La portada de mañana
Acceder
El PP se juega 35 años de poder en Castilla y León
Los pequeños ganaderos que quieren regenerar la tierra contra la crisis climática
'Las mentiras de Casado sobre la carne, el paro y el turismo', por Ignacio Escolar
Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

El vertigen dels dies i les formes de l’assaig

L'escriptor valencià Gustau Muñoz

No és la primera vegada que Gustau Muñoz publica un llibre en forma de dietari. L’any 2002, Tres i quatre ja li edità A l’inici del segle, el subtítol del qual precisava el gènere al qual s’adscrivia: «Un dietari de reflexions». Ara (2019), és l’Avenç qui li acaba de traure El vertigen dels dies, necessitat també d’un subtítol que posa el gènere en la mateixa portada: «Notes per a un dietari» i que insisteix a subratllar la intencionalitat reflexiva en la nota final. Un té la sensació que, allà i ací, l’autor no se sent a gust amb la designació genèrica tout court. Li cal perfilar-la, concretar-la, és a dir, remarcar que el lector no hi trobarà el que habitualment s’entén per «dietari» sinó que vol fer ús, si no d’una excepció original i única del gènere, almenys d’una manera específica d’entendre’l i de practicar-lo.

A més, també en tots dos casos, el pròleg breu i intens que els obri insisteix amb detalls i arguments semblants sobre aquesta qüestió, fet que predisposa el lector a pensar que no es tracta d’un assumpte menor, d’una mera intuïció de qui estranyament es preocupa per trets marginals de les publicacions. Posaré l’atenció només en un aspecte clau que algú podria veure darrere d’aquestes petites elucubracions genèriques: no es tracta tant de manifestar emocions sobre els fets viscuts sinó de comprendre’ls i alhora de fer pública aquesta comprensió amb la voluntat expressa de fer-se entendre. No és atzarós que aquests pròlegs presenten la contraposició entre el component polític i social de les notes recollides i el component autobiogràfic. Aquell més objectiu, aquest més introspectiu. En el pròleg del 2002 la dimensió personal es vol «reduïda a fil conductor intermitent», «com a element que pot fer entenedora en part la lògica d’un raonament». En el més recent hi ha la mateixa frontera, entre allò col·lectiu i allò individual, però ara amb intenció potser d’esborrar-la o, si voleu, de trobar camins que la facen imperceptible o fins i tot innecessària, raó per la qual afirma contundent que al llarg de la seua vida si ha descobert que «allò personal era polític», també se li ha fet ben palès que «allò polític era personal». Si en el primer dietari l’inici del segle era una invitació a avaluar camins recorreguts i perspectives de futur, «el darrer tram del 2018 i els primers mesos del 2019», marc temporal de les notes recollides en el nou, ja «alliberat dels horaris laborals», sense perdre la voluntat d’entendre i de fer-se entendre a partir d’instruments racionals que faciliten la comprensió i la comunicació, serveix a l’autor per cercar vies en què és possible la convivència fructífera entre les raons i les emocions. Al meu entendre, la novetat d’aquest nou llibre no és tant l’anàlisi lúcida i rigorosa de fets polítics i socials ni la voluntat militant de donar compte amb perspicàcia de fets culturals i editorials, sinó l’aventura d’inserir-ho tot plegat, i més que mai, dins d’una perspectiva biogràfica que els enriqueix enormement i que, alhora, els concedeix el favor de ser expressats amb una prosa que guanya en la mesura que s’apropa al més subjectiu i que s’allunya del discurs enraonat i objectivista. Mireu la pàgina de citacions que precedeix el pròleg. Confesse que en veure-la tan farcida em vaig quedar de sobte una mica astorat. La de Horkheimer ja obria, però en solitari, el primer dietari. Ara en són sis, però tres de les quals remeten curiosament a la Vida (la majúscula és meua). Què voleu que us diga: fa goig trobar de bell antuvi en un llibre, i de Gustau Muñoz, una afirmació com aquesta, i de György Lukács: «L’assagista veritablement capaç de cercar la veritat assoleix a la fi del seu camí la fita que no buscava: la vida». No hi ha, tanmateix, un tomb dràstic ni en el fons ni en les formes d’un assagista que ha donat ja una llarga mostra dels seus interessos i capacitats. Gustau Muñoz és, tothom ho sap, un espectador privilegiat dels problemes polítics, socials i culturals dels valencians, que ha sabut analitzar amb rigor i intel·ligència els problemes de la nostra societat sempre amb el supòsit epistemològic d’atendre el més local sense deixar de banda el més global. El vertigen dels dies en dóna compte ben satisfactòriament. Un hi troba des de reflexions teòriques com el debat sobre el progrés moral de la humanitat entrellaçat amb el de la complicada convivència entre la tecnologia i la llibertat, fins a concrecions de fets polítics generals que tenen una significació especial en el nostre context més proper, cas per exemple de la «brutalització de la política», les reivindicacions nacionalistes o les noves formes del feixisme.

