eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

Menú

Vicent Alonso

Escritor

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 1

Josep Iborra: la pressa, pecat capital

A punt ja d’arribar a la darrera pàgina de L’estupor –el llibre pòstum de Josep Iborra, que fa uns mesos publicà l’editorial Afers– hi ha unes línies sobre l’Ungaretti crític d’un interès innegable: el poeta italià ni fa paràfrasis de l’obra llegida, ni l’interpreta, ni l’analitza, «només expressa una “intuïció” simple, directa, clara, d’allò que és essencial en una obra». Una manera de fer, ens diu l’autor, amb un resultat «exaltant»: «la vibració íntima i pura, que mobilitza tot l’home en contacte amb aquesta energia emanada de l’obra.» És a dir, llegir així la poesia, parlar-ne amb propòsits semblants, no exigeix eines peculiars, ni terminologies ad hoc, n’hi ha prou amb el llenguatge habitual,­ però «carregat d’una altra temperatura gràcies a la pressió –precisió i claredat– de la reflexió.» Unes pàgines abans, Iborra ja havia opinat amb contundència a propòsit del que anomena el «bon crític», el qual no parla de l’obra sinó de la «relació essencial entre ell i l’autor mitjançant l’obra» i que el condueix «no a un judici estètic, sinó moral». L’estupor, un llibre que té la Literatura com a protagonista, és ple de reflexions, lúcides i precises, sobre la lectura i les actituds crítiques. Però la referència a la poètica de l’autor de Sentimento del tempo em permet posar en relleu una actitud que Iborra, a pesar de les circumstàncies, mantingué al llarg de tota la seua vida. Ara que entre nosaltres ha reviscolat el debat sobre la crítica que tenim i la que ens caldria –de fet, és una moda que apareix i desapareix com si jugara amb els qui la segueixen o la rebutgen amb passió–, recordar l’obra d’Iborra, compromès com ningú amb una crítica militant, al servei d’una literatura tan feble i, alhora, lector insaciable i lúcid de Proust o Dostoievski, de Txèkhov o Rilke, de Hölderlin o Valéry, de Ramon Llull o Kafka, de Petrarca o Gaziel, hauria de ser consubstancial al sentit comú de tots els interessats per la literatura.

Seguir leyendo »

L’ala esquerra i el “bessó fictici” de Mircea Cărtărescu

No sé quantes vegades llegint L’ala esquerra (Periscopi, 2018) m’hauré preguntat si Mircea Cărtărescu no és més profeta que novel·lista. Però, ara que m’ho mire amb més calma, veig que no era un dubte sinó una excusa davant la dificultat d’aplicar patrons coneguts a una obra d’una originalitat flagrant. La lectura d’algunes de les múltiples entrevistes que la premsa li ha dedicat les darreres setmanes —sens dubte, el premi Formentor, ha reblat el clau d’un accés merescut a la fama literària— ha augmentat el meu interès en una aventura narrativa que hauria de merèixer l’atenció dels amants de la literatura. És ben atractiu el retrat de Cărtărescu que un construeix a partir d’aquests papers periodístics i, més important encara: ens constata la impossibilitat de llegir el primer volum de la trilogia, Encegador, amb ulls que cerquen un fil narratiu explícit, una trama ordenada i colpidora, una unitat argumental, etc. Res més lluny d’unes pàgines que al capdavall són més p(r)o(f)ètiques que narratives. El lector que s’hi endinse ho descobrirà aviat.

Cărtărescu divideix els escriptors­­ en dues classes: els qui programen la seua escriptura amb plans previs, dissenys, estructures apriorístiques, sentits epidèrmics o profunds, i finals de manual; i els qui, més a prop de la poesia —o d’una certa poesia, diria jo—,  sense cap pla previ, inicien l’escriptura i es deixen dur pel torrent de paraules que la seua imaginació els posa a l’abast. Aquells més didàctics, si se’m permet l’adjectiu; aquests més poètics. De fet, algunes pàgines de L’ala esquerra, per la profusió de símbols i de metàfores emprades, són d’una poeticitat manifesta. Però és bo, i obligat, tenir present que no es tracta només d’estil sinó d’una concepció de la literatura que no vol sotmetre’s als esquemes genèrics tradicionals. “Les meues novel·les són poemes llargs”, afirmació perseverant que un pot llegir en quasi totes les seues manifestacions. Opine, tanmateix, que això no és prou, sobretot perquè si coneixes Res (Lleonard Muntaner, 2018), que agrupa els poemes escrits entre 1988-1992, en traducció admirable de Xavier Montoliu i Pauli, comproves que una bona part dels poemes contenen molta més narrativitat que la majoria de pàgines d’aquest inici de la trilogia. No debades, Sam Abrams, autor del pròleg, assenyala que som davant del “pont que marca el pas a la prosa”, una circumstància decisiva en la trajectòria de l’autor. Breu: ni la posició antigenèrica ni la presència o absència de seqüències narratives perfan el credo de Cărtărescu; per fer-ho caldria recórrer a l’afany de construcció d’un edifici  literari, més aviat supragenèric, que es basteix per damunt de contraposicions clàssiques com ara la que separa la prosa de la poesia o la que, d’una actualitat rabiosa, estableix lligams substancials, no tan sols paral·lelismes, entre ficció i realitat o entre realitat i món oníric o —marc on literatura i pensament filosòfic tenen tants punts en comú— la que s’atreveix a esborrar els límits entre el llenguatge i el món. L’escriptor romanès creu que genera una escriptura metafísica en la mesura que la seua obra “és la realitat, la qualitat i l’essència de la realitat”. M’abstinc de jutjar consideracions tan elevades i amb una llarga tradició de conviccions i debats. Advertisc només que, com ocorre en el cas d’altres gran obres, aquestes antítesis, en fricció permanent, funcionen com a mecanismes generadors d’una dialèctica que constitueix sovint el fil central que lliga el tot narratiu.

Seguir leyendo »

Llum a l’atzucac, un dietari especialment assagístic

Un dels millors assaigs que ha produït la literatura catalana des que hem començat l’any és un dietari publicat i premiat a Alzira (Bromera, 2018) i escrit per una de les plomes més seductores de l’actualitat literària: Ramon Ramon. No he oblidat els qui encara posen el crit al cel quan algú parla de la naturalesa assagística dels dietaris, però, en lloc d’entretenir-me en disquisicions ràncies i sovint estèrils sobre els gèneres literaris, recordaré una afirmació de Cynthia Ozick: “Al igual que un poema, un ensayo genuino está hecho de lenguaje, de personalidad, de un estado de ánimo, de temperamento, de agallas, de azar” ( Metáfora y memoria, Mardulce, 2016). L’assagista novaiorquesa, certament, no hi parla de dietaris; incitada per una certa tradició crítica anglosaxona, la seua reflexió gira al voltant de l’oposició entre “la substancia del ensayo y el corazón de la ficción”. Tot i això, quan assigna aquests atributs a “l’assaig genuí” i quan afegeix que “no está destinado a la barricada” sinó que “es un paseo por los laberintos mentales de otra persona”, sé que ens parla d’una manera de fer que supera les fronteres, sempre difuses, dels gèneres tradicionals.

Seguir leyendo »

Marguerite Duras: París, Trouville, el soroll de les gavines

A Marguerite Duras no li calien argúcies per entrelligar vida pròpia i literatura. La fusió entre els fets viscuts i la paraula escrita s’hi ha produït a graus tan alts de passió que és inútil, impropi fins i tot, intentar destriar-los. Llegir La vida material (1987), recentment traduïda per David Ilig i publicada per Club editor, és observar ben a prop, el tapís d’anècdotes, paraules i principis literaris que l’escriptora va teixir sense descans fins a la seua mort (1996). El lector, ja des de la petita nota introductòria, sap que està davant d’un llibre peculiar, si més no per la seua gènesi. Tots els textos que el conformen foren inicialment “dits” en successives sessions al seu amic cineasta Jérôme Beaujour. Posteriorment, a partir de las gravacions corresponents, fou l’hora del treball de correcció, escurçament i ordenació, per encabir-los dins l’estructura habitual d’un llibre. I això quasi com un mal menor atès que si es va decidir a publicar-lo, fou perquè “cap forma llibresca prevista o en curs no hauria pogut contenir l’escriptura flotant de La vida material, aquestes anades i vingudes  entre jo i jo, entre vosaltres i jo en aquests temps que compartim.” De fet, ja publicat no dubtava a qualificar-lo com un no-llibre. Però si va nàixer amb el desig de deixar-se dur per “la gran autopista, el carrer ample de la paraula”, no fou amb la intenció de cercar nous territoris sinó com a nou mitjà de practicar els camins “entre jo i jo” i amb el propòsit de mantenir viu un dels principis bàsics del seu treball: evitar sempre la “nafra” del “pensament totalitari”, que vol ser definitiu. Els fragments successius, breus però no sempre curts, farcits de suggeriments, de veritats simplement esbossades, de punts de vista, així ho demostren.

