Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

Teju Cole, assagista

En el pròleg a Cosas conocidas y extrañas. Ensayos (Acantilado, 2018, traducció de Miguel Temprano García), Teju Cole afirma que aquest llibre «s’aproxima de forma més flexible als “assaigs” que la majoria de les obres del gènere». Certament, tampoc no és dir gaire. D’immediat, tanmateix, tot al·ludint a un recull futur que podria enllestir, precisa que tindria un caràcter diferent, «un to més crític, seria més analític i inclouria judicis més argumentats», i deixa ben clar que el volum que el lector ja té entre les mans «prefereix l’epifania». Anàlisi primmirat, d’una banda; epifanies, de l’altra. Ja no ens calen altres explicacions sobre el caràcter dels papers que hi trobarem, i encara menys si, com és gairebé inevitable, recordem el Cole esplendorós de Ciutat prohibida (Quaderns crema / Acantilado, 2012), una simbiosi, només fàcil en aparença, de reflexió, contemplació i narració. L’epifania de què parla, a partir d’unes línies de Virginia Woolf, vincula els textos reunits amb una pràctica de l’assaig que sembla acceptar allò que Musil remarcava per situar el gènere: «el màxim rigor accessible en un territori en què no es pot treballar amb precisió.» És l’assaig que alguns, per evitar equívocs o per distingir-lo de papers més explícitament erudits, més cerebrals i doctes, prefereixen qualificar de «literari».

Clar i ras: Teju Cole és, sobretot, un literat, un artista de la paraula. Quan un s’endinsa en la primera part («Cosas leídas») ja sent l’energia de l’escriptura que l’autor estima. Escriure, com va llegir en una entrevista a Soni Deraniyagala, l’escriptora que perdé el marit, els pares i els dos fills a causa del sisme submarí de 2004 a Sri Lanka, «és una agonía de mejor calidad que intentar olvidar.» Posar per escrit ̶ anota finalment ̶ tot el que Deraniyagala hi va viure, retorna a la llum els seus familiars, mentre que perdre’ls els havia enfonsat en l’obscuritat. De fet, els dotze articles d’aquesta primera part són reflexions sobre la literatura a partir de lectures i personatges (Baldwin, Naipaul, Tranströmer, Sebald, Walcott, Aciman, Vladislavić, Flaubert, Hemon ) que Cole comenta i retrata mentre s’escriu ell mateix deixant sobre el paper emocions, anècdotes, idees i conviccions. Això els fa semblants, però tenen trets que els singularitzen. Em permetré, doncs, destacar-ne un, «Siempre de regreso», un homenatge a Sebald d’un grapat de pàgines on Cole practica les virtuts que atribueix a l’autor d’Austerlitz: «la disipación deliberada de las fronteras entre géneros literarios.» És en realitat una narració de la seua visita a l’església de Saint Andrew, a prop de Poringland, escrita com si fóra un conte, amb significacions suspeses deliberadament, un cert misteri que jo no m’atreviré a destruir, descripcions precises del paisatge de l’Anglaterra rural d’on s’enlairaven els avions que bombardejaven les ciutats alemanyes. I en cada pàgina els records de Sebald i la convicció, que arrodoneix la que ja he esmentat de Deraniyagala, que «el pasado nos hace ser quienes somos». A la fi, tot s’ompli de significat, també el títol que encapçala aquest article breu, aquesta nova «cosa llegida» i viscuda: crònica de viatge, de lectures, de records, de fets històrics, d’amistats, d’idees compartides..., convertida en article-narració publicat al The New Yorker (30-VII-2012).

Tres parts i un epíleg. Així s’hi organitza el conjunt. Des de les coses llegides de la primera, passem a les «Coses vistes» de la segona i al «Estar allí» de la tercera, on es cedeix el protagonisme a llocs, ciutats i esdeveniments decisius de la història recent. Però hi ha assumptes amb pes específic que salten d’un text a l’altre obrint camins que recorren de cap a cap el volum. La fotografia n’és un, i potser el més important. També la poesia i la pintura, com la referència tenaç al lligam inseparable entre totes aquestes expressions artístiques. Les pàgines centrals reprodueixen algunes de les fotografies que comenta. Per a mi, la de Malick Sidibé, Je veux être seul, és d’un atractiu especial. Però no és d’impressions que s’alimenta el discurs de Cole. Vol anar enllà, entrar a dirimir qüestions clau de l’art fotogràfic que, si enllaça amb algunes referents clàssics, com Cartier-Bresson o Susan Sontag, no perd de vista en cap moment la connexió amb l’actualitat: la fotografia digital, l’aèria, els drons, el color i el blanc i negre, Instagram, les càmeres dels smartphones... I sobretot, perquè ho fa sempre sense necessitat de cap trona doctoral, de cap discurs d’anàlisi descarnat, teixit només amb conceptes. Tot llueix perquè s’expressa amb una prosa que, alhora, recull l’anècdota i els conceptes que la fan universal. Llegir per exemple «Sombras de São Paulo» ens permet comprovar de què és capaç l’art narratiu de l’autor i la profunditat de les seues inquietuds: «Cuando algo me conmueve, quiero literalmente ponerme en el lugar para entender mejor lo que se ha transformado. Me interesa como escritor y como fotógrafo.» Confesse que m’atrau aquesta manera d’admirar i la voluntat derivada de conèixer: «al descubrir todo lo que puede saberse de una obra de arte, se honra aún más todo lo que no puede saberse. Llegamos al borde, y no es posible ir más allá.»

D’origen nigerià, Teju Cole va nàixer als Estats Units: un altre dels fils, si no el marc inevitable, de la seua obra. Dins la banyera d’un hotel a Leukerbard, llegint Notes of a Native Son, un recull d’assaigs de James Baldwin que incloïa l’article «Stranger in the Village», i acompanyat de la veu de Bessie Smith cantant «I’m Wild About That Thing», va notar que es convertia en un doble de l’escriptor admirat: «El ancestro había tomado posesión del descendiente brevemente. Fue un momento de identificación y en los días que siguieron ese momento me sirvió de guía.» Però s’apressa a declarar que no comparteix l’estranyesa que Baldwin sentia en el seu tracte amb Bach, Shakespeare, Rembrandt, les pedres de París, la catedral de Chartres i l’edifici del Empire State. Sap que és possible oposar-se «a la supremacía blanca i aun así admirar la arquitectura gótica». Un reconeixement explícit dels valors universals de la humanitat recorre també el conjunt i es concreta sovint en la denúncia de l’opressió de les minories i la proclamació de principis irrenunciables: «ninguna generación está libre de las exigencias de la conciencia y ninguna ciudadanía puede esquivar la responsabilidad de denunciar los abusos del poder del Estado.» Denuncia els assassinats de Gaza, l’opressió sistemàtica de la població negra americana, però també el fracàs de les polítiques d’Obama, la substitució de Guantánamo per l’ús immoral dels drons contra la població indefensa. No són pàgines de teoria política; la literatura de Cole defuig qualsevol mena d’expressió pamfletària. Fins i tot quan es refereix als moments de caràcter més reivindicatius. Pense en la descripció-reflexió que ens fa de la repressió policial als manifestants del 7 de març del 1965, a Selma, en creuar el pont Edmund Pettus. Retrau a la pel·lícula d’Ava DuVernay la incapacitat de reproduir «la repugnante despreocupación» de la policia per la seguretat de les persones, i això perquè «lo que vemos desde la seguridad de una sala de cine no puede, y no debe, transmitir-nos el verdadero espanto de las cosas. Pues ¿cómo podríamos soportar-lo?» Però tot seguit ens convida a veure les imatges originals que ens transmet, precisament, gràcies a les paraules. L’assaig literari de Teju Cole, si se’m permet utilitzar la imatge que ell mateix empra per elogiar la novel·la, Una casa per al señor Biswas (Edicions 62, 2003), de V.S. Naipaul, «cobija a quien lo lee».

Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats