‘Què vol dir quan un home cau del cel’: els contes de Lesley Nneka Arimah

És habitual entre els contistes, quan agrupen peces diverses en un volum, concedir al títol d’una d’elles el privilegi de batejar el conjunt. I és habitual també entre els amants del gènere esbrinar les raons que porten l’autor a fer-ne la tria. A vegades, es tracta justament de posar-nos davant dels ulls, en un lloc destacat com la portada, l’agulló d’un sintagma captivador; unes altres, tanmateix, s’aprofita el títol triat per a indicar-nos el fil que lliga les narracions incloses de manera que ens siga fàcil recórrer al denominador comú. El dia que vaig veure per primera vegada la portada del primer llibre de Lesley Nneka Arimah —l’escriptora d’origen nigerià nascuda al Regne Unit—, traduït per Dolors Udina per a Quaderns crema (febrer 2019), Què vol dir quan un home cau del cel, em vingueren al cap les consideracions que recorde haver fet o llegit a propòsit d’aquesta mena de publicacions, i ja amb el llibre llegit, encara em pregunte en quin sentit podria la novena narració del recull, la que ha facilitat el bateig, donar-nos la clau del tot.

Crec, doncs, que l’editorial ha fet bé quan, des del text de la contraportada ens mostra una senda que deixa de banda les elucubracions possibles a propòsit del títol: el que lliga les històries —ens diu— és la «duresa del món» on viuen els seus personatges, un món «en què el futur és incert, les oportunitats són escasses i la sort capritxosa»; Arimah —conclou el paratext editorial— «explora en aquests relats els lligams que ens uneixen els uns als altres i als espais que habitem més íntimament». Tanmateix, no tindria sentit obviar aquesta novena narració, que ens trasllada a un futur distòpic on tot s’ha esfondrat, edificis i institucions, amb l’esclat de terratrèmols, l’ensorrament de mesquites i temples, i on els únics continents que no han estats inundats per la mar són Austràlia i els «Països Units, el que havia estat Àfrica»: un nou món amb científics capaços d’esquivar la llei de la gravetat perquè una fórmula ja ha revelat el misteri del vol com també el del dolor gràcies a matemàtics que assumeixen el patiment dels malats i els alliberen de la càrrega del sofriment. Un món, però, que no ha estat capaç d’eliminar el dubte: de sobte, un home cau del cel, com un àngel estrafet que anuncia la desconfiança i potser els «matemàtics del dolor» acabaran patint («un miler homes caiguts aterrant» sobre ells mateixos) tots els traumes que han pogut extraure d’altres persones. Obviar-lo, doncs, no. I, si convé contemplar-lo com una excepció —el llibre no s’adscriu precisament a la ciència ficció—, és alhora un senyal que ens adverteix de certs principis que la jove escriptora defensa. Nigèria hi és. De fet les inundacions, que en aquest futur ja fa anys que començaren a empassar-se les Illes Britàniques, provoquen la demanda a Biafra d’una ajuda que, acompanyada de l’amenaça del desplegament d’armes biològiques, va ser atesa amb la constitució de l’Aliança Biafra-Britania. Però Nigèria hi és al mateix temps des de la perspectiva que més interessa Arimah i que dóna llum a tots els contes. A una pregunta del coordinador d’un club de lectura que insistia sobre el caràcter autobiogràfic del volum, l’autora precisà que no ho és pels mateixos fets que hi apareixen, però sí per les emocions que s’hi reprodueixen. I afegia: «You mine — as a writer, you mine your insecurity, or at least you should, because we all — we are all humans in the world. We know how that works». Un pensament que ens és ben familiar als europeus: allò del comportament regit per certs trets universalment vàlids en què qualsevol humà s’hi reconeix.

D’emocions, certament, el llibre n’és ben ple. De fet, és per aquest camí que el lector se sentirà més a gust. Fins i tot si no el colpeixen les destreses narratives que la contista hi posa en joc. Ja se sap: no s’entén el conte contemporani sense aquestes argúcies retòriques que aprofiten al màxim la brevetat i reclamen una disposició permanent a fer-la esclatar en el tête-à-tête amb el text. I Arimah hi afegeix a més recursos que aguditzen la necessitat d’una participació activa que actualitze tot el potencial significatiu injectat en cadascuna de les peces i, alhora, singularitzen un art narratiu d’una maduresa sorprenent. Significacions suspeses, finals colpidors, buits informatius que hem d’omplir per seguir el camí plaent de la lectura, tot de recursos al servei de la construcció literàriament atractiva i tot plegat sense que la perfecció del recurs minve la versemblança de l’anècdota. Certament, la balança no es manté sempre tan equilibrada, però quan això passa el resultat dóna compte d’una narradora singular que descriu amb detall el món de normes i emocions viscut per dones joves en les seues relacions familiars i socials en un context narratiu on és possible des de la visió més realista a l’aprofitament de la màgia de les faules tradicionals nigerianes o la crònica distòpica del futur. Ho fa en bastants ocasions amb una primera persona que, a més del context nigerià i nord-americà en què situa l’acció, contribueix a suggerir implicacions autobiogràfiques que en la ficció no tenen més que una transcendència marginal. L’autora, que jo sàpia, només ha reconegut les implicacions autobiogràfiques directes en el cas del conte «Històries de guerra» on el pare de la protagonista aprofita anècdotes bèl·liques amb la intenció, com ens diu la narradora, «d’impartir una lliçó inescrutable» amb motiu de «les diverses infraccions de la meva curta vida». Però com he dit adés l’autobiografia s’hi ha de veure en l’anàlisi de les emocions, en la voluntat potser de furgar en els records per tal de descobrir-se i descobrir pautes de la conducta humana que sempre ens fan aprendre. Hi ha moments d’aquest procés d’aprenentatge realment corprenedors. Pense en la història de «Les nenes de la Buchi», un retrat precís d’actituds barrejades de tendresa i dependències, d’odi i solituds, d’amor maternal i frustracions derivades de la pobresa, amb una nena que escriu un llibre sobre la Kano, una gallina que corre esbojarrada per la casa de l’oncle que finalment ordena la seua mort com a càstig. O en «Llum», un bell exemple de final rodó, que enllaça i explica el títol i fa esclatar tot el significat que la narració atresora: “Ell encara no es pregunta d’on ha tret això, aquest esclat de foc. Només sap que això manté a ratlla els llops del món i que ell no ha de deixar mai que s’apagui”.

Arimah exigeix lectors desperts, capaços d’arribar a la fi amb les dades a punt per donar sentit al conjunt. A vegades, a «Glory» per exemple, és una simple frase la que t’ofereix la clau decisiva. Unes altres, i especialment en la peça final, «Redempció», hi ha també una certa meditació en forma de sentència moralitzadora que, situada en aquest lloc precís, un pot creure referida a la totalitat. La Mayowa, que fa feines a casa de la senyora Ajayi, i que acaba de patir una agressió sexual, «escopia a la rajola i la fregava amb tanta força com si clavés una maledicció als fonaments de la casa». És així com l’observa la narradora, víctima prèvia del mateix eclesiàstic pederasta, el germà Ben, que se n’ha sortit sense cap càstig. Mayowa sua i plora i es torca les llàgrimes. La narradora escriu: «No era amiga meva. No era allà per lluitar per mi. O per estimar-me. Era igual d’impotent, una altra filla més enviada de retorn a la seva mare amb deshonra. El meu agraïment semblava estúpid sota la resplendor d’aquella veritat. Les noies amb foc a la panxa seran obligades a beure d’un pou de correcció fins que se’ls apaguin les flames.» Entre les pàgines d’aquests contes, un hi troba anàlisis excel·lents de la conducta humana i en conseqüència un bon grapat de principis que paga la pena tenir en compte. I això ho vulga o no l’escriptora. Ho dic perquè, com a resposta a una altra pregunta del club de lectura que he esmentat abans, afirmava contundent: «That sort of didactic, instructional writing is not something that appeals to me». Sincerament: a la literatura no li calen manifestos per expressar conviccions. La qüestió és si els necessiten o no certs lectors.