Tothom considera Lowell (1917-1977) el representant màxim d’una poesia, lligada íntimament a la biografia de l’autor, que el crític M. L. Rosenthal, tot parlant precisament d’un gran llibre del poeta, Apunts del natural (Life Studies, 1959), qualificà de «confessional». Els lectors d’ara sabem fins a quin punt es tracta d’un fet clau en la història moderna i contemporània del gènere, i no solament pel que fa a la poesia nord-americana. Per això el llibre que ha publicat recentment Quaderns Crema, Apunts del natural. Morts per la Unió (2019), presentat i traduït pel poeta Josep Maria Fulquet, és un feliç esdeveniment editorial. Fulquet ja havia traduït Morts per la Unió (For the Union Dead, 1964) fa anys (Quaderns Crema, 1988) però ara l’incorpora al nou volum refet «de dalt a baix» i, a més, fet que l’honora, aprofita per «demanar perdó als amics lectors pels nombrosos errors de traducció i d’interpretació» que ja fa trenta anys va cometre.

Ben mirat la discussió a propòsit dels pros i contres de la «confessionalitat» no és patrimoni exclusiu de la poesia, sinó que des de sempre forma part del moll, per fortuna problemàtic i plural, de l’activitat artística. Ara mateix l’IVAM ofereix una mostra del pintor Jean Dubbufet, ­–ànima de l’empresa Art Brut– que pot ser un exemple esplèndid d’aquesta discussió permanent entre la naturalitat i l’artificialitat, entre la vida i la imaginació, etc, és a dir, manifestacions diverses d’una oposició que l’art en general ha mantingut vigent tothora. Fulquet, en les pàgines introductòries porta aquesta discussió fins a la literatura contemporània i en termes punyents i lúcids: «no sé si per l’influx d’aquesta poesia “confessional” o per alguna altra raó que se m’escapa, la crònica de les infanteses desgraciades, els amors contrariats, els cossos desitjats i/o aconseguits, les bogeries diverses, l’alcoholisme, les addiccions [...] és habitual entre poetes i memorialistes, amb honorables excepcions, que també n’hi ha. I no sé si un bon dia passarà que serà tan gran el prestigi de l’exhibició del sofriment (encara que sigui un sofriment de pa sucat amb oli), de la cursileria, que els escriptors aviat s’inventaran els seus propis traumes, com més passats de rosca, millor. Ja es veurà.» Els interessats en la qüestió, d’una indubtable actualitat, no haurien de perdre’s el llibre de Vicente Luis Mora, La huida de la imaginación (Pre-Textos, 2019, premi d’assaig Cèlia Amorós), que és una anàlisi exhaustiva i ben fonamentada de les qüestions que Fulquet suggereix concretades en el cas de la novel·la i el dietari.