Seguir leyendo »

L’escriptura temptativa de Marina Garcés

Sí, ja sé que Ciutat Princesa no és cap novetat recent. Fa mesos que circula per llibreries, xarxes i diaris. Però els llibres, com ens obliguen a creure les lleis del mercat editorial, no exigeixen urgències. Més que pressa per llegir-los, solen demanar calma i alguns, si més no, sol·liciten també que de tant en tant els revisitem. Fa no res que he llegit aquest darrer llibre de Marina Garcés i, mentre ho feia, sentia que, per les  virtuts notables que el caracteritzen, hauria de romandre ben viu llargament. Repassar més de vint anys de la història recent és ja un repte encomiable i més encara quan es fa des de la visió de qui ha viscut, dia a dia, la lluita dels moviments socials en favor d’unes ciutats més humanitzades i d’un món més just. Barcelona n’és la protagonista indiscutible, però carregada d’un poder simbòlic que facilita l’equiparació del lector amb la seua pròpia ciutat, València per exemple. O no és cert que durant anys els valencians hem aspirat també a ser «capital del món» tot jugant les cartes de la col·laboració amb els negocis globals del turisme? I que hem fet per mantenir la cultura lluny dels esquemes de la banalització en l’època de l’analfabetisme il·lustrat?   Encara hi som o hem après bé la lliçó? Tot sembla indicar que, com suggeria  Feliu Ventura en aquest mateix diari, a més dels canvis evidents que ja s’han produït, necessitem transformacions.

Entenc que els qui han viscut dia a dia la lluita contra el poder des dels moviments socials durant aquests anys que Garcés repassa tindran bones raons per a jutjar la seua presentació dels fets i l’evolució ideològica i estratègica del Nosaltres que l’autora hi fa servir explícitament o amb al·lusions ben lúcides. La qüestió, tanmateix, no es dirimeix a casa dels protagonistes dels moviments socials. Els qui visquérem la transició democràtica també en podem traure profit si no ens hem sentit condemnats a la triple via amb què l’autora ens classifica: «la integració (als nous valors, llenguatges i institucions), o la destrucció (droga, suïcidis, depressió) o la marginalització (vides alternatives, exilis interiors, anonimats)». Integrats ja en algunes de les institucions de la nova democràcia, als de la meua generació no ens era imprescindible protagonitzar las militància en moviments alternatius per a participar en l’estratègia d’«entrar i sortir» que Garcés descriu amb perspicàcia en les pàgines centrals. Viure a la perifèria de l’Estat, amb llengua pròpia i convençuts que un món més just i més lliure era possible, també ens ha donat peu a «acompanyar el vaivé de la vida, a fer possible aquest enllaç dinàmic entre avançar i retrocedir, aparèixer i desaparèixer, ser i no ser.» No tracte de reivindicar-me com a no-integrat, com supose que els passarà als qui comparteixen amb mi una biografia semblant. Tracte més aviat de posar el dit al forat: per a mi, Ciutat Princesa ha estat una mena de desinfectant, aquell que sol actuar quan et desplaces tan lluny de la teua mirada que acabes observant-te com si fores un altre. Recórrer els fets -des de l’històric desallotjament del cinema Princesa fins als d’octubre del 2017 a Barcelona-, familiaritzar-me amb alguns dels conceptes amb què l’autora els perfila i els descriu –no sé si és aquest l’ordre exacte-, ha estat decisiu per al desplaçament feliç de què parle. També els llibres, sovint, ens suggereixen «mirades perifèriques per fer visible l’invisible».

Seguir leyendo »