Però insistiré a portar l’aigua al meu molí perquè vull cridar l’atenció sobre el vessant autobiogràfic de tot el llibre acompanyat d’una apertura del diapasó epistemològic d’un assagista que sempre s’havia decantat per l’abstracció racionalista al servei de l’anàlisi politicosocial i cultural. Les notes que ho exemplifiquen són múltiples tot i que algunes mostren més lúcidament els trets paradigmàtics com ara la que titula precisament «Carmen Alborch i la joie de vivre», on confessa totes les lliçons apreses de la política socialista i sobretot: «la seua manera d’assumir l’edat en actiu, d’acceptar el pas del temps sense abandonar-s’hi, de mantenir l’activitat intel·lectual i l’atractiu personal, en la mesura possible»; o aquella altra, «Aquell primer curs d’Econòmiques, el 1968...» on només s’esmenta el «shock iniciàtic» d’una entrada a la Universitat de València de la mà de «l’economia, les ciències socials, el moviment estudiantil, l’amor, el sexe, el debat intel·lectual, el País, la politització, l’autonomia personal...» Són també «reflexions» com les que s’al·ludien a la portada del dietari de Tres i quatre, però lligades a fets vitals, biogràfics. No puc estar-me de citar el cas en què el Gustau Muñoz d’ara recorda una reunió a Madrid de la Comissió de Cultura del Comité Central del PCE i més concretament «la sensació de llibertat i de joia desbocada» en entrar al pis de la seua «nóvia Estrella que havia anat a Madrid a fer la Revolució.» No estira gaire del fil, però insinuar-ho ja és prou. Són, diu, «sensacions fortes, que marquen i deixen petja». Al capdavall, aquesta simpatia per les emocions és ben sovint una mera insinuació, una provatura, com si l’autor encara en dubtara, com si el retingueren certes «pors» a practicar una versió del gènere sovint vilipendiada per una coneguda concepció de l’assaig que el considera vehicle exclusiu de les idees, als antípodes de qualsevol contaminació emotiva o rigorosament individual.

Potser l’he llegit des d’un parti pris. No ho dubte. Potser hi he projectat preocupacions interessades, poc objectives. Tampoc no ho dubte. Però no se m’acut res més que proposar aquesta lectura que es deté a copsar els moments en què, com en els petits pròlegs citats, un veu aquesta doble via: la de la reflexió objectiva i racionalment exposada, i la que hi afegeix elements que donen pas a la visió subjectiva i a components bàsicament emocionals- proposada amb dubtes i reticències. Pocs moments després de retraure-li al mateix Fuster que «els humans no són sempre tan intel·lectuals, tan racionalistes» i a l’inici d’una de les millors notes del llibre, que elabora un esplèndid resum de «biografia familiar», tot recordant el Milosz que va escriure: «totes les biografies són falses», l’autor es permet el luxe de dubtar de l’interès del que pretén escriure. Sé que no és resultat de la ingenuïtat, sinó que s’hi serveix —Milosz, també—d’una retòrica que afegeix poc de suc a la qüestió de fons. El cas és que dubta sobre la bondat del mètode i conseqüentment clou el capítol recordant «les reserves i les cauteles -l’escassa fiabilitat» amb què l’ha escrit. I, això sí, tothora a punt de desmarcar-me d’una pràctica de la literatura del jo que deixa només suggerida en la nota dedicada a Ignacio Carrión, «un dietarista insomne. Segurament, al principi, com a teràpia». A vegades, fins i tot anant un punt més enllà, quan a propòsit de les actituds de Jorge Semprún -un altre dels millors textos del llibre- esmenta «l’ego hipertrofiat» de l’autor de Federico Sánchez se despide de ustedes. Res en contra excepte pel fet que unes línies abans s’havia permès comparar el ministre socialista amb l’autor dels Assaigs: «Com en Montaigne, però encara més, molt més, ell mateix, Semprún, és la matèria del seu llibre». Si algun lector es veu induït a atribuir al perigordià un ús hipertrofiat del seu jo s’enganyarà de ple. L’ús del jo en un cas i en l’altre no s’assemblen gaire. Però ja sabem que un assagista, com ho és l’autor d’El vertigen dels dies, assaja respostes a problemes. Els lectors prefereixen llibres així, no catecismes. És, en conseqüència, un llibre ben recomanable: ofereix possibles discussions sobre assumptes de pes. Una d’elles és, em sembla, la que versaria sobre les fronteres entre la «prosa multimedial» o farcida de selfies —ho expresse amb paraules de Dubravka Ugrešić—, i la que, a la manera de Montaigne i les seues derivacions contemporànies, fa del jo la matèria del seu llibre.

Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats