Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

L’ala esquerra i el “bessó fictici” de Mircea Cărtărescu

No sé quantes vegades llegint L’ala esquerra (Periscopi, 2018) m’hauré preguntat si Mircea Cărtărescu no és més profeta que novel·lista. Però, ara que m’ho mire amb més calma, veig que no era un dubte sinó una excusa davant la dificultat d’aplicar patrons coneguts a una obra d’una originalitat flagrant. La lectura d’algunes de les múltiples entrevistes que la premsa li ha dedicat les darreres setmanes —sens dubte, el premi Formentor, ha reblat el clau d’un accés merescut a la fama literària— ha augmentat el meu interès en una aventura narrativa que hauria de merèixer l’atenció dels amants de la literatura. És ben atractiu el retrat de Cărtărescu que un construeix a partir d’aquests papers periodístics i, més important encara: ens constata la impossibilitat de llegir el primer volum de la trilogia, Encegador, amb ulls que cerquen un fil narratiu explícit, una trama ordenada i colpidora, una unitat argumental, etc. Res més lluny d’unes pàgines que al capdavall són més p(r)o(f)ètiques que narratives. El lector que s’hi endinse ho descobrirà aviat.

Cărtărescu divideix els escriptors­­ en dues classes: els qui programen la seua escriptura amb plans previs, dissenys, estructures apriorístiques, sentits epidèrmics o profunds, i finals de manual; i els qui, més a prop de la poesia —o d’una certa poesia, diria jo—, sense cap pla previ, inicien l’escriptura i es deixen dur pel torrent de paraules que la seua imaginació els posa a l’abast. Aquells més didàctics, si se’m permet l’adjectiu; aquests més poètics. De fet, algunes pàgines de L’ala esquerra, per la profusió de símbols i de metàfores emprades, són d’una poeticitat manifesta. Però és bo, i obligat, tenir present que no es tracta només d’estil sinó d’una concepció de la literatura que no vol sotmetre’s als esquemes genèrics tradicionals. “Les meues novel·les són poemes llargs”, afirmació perseverant que un pot llegir en quasi totes les seues manifestacions. Opine, tanmateix, que això no és prou, sobretot perquè si coneixes Res (Lleonard Muntaner, 2018), que agrupa els poemes escrits entre 1988-1992, en traducció admirable de Xavier Montoliu i Pauli, comproves que una bona part dels poemes contenen molta més narrativitat que la majoria de pàgines d’aquest inici de la trilogia. No debades, Sam Abrams, autor del pròleg, assenyala que som davant del “pont que marca el pas a la prosa”, una circumstància decisiva en la trajectòria de l’autor. Breu: ni la posició antigenèrica ni la presència o absència de seqüències narratives perfan el credo de Cărtărescu; per fer-ho caldria recórrer a l’afany de construcció d’un edifici literari, més aviat supragenèric, que es basteix per damunt de contraposicions clàssiques com ara la que separa la prosa de la poesia o la que, d’una actualitat rabiosa, estableix lligams substancials, no tan sols paral·lelismes, entre ficció i realitat o entre realitat i món oníric o —marc on literatura i pensament filosòfic tenen tants punts en comú— la que s’atreveix a esborrar els límits entre el llenguatge i el món. L’escriptor romanès creu que genera una escriptura metafísica en la mesura que la seua obra “és la realitat, la qualitat i l’essència de la realitat”. M’abstinc de jutjar consideracions tan elevades i amb una llarga tradició de conviccions i debats. Advertisc només que, com ocorre en el cas d’altres gran obres, aquestes antítesis, en fricció permanent, funcionen com a mecanismes generadors d’una dialèctica que constitueix sovint el fil central que lliga el tot narratiu.

No m’estic allunyant de la novel·la: aquesta passejada per les posicions literàries de l’autor no té cap interès si es fa en detriment de l’obra i és també una manera de posar en relleu l’equilibri que Cărtărescu s’afanya a establir entre els diferents membres de les oposicions que he esmentat com una marca de la seua originalitat. Crec que aquesta és la qüestió nuclear: la seua originalitat, la de ser ell mateix, i amb opinions tan contundents com ara: “No hi ha distinció entre el que escric i el que sóc. A través de l’escriptura tracte de construir un bessó fictici”. La trilogia Encegador és, doncs, una recerca autobiogràfica d’aquest bessó fictici de Cărtărescu –en rigor: quina autobiografia no parteix d’un supòsit semblant?—, un viatge al passat on no té sentit distingir entre allò real i allò imaginat. La literatura n’és alhora el marc, el mitjà i l’objectiu. No hi ha res més enllà i no tindria cap trellat distingir el que en principi és un tot indestriable. És suficient si ens deixem portar, com l’autor confessa que féu en el procés d’escriptura, per un espectacle de paraules, d’imatges, de símbols, de referències explícites i implícites a altres autors i obres literàries, de descripcions de paisatges reals i onírics, en un territori que sembla una barreja, sorprenent i d’una gran bellesa, del món del surrealisme i el de la literatura fantàstica. Detenir-se, per exemple, en les seues visions de Bucarest (“la meua ciutat, el meu alter ego”), que ell mateix ha comparat amb El jardí de les delícies d’El Bosch, des d’un bloc de pisos “estrafolari” que sempre li ha semblat “el penis erecte, escarlata, amb la pell virada de venes i cables, de la ciutat”; o en les incursions repetides en una metafísica literària —n’hi ha cap altra?— que travessa territoris ontològics (“Que som larves d’un ésser astral ens ho mostra el nostre tronc cerebroespinal”), cognitius (“Recordo, és a dir, invento. Transmuto el vertigen dels instants en un or pesant i llepissós”) o visionaris (“Oh, bessó meu [...] il·lumina amb l’ull d’entre les celles les pàgines de membrana nacrada d’aquest llibre. D’aquest llibre il·legible, d’aquest llibre”). Certament, no hi trobarem retrats escrupolosament fidels, ni de personatges ni de llocs, potser tampoc de circumstàncies viscudes. Al capdavall, l’autor ha fet constar que és impossible restringir el seu esperit als límits del realisme estricte. És això mateix, el seu esperit, el que està en joc en aquesta llarga aventura en tres parts —amb la mare, ell mateix i el pare com a successius centres neuràlgics. La trilogia, Encegador, té forma de papallona, com la Psyché dels grecs. Cărtărescu li ho recordava fa uns mesos a una periodista francesa amb la precisió afegida que: “la papallona ha donat a la humanitat la idea de la immortalitat: apareix primer sota la forma d’una eruga, tal com l’ésser humà comença arrossegant-se per terra; es tanca tot seguit en crisàlide com l’ésser humà al seu sepulcre, i de la seua crisàlide renaix sota la forma d’un ésser alat, com els humans esperen renàixer ells també després de la mort”.

Però no ens enganyem, l’esperit de Cărtărescu té més a veure amb la tensió dels contraris que amb credos definitius o amb veritats absolutes. De la mateixa manera —ho insinuava Sam Abrams en el pròleg a Res— que en poesia dubta entre el replegament humil i la virulència antipoètica (“Tampoc aquest poema no és poesia/ ja que només allò que no és poesia/ pot continuar resistint com a poesia/ només allò que no pot ser poesia”), el símbol de la papallona ens dirigeix més a les ales que al cos, a les mancances que als guanys o, si voleu, al fet tan humà que no som res sense les unes i els altres. No debades, el Jo del bessó fictici, mentre contempla el retaule de Bucarest pintat en la seua finestra de tres fulles, s’autodescriu com “una llarguíssima corrua de nines russes enterrades una dins l’altra, cadascuna embarassada de l’anterior, però que tanmateix neix d’ella, emana d’ella com una aura, de manera que el centre és cada vegada més fosc i les superfícies més diàfanes, i per la superfície vidriosa del meu cos d’exactament aquest instant ja hi pipilleja la llum suau del que seré d’aquí a una hora, perquè el nostre cos astral no és altra cosa que la llum clarivident del futur”. Tant de bo ens arriben aviat, i en traducció tan brillant, el cos i l’ala dreta de la papallona de Mircea Cărtărescu.

Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats