La portada de mañana
Acceder
La vacunación infantil avanza desigual, del 30% en Baleares al 80% de Galicia
La tensión con Rusia resucita a una OTAN en crisis existencial
Análisis - 'La hora de la verdad para Laura Borràs', por Neus Tomàs
Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

D’una conversa amb Jaume Pérez-Montaner

Deixe el volum damunt la taula i Jaume no tarda gens a justificar-ne el títol: En defensa d’una forma. Davant de la meua opinió, que l’interpreta com la reivindicació d’una veu, la seua, em corregeix amb un matís contundent: sí, però vol també manifestar el valor de la forma entesa en contraposició al contingut. Ja en aquests preliminars podríem haver-nos oblidat del motiu de la cita a prendre cafè per xarrar sobre la seua poesia i dedicar-nos a elucubrar sobre tantes i tantes voltes que la teoria literària, i els mateixos poetes, han donat al voltant de la matèria i l’artifici. Per evitar-ho, se m’acut comentar-li una frase que un dels protagonistes de la pel·lícula Green Book fa a propòsit d’un conegut: «Té una gramàtica maldita, però l’ànima pura». Hi pensa mentre dibuixa un somriure prim. Ja que el silenci s’allarga una mica, li afegisc: vull dir que en la mesura que ens oblidem del tòpic, podríem posar l’èmfasi en l’espontaneïtat capaç de produir una poesia on, quasi un miracle, el que es diu i com es diu s’assembla a un tapís, a una pintura. Ell s’hi mostra d’acord i, de regal, ho exemplifica amb fragments dels seus poemes. Té la veu fosca, però els versos que diu no hi perden ni un gram de bellesa.

L’anècdota del film de Peter Farrelly ens commina a intercanviar opinions sobre l’art i l’espontaneïtat i, sobretot, ens condueix per una porta lateral fins a un altre aspecte d’aquesta Obra Completa 1976-2018 que ha editat la Institució Alfons el Magnànim perquè –i en açò tos dos coincidim- no és sols la reunió dels seus llibres publicats, sinó un de nou. Ell subratlla de seguida que el títol, En defensa d’una forma, també suggereix aquesta singularitat; jo aprofite l’ocasió per parlar dels dos poemes que obrin el conjunt just abans del primer llibre, Adveniment de l’odi, que aparegué l’any 1976. No porten indicació de l’any en què foren escrits o en què es publicaren. Em comenta amb detall que són versos previs a qualsevol publicació en volum, potser els primers que va escriure i que ara, amb lleugers retocs o actualitzacions, ha decidit que encapçalen el tot de la seua producció. Subratlle tot seguit que hi ha un element que té —supose que amb l’acord dels lectors habituals del gènere— un pes específic: els que de fet obrin el conjunt són els quatre versos d’Emily Dickinson, que —Jaume m’ho confirma— són el marc dins del qual ens és possible situar tota la seua producció. Els lectors ja estem familiaritzats amb aquests epígrafs, un recurs emprat sobretot pels poetes que, sovint, en fan un ús desorbitat. Animat per les mostres d’interès que em manifesta, li comente que els versos referits (I never hear the word “Escape”/ Without a quicker blood,/ A sudden expectation,/ A flying attitude!) són com una poètica i que, en la mesura que ho són, em sobta que encapçalen la seua obra. No hi tinc cap dubte: no se m’hauria acudit mai enllaçar les seues concepcions de la poesia. Ell, tanmateix, em corregeix: més aviat l’encapçalen per la paraula «fugida» (escape) que és la que provocà en mi la necessitat de recordar-los. Sincerament: veig també que Dickinson remarca les conseqüències d’escoltar aquesta paraula sense poder evitar que el pols se li accelere, que se li presente una expectativa sobtada, una disposició al vol. Però és cert que en el poema d’on s’ha extret la referència, es parla, amb claus difícils de desxifrar, de presons i de fugides. Ell vol reblar el clau i insisteix que si trià aquests versos de la poeta d’Amherst fou també en relació amb altres autors que llegia en aquell temps. Philip Larkin, per exemple, a qui recorre també a l’inici d’un dels poemes primers («Elemental fugida»), motiu d’aquests moments de la conversa. Ara que ho escric, m’adone de la importància d’aquests elements marginals en aparença. Els lectors —sense oblidar que a vegades ha estat l’atzar qui ha portat el recurs en safata a l’artista— farien bé de detenir-se a copsar l’abast significatiu dels versos citats de Dickinson i de Larkin (We all hate home/ And having to be there...), dels dos poemes iniciàtics que l’autor ha decidit posar en les primeres pàgines al davant de la sèrie de llibres, que començà a publicar l’any 1976, i de paraules clau com ara «fugida» i «odi». Ho remarca també el pròleg d’Antoni Martí, que recorre el fil biogràfic de l’autor per donar compte de la seua trajectòria.

Publicar l’obra completa no t’obliga a un cert «examen de consciència»? Li ho he preguntat bruscament. Pensa de nou; sembla que dubta però aviat intercanviem maneres de referir-nos a l’ocasió que als autors se’ls presenta de veure’s reflectits al llarg del temps que els escrits retenen. L’existencialisme, una font que ell considera la més decisiva i que explica les seues preferències per certs poemes d’Andrés i Estellés, que no són els que tothom coneix i acostuma a citar, el lligam amb els poetes joves i renovadors de la poesia dels setanta, el compromís d’una visió de l’art que el lliga amb fermesa a la recerca formal, a l’exploració de nous territoris... Intente evitar la dispersió lligant tots aquests assumptes amb la poètica, «Poesia en temps de misèria», que Jaume ha escrit perquè li ho ha demanat l’editor per a incloure-la en les pàgines finals abans de l’epíleg amable de Dominic Keown. Però tots dos preferim els moments en què la poètica es deixa veure amb detalls explícits o esbossats. És un camí adient perquè el lector copse l’evolució i la substància del poeta de l’Alfàs del Pi. «Com l’aigua obscura del mar és el vers», diu en un lloc; «Escriure és un assassinat subtil que ultrapassa l’oblit o el suïcidi», en un altre. I en la poètica final: la poesia serveix per «reservar-nos un espai de llibertat al marge de la misèria general». Potser per a recórrer aquests camins serveixen sobretot les obres completes. El poeta s’hi observa com en un espill i el lector té l’ocasió d’indagar aquests fils que recorren de dalt a baix l’obra que estima o que intenta descobrir. Quant a mi, En defensa d’una forma, m’ha confirmat fins a quin punt la maduresa és capaç de condensar tot el que defineix una veu, un estil, un pensament poètic. Ho aporte a la conversa. No hi té cap objecció. Ja m’ho esperava: conec les seues conviccions respecte de la lectura poètica, del poema-resposta a un altre poema, en la línia del seu admirat Harold Bloom. De la decisiva contribució del lector en la construcció del significat. No vull anar-me’n per les branques: «La falla» és una mostra de la condensació a què m’estic referint, la condensació del que has perseguit al llarg del temps, que s’afegeix a la senzillesa més profunda, sense recursos sumptuosos però que l’estructuren sòlidament i l’injecten vida i capacitat emotiva. Tots tenim les nostres preferències: a mi no m’interessen les formes per si mateixes, només les que es posen al servei del diàleg amb l’esperit. Jaume també en té i em fa saber que el millor poema de protesta social que coneix és d’un dels poetes nostres més preocupats per la forma.

Quan ens acomiadàvem, el carrer era ple d’ombres i llibres, sense geranis. Paradetes de llibres vells, a preus de saldo, i les ombres permanents de la ciutat vella. Li he dit que encara em quedava el plat fort, que me’l reservava per a una lectura pacient: els inèdits que inclou la seua obra completa, potser la part que millor en justifica la singularitat. Dos reculls nous: Punt de fuga i La llum de l’ombra. Paisatges per a Mark Rothko. Aquest darrer, un diàleg amb la pintura i els escrits poètico-filosòfics de «l’enigmàtic exiliat de Manhattan», com ha escrit J.F. Yvars, gràcies a versos que ara, quan escric aquestes línies, no em lleve del cap perquè m’hauria agradat escriure’ls: «Mirar, mirar només./ Mirar i contenir l’alè,/ deixar-se endur pel magma de colors. Mirar i contemplar./ La porta sense clau./ Mirar la intimitat del crit de joia. Obrir la solitud de la tristesa. Tornar a casa de l’amic».

Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats