Ferran Archilés, dietarista: ‘Dues o tres pintes després. Notes disperses (2012-2014)’

Com qualificar una societat que té en alta estima els dietaris?, es pregunta Archilés al bell mig de les notes del 2012. No hi dóna cap resposta. La pregunta, una sola línia, voltada de referències a Brecht, Bachelard, Cioran, Benjamin i Berger, se m’ha quedat gravada al cervell i encara em reclama una resposta possible. Però pot ser que no en necessite cap, que siga la mateixa formulació allò que ens demane l’atenció. Som davant d’un dietari que reflexiona sobre el gènere a partir de l’experiència pròpia i de les afirmacions d’altres que han merescut formar part d’aquest esplèndid recull de notes, disperses perquè ho són en realitat, i també perquè rememoren les que Pla va escriure a la fi de la seua vida i que s’editaren pòstumament. No debades li agrada l’Umbral (Diario de un escritor burgués) que recorre també al mateix exercici metaliterari. No és cap novetat: no he llegit un sol dietari que no es detinga ací o allà a preguntar-se per l’essència i els accidents del gènere i, a vegades, amb una perseverança que avorreix els lectors més fidels. No és aquest el cas: ací hi ha el recurs a les pàgines d’altres («Vaig d’un dietari a un altre, goludament») amb el deler d’extraure’n el suc de manera que, al ritme de les lectures, i sempre amb l’ull posat en els assumptes més controvertits, es construeix una petita i ben fonamentada teoria del gènere.

Ja des de les primeres pàgines sembla anunciar-nos, de la mà de Maurice Blanchot, el cor de l’assumpte: «un diari no és una confessió, és un lloc en el temps». Archilés, que és historiador, coneix ben bé les coses que passen i les paraules amb què es narren. Ací, però, convindria posar l’accent en la distància que tothom reconeix entre allò que es viu i el que un diu que ha viscut en contar-ho. Els problemes que se’n deriven esclaten de seguida i, en general, acaben comprimits en argumentacions com la que se’ns presenta ja ben avançades les notes: «Creure que coneixem a algú perquè llegim el que escriu és exactament això: una creença, una pura temeritat. Quan llegim un dietari o quan llegim els poemes que algú ha escrit estem tan lluny de saber qui és com si ens trobàrem un estrany pel carrer que ens inclina el cap i diu bon dia. Molt més lluny encara, de fet.» Quan un s’endinsa en aquests afers sempre descobreix la complexitat, mai la certesa absoluta. Podria assentir a l’argumentació referida, però de seguida se m’acudirien raons que un no pot defugir si vol desembullar l’assumpte. En citaré una: el lector té tot el dret a construir un Jo que fonamente les afirmacions que hi fa l’autor. Potser tant o més dret encara que té l’escriptor de llibres semblants a l’hora de pensar el món, ell mateix inclòs, «en format de dietari». És una troballa aquesta expressió que Archilés empra per descriure el pensament del seu amic Miquel (que escriu també un dietari però que el conserva inèdit), és a dir, per donar compte que els gèneres són «formats» que determinen el comportament d’autors i lectors. Ho faré breu: el responsable d’aquestes notes disperses ha pensat també en format de dietari i jo que l’he llegit ho he fet així al meu torn. Tots dos, doncs, hem acabat construint un Jo (Fuster i els pronoms personals: «una de les parts de l’oració [...] més capcioses i torbadores») molt més atractiu que el de l’estrany que aquest matí m’ha dit bon dia. No ens cal desconfiar dels dietaris encara que no resten inèdits com llegim també en un altre moment. Ens cal només saber que no hi trobarem cap confessió. En el fons, aquest plec de problemes que giren al voltant del jo i les seues manifestacions es diluiria en un tres i no res si aplicàvem la medecina que els filòsofs oxonians ens ensenyaren: «confessió», «desconfiança», etc, són conceptes que no poden ser emprats amb propietat quan parlem de textos literaris. I això amb independència del gènere a què ens referim.

Hi ha també altres qüestions nuclears que Archilés, lúcid i mordaç, planteja en situacions diverses. Apareixen tants llibres, tantes lectures dins d’aquestes pàgines que un pot pensar si al responsable de tot plegat li ha quedat temps per viure més enllà. Però ja s’encarrega l’autor de posar fil a l’agulla per defensar «la possible veritat de la vida»: «La via de cada dia és així, escrita o pensada: mediocre i plena de reticències». És un altre camí que el lector pot seguir, com he fet jo, encisat per la dialèctica entre la defensa teòrica de la «vida» i els moments en què l’escriptura és com ha de ser en aquests casos: un espill on aquella es projecta sense intermediaris aparents. Són, al meu parer, situacions en què la llengua ens apropa més a la difícil conjunció de pensament i voluntat estètica. L’aire de València a primeres hores del matí, els pares i les cases on ha viscut, l’estació del Nord de València o París, rodalies de Renfe o el RER parisenc, els barris de Russafa, l’Amistat o Benimaclet, els carrers de Castelló o València, París, Boston o Londres, el rellotge espatllat que esdevé una bella comparació («La vida sempre se’ns desvia i descompassa. I després, un dia, se’ns atura»), la mort d’un familiar estimat («La vida produeix quantitats inesgotables de soledat»), un all-i-pebre amb uns amics, els pes dels records o la seua ingravidesa, la pluja sobre el Sena («Si sabés pintar, pintaria sempre sobre un pont»), el record de l’àvia que tocava les flors «amb un tacte suau i precís»... I tot plegat en paral·lel a reflexions teòriques sobre la lliçó de tot dietari: la realitat, com ens recorda l’autor, entossudit a trobar la fórmula definitiva: «això és precisament un dietari: un conjunt de coses, no totes excelses, no sempre» i sense renunciar a cercar noves llums en altres arts, com quan escolta a la ràdio l’Art de la Fuga en versió per a quartet de violes de Bach i imagina «les hores de composició, hores privades, en què els sentiments més íntims i la forma musical més rigorosa havien de combinar-se. Com un dietari per a la posteritat, potser». L’escriptura com a teràpia, la dietarística en especial, rep també una atenció específica en dos fragments que no puc estar-me de citar. L’un quan, en comentar la cruesa més pronunciada dels diaris de Cheever en comparació amb la que mostren els de Pavese, s’atreveix a afirmar: «qui sap si és per això que, a diferència de l’escriptor italià, no s’hi va suïcidar, esbravant-se en l’escriptura més extrema.» L’altre quan tanca la reflexió sobre les Memòries polítiques de Puig i Ferreter, la part política del seu diari: «Tràgic destí, doncs, el d’aquest home immers sense oxigen al seu doble exili exterior i interior. Una advertència, potser?» Em pregunte si l’un i l’altre no m’ajudaran a trobar nous camins per donar resposta a la pregunta que citava a l’inici. Siga com siga, sí que em confirmen l’abisme que separa el Jo que aquest dietari dibuixa del que em podria suggerir la salutació cordial d’algú que, servidor de les formes, em saludara amb un bon dia.

Tot dietari esdevé un retrat de qui l’ha escrit en la ment del lector. Jo, que no conec personalment Archilés, no he pogut evitar construir-me’l a mesura que passava les pàgines. Ja n’he esmentat alguns dels trets que el defineixen. Però n’hi ha més, sens dubte, i tem que no en podré donar compte amb exhaustivitat. La seua dedicació a la Història com a disciplina acadèmica, per exemple, que ací es concreta en afirmacions com ara: «Quan la congruència arriba, la Història salta per la finestra». Hi ha una part important del dietari dedicada a assumptes històrics però de segur que als lectors els passarà com a mi: no s’hi detindran tant com quan l’especialista es posa en mànigues de camisa i s’enfronta amb dubtes sobre l’ofici («els historiadors ens hem acostumat massa a l’argot de l’ofici i ja gairebé no sabem eixir-ne»), amb un cert cansament («Per què entestar-me en gruixuts papers d’història que no llegirà ningú, que no serviran per a res») i amb una animadversió manifesta amb tot el que té a veure amb la «prosa professional» o amb l’«acadèmica». Desitja, ens diu, fugir de la prosa professional que parla de Joyce per endinsar-se en les pàgines de l’Ulisses i no es para en palles a l’hora de posar a caldo al filòsof de moda Peter Sloterdijk que acostuma a cobrir els seus escrits amb un «embalum d’aparent sagesse», una variant de la prosa «que s’arrossega pesant» i on «les idees semblen embotides» que atribueix a Pierre Bergounioux, un altre pensador contemporani de prestigi. Archilés carrega durament contra el que considera deshonest o fals («tants i tants dietaris de vol gallinaci, com n’hauria dit Pla, disfressats d’una pretensió que fa pena, em fan pensar en el sentit de la responsabilitat que hi manca»). També la visió crítica forma part del seu retrat. Com és sabut, ha dedicat part del seu temps a parlar de llibres en la premsa, al Posdata per exemple. Així i tot preferisc l’Archilés que propaga la necessitat d’una cultura sense compartiments estancs, la que es respira en les pàgines d’aquestes notes que viatgen des de Boswell a Fuster, des de Montaigne a Somerset Maugham, o des de Pavese a Jaccottet o Tomàs Garcès, escrites sens dubte després de dues o tres pintes de cervesa negra.