del cel’: els contes de Lesley Nneka Arimah

 

És habitual entre els contistes, quan agrupen peces diverses en un volum, concedir al títol d’una d’elles el privilegi de batejar el conjunt. I és habitual també entre els amants del gènere esbrinar les raons que porten l’autor a fer-ne la tria. A vegades, es tracta justament de posar-nos davant dels ulls, en un lloc destacat com la portada, l’agulló d’un sintagma captivador; unes altres, tanmateix, s’aprofita el títol triat per a indicar-nos el fil que lliga les narracions incloses de manera que ens siga fàcil recórrer al denominador comú. El dia que vaig veure per primera vegada la portada del primer llibre de Lesley Nneka Arimah —l’escriptora d’origen nigerià nascuda al Regne Unit—, traduït per Dolors Udina per a Quaderns crema (febrer 2019), Què vol dir quan un home cau del cel, em vingueren al cap les consideracions que recorde haver fet o llegit a propòsit d’aquesta mena de publicacions, i ja amb el llibre llegit, encara em pregunte en quin sentit podria la novena narració del recull, la que ha facilitat el bateig, donar-nos la clau del tot.

Seguir leyendo »

De la il·lustració radical a les humanitats en acció

Amb matisos de major o menor interès i rellevància tothom manifesta la crisi profunda de les humanitats en la societat contemporània. Fa uns anys, per exemple, ja poguérem llegir el diagnòstic que Martha C. Nussbaum en feia quan parlava de la desaparició definitiva del paradigma del «desenvolupament humà» en favor d’un altre model, el «desenvolupament econòmic», que segons ella havia infectat el sistema educatiu. No cal que multiplique els exemples d’aquesta consciència de crisi, però convé que recorde les veus que també s’han alçat en favor de reivindicacions específiques de l’humanisme com una vacuna imprescindible contra les amenaces —que en molts casos ja són realitats tangibles— del canvi de paradigma que Nusbbaum, i tants altres, porten anys anunciant. Ja en el 2003, Edward Said («L’humanisme, dernier rempart contre la barbarie»), entossudit a comprendre i resoldre el conflicte entre Palestina i Israel, imaginava que seríem capaços de posar aquesta muralla entre la barbàrie i la defensa dels valors humans gràcies al trencament de les cadenes del nostre esperit i a l’ús d’una reflexió històrica i enraonada. Vistos els resultats, és obvi que encara ens queda camí. De fet, la humanitat no ha deixat de recórrer-lo durant segles: mireu si no les pàgines que Zweig va escriure a propòsit de les guerres de religió i el desencant dels humanistes d’aquells temps.

L’aparició recent d’Humanitats en acció (Raig verd, 2019), un projecte dirigit per Marina Garcés, posa damunt la taula idees, si no radicalment noves —qui pot esperar l’originalitat estricta en aquest àmbit?—, d’un interès que ens encomana dosis importants d’optimisme i ens allunya de visions nostàlgiques i apocalíptiques. De fet, aquest llibre d’ara ha de llegir-se com una continuació de publicacions anteriors com ara Humanitats en transició / Humanities in transition (CCCB, 2017), però sobretot com una primera concreció de les propostes de Nova Il·lustració radical (Anagrama, 2017), una mena de manifest, breu i d’un èxit gens menyspreable, on feia una anàlisi lúcida de la situació, criticava les visions idealistes pròpies «d’una burgesia que podia separar amb què alimentava l’estómac i amb què alimentava l’esperit», i proposava reflexionar a partir de cinc hipòtesis sobre el concepte d’«humanitats en transició». Tant en el pròleg al nou llibre com en la seua contribució específica, «Emancipació» —el volum aplega vint contribucions d’autors procedents de camps diversos, cadascuna de les quals pensada i redactada a partir d’una paraula clau—, l’autora perfila aquesta reflexió quan afirma que ens trobem en una mena d’impasse civilitzatori, de manera contradictòria i sempre en tensió, «entre una rendició i una transició». La rendició: «una tendència general a no confiar en les capacitats humanes a l’hora d’elaborar i de millorar, col·lectivament, les nostres condicions de vida.» Garcés parla d’una veritable «rendició antropològica» que cedeix, com una nova servitud voluntària, a robots i a «mans algorítmiques» les activitats pròpiament humanes i fins i tot les decisions morals: «No cal fer ciència-ficció per imaginar que les màquines morals són el somni de les utopies polítiques que vindran.» La transició, que encara és «a les primeres passes, temptatives i molt fràgils», contraresta i resisteix els efectes de la rendició com la muralla de Said. El concepte rep així el seu significat: «Contra el solucionisme i el salvacionisme tecnoutòpic del capitalisme actual, cal una transició emancipatòria on ciència, tecnologia i humanitats retrobin els seus problemes comuns i ens els retornin com allò que ens fa humans.» La mateixa formulació del projecte dóna compte de la seua magnitud. I és obvi que els detalls de l’empresa, la seua projecció real i política, en descobriran les dificultats.

Seguir leyendo »

D’una conversa amb Jaume Pérez-Montaner

Deixe el volum damunt la taula i Jaume no tarda gens a justificar-ne el títol: En defensa d’una forma. Davant de la meua opinió, que l’interpreta com la reivindicació d’una veu, la seua, em corregeix amb un matís contundent: sí, però vol també manifestar el valor de la forma entesa en contraposició al contingut. Ja en aquests preliminars podríem haver-nos oblidat del motiu de la cita a prendre cafè per xarrar sobre la seua poesia i dedicar-nos a elucubrar sobre tantes i tantes voltes que la teoria literària, i els mateixos poetes, han donat al voltant de la matèria i l’artifici. Per evitar-ho, se m’acut comentar-li una frase que un dels protagonistes de la pel·lícula Green Book fa a propòsit d’un conegut: «Té una gramàtica maldita, però l’ànima pura». Hi pensa mentre dibuixa un somriure prim. Ja que el silenci s’allarga una mica, li afegisc: vull dir que en la mesura que ens oblidem del tòpic, podríem posar l’èmfasi en l’espontaneïtat capaç de produir una poesia on, quasi un miracle, el que es diu i com es diu s’assembla a un tapís, a una pintura. Ell s’hi mostra d’acord i, de regal, ho exemplifica amb fragments dels seus poemes. Té la veu fosca, però els versos que diu no hi perden ni un gram de bellesa.

L’anècdota del film de Peter Farrelly ens commina a intercanviar opinions sobre l’art i l’espontaneïtat i, sobretot, ens condueix per una porta lateral fins a un altre aspecte d’aquesta Obra Completa1976-2018 que ha editat la Institució Alfons el Magnànim perquè –i en açò tos dos coincidim- no és sols la reunió dels seus llibres publicats, sinó un de nou. Ell subratlla de seguida que el títol, En defensa d’una forma, també suggereix aquesta singularitat; jo aprofite l’ocasió per parlar dels dos poemes que obrin el conjunt just abans del primer llibre, Adveniment de l’odi, que aparegué l’any 1976. No porten indicació de l’any en què foren escrits o en què es publicaren. Em comenta amb detall que són versos previs a qualsevol publicació en volum, potser els primers que va escriure i que ara, amb lleugers retocs o actualitzacions, ha decidit que encapçalen el tot de la seua producció. Subratlle tot seguit que hi ha un element que té —supose que amb l’acord dels lectors habituals del gènere— un pes específic: els que de fet obrin el conjunt són els quatre versos d’Emily Dickinson, que —Jaume m’ho confirma— són el marc dins del qual ens és possible situar tota la seua producció. Els lectors ja estem familiaritzats amb aquests epígrafs, un recurs emprat sobretot pels poetes que, sovint, en fan un ús desorbitat. Animat per les mostres d’interès que em manifesta, li comente que els versos referits (I never hear the word “Escape”/ Without a quicker blood,/ A sudden expectation,/ A flying attitude!) són com una poètica i que, en la mesura que ho són, em sobta que encapçalen la seua obra. No hi tinc cap dubte: no se m’hauria acudit mai enllaçar les seues concepcions de la poesia. Ell, tanmateix, em corregeix: més aviat l’encapçalen per la paraula «fugida» (escape) que és la que provocà en mi la necessitat de recordar-los. Sincerament: veig també que Dickinson remarca les conseqüències d’escoltar aquesta paraula sense poder evitar que el pols se li accelere, que se li presente una expectativa sobtada, una disposició al vol. Però és cert que en el poema d’on s’ha extret la referència, es parla, amb claus difícils de desxifrar, de presons i de fugides. Ell vol reblar el clau i insisteix que si trià aquests versos de la poeta d’Amherst fou també en relació amb altres autors que llegia en aquell temps. Philip Larkin, per exemple, a qui recorre també a l’inici d’un dels poemes primers («Elemental fugida»), motiu d’aquests moments de la conversa. Ara que ho escric, m’adone de la importància d’aquests elements marginals en aparença. Els lectors —sense oblidar que a vegades ha estat l’atzar qui ha portat el recurs en safata a l’artista— farien bé de detenir-se a copsar l’abast significatiu dels versos citats de Dickinson i de Larkin (We all hate home/ And having to be there...), dels dos poemes iniciàtics que l’autor ha decidit posar en les primeres pàgines al davant de la sèrie de llibres, que començà a publicar l’any 1976, i de paraules clau com ara «fugida» i «odi».  Ho remarca també el pròleg d’Antoni Martí, que recorre el fil biogràfic de l’autor per donar compte de la seua trajectòria. 

Seguir leyendo »

'Abans del vespre', el millor Sòria segons Sòria

Els llibres de poemes d’Enric Sòria no ens regalen pròlegs com els que l’autor d’Oliva acostuma a escriure al pòrtic dels seus assaigs. Els seus lectors no ho passem per alt. És cert que en això no s’allunya gaire de les edicions habituals del gènere, però  quan Sòria parla de literatura —també quan ho fa de la pròpia— introdueix tanta llum en el territori que descriu i que intenta comprendre, que els lectors n’eixim sempre enlluernats. Cal dir, per tal de ser precisos, que la segona edició de Varia et memorabilia, que publicà Gregal l’any 1988, sí que en portava un, però l’excepció es justificava pel fet de considerar-se en aquella ocasió «marmessor» del seu passat. Una excusa, la de justificar per què acceptava reeditar un llibre («papers antics de gust dubtós») que ja veia lluny però que estima en la mesura que formen part de la seua trajectòria vital i literària (papers que pretenien «captar i expressar la poesia, bellesa, màgia, o com vostès vulguen dir-li, que hi ha darrere del que en diem realitat»), dispara el seu interès per autocomprendre’s, una mena d’«autoarqueologia», que li fa escriure comentaris lúcids sobre els poemes publicats inicialment l’any 1984. Si exceptuen aquest pròleg i les «Notes finals» a Compàs d’espera (1993), que Sòria també aprofita per fer literatura com ara quan amb motiu d’una mera referència a una cafeteria cèntrica de la ciutat de València construïda sobre les restes d’un antic edifici romà, posa en escena uns versos de Quevedo, «sólo lo fugitivo permanece y dura», la resta dels seus llibres ens arriben quasi orfes, sense l’embolcall amb què protegeix els d’un altre gènere d’intromissions impetuoses, només amb l’acompanyament sobri dels elements imprescindibles en les edicions habituals de poesia.

Els cas és que Proa acaba de publicar Abans del vespre, una antologia poètica d’Enric Sòria. Precedida d’un pròleg de Sebastià Alzamora, que avalua amb intel·ligència la literatura de l’autor, ordenada cronològicament amb indicació de les publicacions successives d’on s’han extret els poemes, i amb un apartat final, que n’inclou un d’inèdit: «Fidelitat». El lector, doncs, suposa que es tracta d’un antologia «autoral», com el mateix Sòria ha qualificat en alguna ocasió la tria personal que alguns escriptors solen fer de la seua obra, a la manera per exemple del que féu J.L. Borges. Precisament  perquè m’ha vingut al cap la seua Nueva antología personal i la petita nota que la precedeix («Sospecho que un autor debe intervenir lo menos posible en la elaboración de su obra») encara he sentit més l’absència de la veu de l’autor en aquesta «elaboració» antològica que Sòria ens ofereix de la seua poesia. Una nova ocasió de recordar-se «marmessor» del seu passat poètic. Vull ser clar: no hi sobra res. Ben al contrari: el pròleg d’Alzamora és una peça magnífica, pel que ens diu i pel discurs que hi fa servir, d’un to ben literari, allunyat dels vicis didàctics tan habituals en aquesta mena de papers. Però Borges té la culpa de les meues cabòries. Recordant Kipling, en la nota referida, afirma: «A un escritor le está dado inventar una fábula, pero no la moralidad de esa fábula.» Potser això mateix justifica l’absència de la veu autoral, que és també en el cas d’Abans del vespre la de l’antòleg. Però li he llegit, a Sòria, tantes idees d’interès a propòsit del gènere, que tot plegat m’ha fet desitjar quatre paraules a propòsit d’una tria que sens dubte el temps (Borges de nou: «Nadie puede compilar una antología que sea mucho más que un museo de sus “simpatías y diferencias” pero el Tiempo acaba por editar antologías admirables.») inclourà entre el bo i millor de la poesia catalana. Recorde el pròleg que Sòria va escriure amb motiu de la que va preparar sobre Josep Piera, on li podem llegir que tot llibre d’aquesta naturalesa, no és més que «una expurgació», una «estafa sota color d’útil finalitat pedagògica o un recurs mercantil». Tot per a concloure que: «Una antologia mai hauria de substituir la lectura de l’obra de l’autor, amb tot el gruix, l’ordre i la seguida que el temps li ha donat. Té algun sentit, si de cas, com a reclam, com a parcial acostament a una obra que es pressuposa densa i complexa, però inevitablement la desvirtua.» Borges també coneixia això del «recurs mercantil» perquè no crec que fóra una argúcia merament retòrica afirmar que incloïa en el volum ja esmentat els seus «Función mítica de Buenos Aires» i «Hombre de la esquina rosada» perquè «los espera el lector. Quién sabe qué virtud oscura habrá en ellos.» I Sòria, al seu torn, i no debades, iniciava un comentari sobre Imparables, de Sam Abrams i Francesco Ardolino, amb una referència a la finalitat utilitària de les antologies tal com havia llegit en una entrevista a Jaime Gil de Biedma. El consens sobre la qüestió no sembla matèria de discussió. Ben al contrari.

Seguir leyendo »

Teju Cole, assagista

En el pròleg a Cosas conocidas y extrañas. Ensayos (Acantilado, 2018, traducció de Miguel Temprano García), Teju Cole afirma que aquest llibre «s’aproxima de forma més flexible als “assaigs” que la majoria de les obres del gènere». Certament, tampoc no és dir gaire. D’immediat, tanmateix, tot al·ludint a un recull futur que podria enllestir, precisa que tindria un caràcter diferent, «un to més crític, seria més analític i inclouria judicis més argumentats», i  deixa ben clar que el volum que el lector ja té entre les mans «prefereix l’epifania». Anàlisi primmirat, d’una banda; epifanies, de l’altra. Ja no ens calen altres explicacions sobre el caràcter dels papers que hi trobarem, i encara menys si, com és gairebé inevitable, recordem el Cole esplendorós de Ciutat prohibida (Quaderns crema / Acantilado, 2012), una simbiosi, només fàcil en aparença, de reflexió, contemplació i narració. L’epifania de què parla, a partir d’unes línies de Virginia Woolf, vincula els textos reunits amb una pràctica de l’assaig que sembla acceptar allò que Musil remarcava per situar el gènere: «el màxim rigor accessible en un territori en què no es pot treballar amb precisió.» És l’assaig que alguns, per evitar equívocs o per distingir-lo de papers més explícitament erudits, més cerebrals i doctes, prefereixen qualificar de «literari».

Clar i ras: Teju Cole és, sobretot, un literat, un artista de la paraula. Quan un s’endinsa en la primera part («Cosas leídas») ja sent l’energia de l’escriptura que l’autor estima. Escriure, com va llegir en una entrevista a Soni Deraniyagala, l’escriptora que perdé el marit, els pares i els dos fills a causa del sisme submarí de 2004 a Sri Lanka, «és una agonía de mejor calidad que intentar olvidar.» Posar per escrit  ̶ anota finalment ̶  tot el que Deraniyagala hi va viure, retorna a la llum els seus familiars, mentre que perdre’ls els havia enfonsat en l’obscuritat. De fet, els dotze articles d’aquesta primera part són reflexions sobre la literatura a partir de lectures i personatges (Baldwin, Naipaul, Tranströmer, Sebald, Walcott, Aciman, Vladislavić, Flaubert, Hemon ) que Cole comenta i retrata mentre s’escriu ell mateix deixant sobre el paper emocions, anècdotes, idees i conviccions. Això els fa semblants, però tenen trets que els singularitzen. Em permetré, doncs, destacar-ne un, «Siempre de regreso», un homenatge a Sebald d’un grapat de pàgines on Cole practica les virtuts que atribueix a l’autor d’Austerlitz: «la disipación deliberada de las fronteras entre géneros literarios.» És en realitat una narració de la seua visita a l’església de Saint Andrew, a prop de Poringland, escrita com si fóra un conte, amb significacions suspeses deliberadament, un cert misteri que jo no m’atreviré a destruir, descripcions precises del paisatge de l’Anglaterra rural d’on s’enlairaven els avions que bombardejaven les ciutats alemanyes. I en cada pàgina els records de Sebald i la convicció, que arrodoneix la que ja he esmentat de Deraniyagala, que «el pasado nos hace ser quienes somos». A la fi, tot s’ompli de significat, també el títol que encapçala aquest article breu, aquesta nova «cosa llegida» i viscuda: crònica de viatge, de lectures, de records, de fets històrics, d’amistats, d’idees compartides..., convertida en article-narració publicat al The New Yorker (30-VII-2012).

Seguir leyendo »