«Per la porta petita dels detalls»

 

Durant alguns mesos, Indi visible (Tushita edicions, 2018) ha esperat pacient en un lloc destacat de la prestatgeria que tinc més a prop. El llibre de Gemma Gorga sabia —ells també saben de nosaltres— que arribaria el moment que jo li regiraria les pàgines, que ell no estava condemnat a ser un d’eixos llibres paràsits de què parlava el Ribeyro de las Prosas apátridas, «que contribuyen a cimentar la montaña de lo ilegible». Quan vaig tenir a les mans els dos reculls de poemes anteriors —Llibre dels minuts (Columna, 2006) i Mur (Meteora, 2015)— ja em vaig trobar en una situació semblant: enlluernat en fullejar-los era millor deixar-los a l’espera, una mena de plaer preliminar que, en el meu cas si més no, ha contribuït habitualment a augmentar el temps futur del gaudi.    

Indi visible és un conjunt de fragments, reunits en un volum perquè tots foren escrits durant un període d’uns mesos a la Sanskriti Foundation de Nova Delhi, on l’autora-traductora viatjà amb la intenció de traduir una selecció de poetes indis contemporanis en llengua anglesa. No és una antologia poètica, per bé que la inclou, sinó d’un diari, escrit per una escriptora que no renuncia ni a un gram de les seues virtuts poètiques ni a la capacitat de fer-nos partícips d’una visió del món que si, a vegades, és descrita amb el suport eixut de conceptes, hi apareix gairebé sempre acompanyada de, o a partir de les circumstàncies quotidianes, del dia a dia, de la convivència amb altres artistes i treballadors de la residència, del coneixement concret de les obres que tradueix i dels costums del país que, a pesar de viatges previs, conserva el misteri i l’atractiu del desconegut. Diari o narrativa de viatge, assaig, prosa poètica, traducció..., cap etiqueta el retrata i totes hi tenen a veure. Gairebé tots els fragments són autònoms i, tanmateix, tots se succeeixen en una temporalitat que el lector segueix sense dificultats fins i tot quan vol situar els poemes traduïts en relació amb les peces prèvies i posteriors que els acompanyen. Som davant d’una escriptura que sap el que ha de callar perquè el lector parle amb ell mateix, en un diàleg íntim que no pot estalviar-se: és una exigència del goig. La traducció d’altres, a més, guanya així la força d’una creació veritable, lligada a la pròpia com ara quan, ja ben entrats en la forma i matèria del llibre, l’autora ens parla de les granotes que, en sentir-la arribar, es capbussen dins «la plata verda de les aigües». La descripció s’allarga durant unes línies només fins que la superfície de la bassa es converteix en «un llençol ple d’ullets» que l’escruten, «fines butllofes dotades de voluntat». El fragment següent és la versió catalana d’un petit poema de A. K. Ramanujan que un pot considerar, alhora, com un pròleg o com un epíleg o com el nus de la creació pròpia de l’escriptora que, davant l’espectacle, conclou: «No goso respirar. Encara menys, pensar». El lligam no sempre és tan tènue ni tan líric. Hi ha presentacions explícites dels autors traduïts, com ara la de Dilip Chitre, «un home angoixat, obsessiu, lúcid, a estones vitalista i a estones profundament fatigat», de qui la poeta de Barcelona ja ha donat a conèixer Vint esmorzars cap a la mort (Jardins de Samarcanda, 2012); i n’hi ha també d’explícites que situen el discurs arran del més quotidià, de la «nena que copeja amb els nusos el vidre del taxi» mentre l’autora i la Naomi, una altra artista resident, «Dones. Occidentals», miren «sempre en direcció contrària a la mala consciència». I tot unes línies abans de llegir en el poema traduït d’Arun Kalatzar que pots quedar-te reduït a «un grapat de xavalla» en la mà d’una dona gran que demana almoina perquè no sap què pot fer «entre aquests turons tan miserables». Poesia, costums i característiques del país visitat són un tot perquè és «llegint-ne els poetes, respirant-los, traduint-los» com l’autora vol entrar-hi. La pobresa, el regateig permanent, els mosquits, la bombolla immobiliària, la contaminació, el desordre ordenat del trànsit, les bicis, els cotxes, les vaques sagrades, les dones que no caminen ni baden ni passegen ni ramblegen, i que si ja han deixat d’immolar-se llançant-se a la pira funerària del marit, «ara tenen tota la vida per netejar les latrines de l’estació de ferrocarrils de Delhi». Però la balança s’equilibra quan Gorga aprofita aquestes mateixes contrarietats per posar-les al seu servei. Els mosquits, per exemple, que aprofiten la humitat de la nit per travessar la retícula de niló de la mosquitera: «D’això es tracta, en la vida: passar de fora a dintre, trencar la barrera de l’alteritat i dipositar petits ous a la sang d’un estrany. I la sang els acull, amb la seva acidesa exacta, sense saber què li espera. Exactament igual que l’amor». I més encara: la balança acaba inclinant-se cap al costat més amable quan, conscient que només pot parlar de l’Índia de manera fragmentada —«L’Índia, les mil Índies. Delhi, les mil Delhis»—, posa tot el seu art, la seua capacitat d’observació, l’adjectiu precís, la imatge singular, el matís pertinent, al servei de detalls com ara la manera de vestir, el fet de menjar amb les mans, el gest de descalçar-se sempre, el protagonisme del cos que converteix la intimitat en un luxe... Els detalls i les sensacions hi són els motius manifestos que enfoquen la seua mirada. Els sons, els colors, el paisatge físic i humà, perquè «L’Índia és una sinestèsia infinita» que Gorga exemplifica en fragments esplèndids, alguns dels quals, breus i intensament lírics, semblen veritables haikus: «Amb el motor silenciat, la libèl·lula plana sobre l’aigua de la bassa i apaga la set amb tres punts suspensius...»

No donaria una visió justa d’Indi visible si no subratllara els moments en què l’autora es deté, gràcies a una escriptura de segon grau, a parlar sobre el mateix fet d’escriure, o de mirar el món, o de comprendre’l. Deixe de banda els casos en què informa sobre els poetes que està traduint o sobre altres dades objectives de la realitat de l’Índia o d’aspectes sociolingüístics relacionats sobretot amb el fet de la posició dominant de l’anglès sobre altres llengües. És obvi que tenen molt d’interès: qui ho pot dubtar a propòsit per exemple d’una qüestió tan nostra com la del mite de la llengua materna que tants adeptes té encara quan es tracta de poesia? Preferisc, tanmateix, referir-me al que aquesta escriptura de segon grau té de poètica de la creació, que és també una poètica del viatge que reivindica «entrar en aquest país per la porta petita dels detalls» o submergir-te en tot allò que vols descobrir i comprendre íntimament fins al punt de no singularitzar-te, sinó confondre’t, «ser una més». Viatjar, mirar, crear i conèixer són verbs germans en la visió del món que un pot deduir des de les pàgines d’Indi visible. Peces com la de les dues cassoletes d’alumini, amb un poc de cera, un ble i uns pètals de rosa, que l’autora diposita sobre les aigües del Ganges, o aquella altra en què, neguitosa per tot allò visible que no hi pot veure, víctima d’una «anestèsia perceptiva», constitueixen moments nuclears d’aquesta posició creadora, en relació íntima amb el desig tan humà de conèixer, que caracteritza la literatura de Gemma Gorga. És, per reblar el clau, el que es dedueix del vers dels Quatre Quartets de T. S. Eliot que ens cita per recordar-nos una altra bondat de la poesia: «We had the experience but mised the meaning», és a dir, «Vam fer l’experiència, però se’ns va escapar el sentit». Indi visible és la crònica d’un viatge cap al coneixement que malda per arribar al sentit més enllà de l’experiència. Amb tot, no crec equivocar-me si afirme que, com sol ocórrer en altres escriptors situats en llocs contigus del mapa literari hi ha ací més confiança en l’esforç que en el resultat final. Em ve al cap aquell poema de Mur, que comença recordant-nos que «els carrers més estrets no apareixen als mapes,/ encara que es tracti del carrer on vam nàixer/ a l’amor», i es tanca amb un vers que no ens decep, més aviat ens esperona: «I encara vivim sota la il·lusió del coneixement».