La portada de mañana
Acceder
El PP se juega 35 años de poder en Castilla y León
Los pequeños ganaderos que quieren regenerar la tierra contra la crisis climática
'Las mentiras de Casado sobre la carne, el paro y el turismo', por Ignacio Escolar
Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

De la il·lustració radical a les humanitats en acció

Amb matisos de major o menor interès i rellevància tothom manifesta la crisi profunda de les humanitats en la societat contemporània. Fa uns anys, per exemple, ja poguérem llegir el diagnòstic que Martha C. Nussbaum en feia quan parlava de la desaparició definitiva del paradigma del «desenvolupament humà» en favor d’un altre model, el «desenvolupament econòmic», que segons ella havia infectat el sistema educatiu. No cal que multiplique els exemples d’aquesta consciència de crisi, però convé que recorde les veus que també s’han alçat en favor de reivindicacions específiques de l’humanisme com una vacuna imprescindible contra les amenaces —que en molts casos ja són realitats tangibles— del canvi de paradigma que Nusbbaum, i tants altres, porten anys anunciant. Ja en el 2003, Edward Said («L’humanisme, dernier rempart contre la barbarie»), entossudit a comprendre i resoldre el conflicte entre Palestina i Israel, imaginava que seríem capaços de posar aquesta muralla entre la barbàrie i la defensa dels valors humans gràcies al trencament de les cadenes del nostre esperit i a l’ús d’una reflexió històrica i enraonada. Vistos els resultats, és obvi que encara ens queda camí. De fet, la humanitat no ha deixat de recórrer-lo durant segles: mireu si no les pàgines que Zweig va escriure a propòsit de les guerres de religió i el desencant dels humanistes d’aquells temps.

L’aparició recent d’Humanitats en acció (Raig verd, 2019), un projecte dirigit per Marina Garcés, posa damunt la taula idees, si no radicalment noves —qui pot esperar l’originalitat estricta en aquest àmbit?—, d’un interès que ens encomana dosis importants d’optimisme i ens allunya de visions nostàlgiques i apocalíptiques. De fet, aquest llibre d’ara ha de llegir-se com una continuació de publicacions anteriors com ara Humanitats en transició / Humanities in transition (CCCB, 2017), però sobretot com una primera concreció de les propostes de Nova Il·lustració radical (Anagrama, 2017), una mena de manifest, breu i d’un èxit gens menyspreable, on feia una anàlisi lúcida de la situació, criticava les visions idealistes pròpies «d’una burgesia que podia separar amb què alimentava l’estómac i amb què alimentava l’esperit», i proposava reflexionar a partir de cinc hipòtesis sobre el concepte d’«humanitats en transició». Tant en el pròleg al nou llibre com en la seua contribució específica, «Emancipació» —el volum aplega vint contribucions d’autors procedents de camps diversos, cadascuna de les quals pensada i redactada a partir d’una paraula clau—, l’autora perfila aquesta reflexió quan afirma que ens trobem en una mena d’impasse civilitzatori, de manera contradictòria i sempre en tensió, «entre una rendició i una transició». La rendició: «una tendència general a no confiar en les capacitats humanes a l’hora d’elaborar i de millorar, col·lectivament, les nostres condicions de vida.» Garcés parla d’una veritable «rendició antropològica» que cedeix, com una nova servitud voluntària, a robots i a «mans algorítmiques» les activitats pròpiament humanes i fins i tot les decisions morals: «No cal fer ciència-ficció per imaginar que les màquines morals són el somni de les utopies polítiques que vindran.» La transició, que encara és «a les primeres passes, temptatives i molt fràgils», contraresta i resisteix els efectes de la rendició com la muralla de Said. El concepte rep així el seu significat: «Contra el solucionisme i el salvacionisme tecnoutòpic del capitalisme actual, cal una transició emancipatòria on ciència, tecnologia i humanitats retrobin els seus problemes comuns i ens els retornin com allò que ens fa humans.» La mateixa formulació del projecte dóna compte de la seua magnitud. I és obvi que els detalls de l’empresa, la seua projecció real i política, en descobriran les dificultats.

L’acció sembla doncs el fet clau. La iniciativa se’ns presenta des d’una «lògica de l’inacabat», com un procés en marxa que no parteix d’un cànon que necessite l’exemplificació sinó que, a partir d’aquestes vint primeres veus i de les que vindran, es tracta d’esbossar un «programa de pensament i d’acció». I alhora, ens fa un resum dels «traços que en aquesta geografia variable han tingut certa constància.» Vull posar l’accent, perquè m’hi sent perfectament identificat i perquè m’és impossible recórrer de dalt a baix totes les contribucions, en el primer i el darrer d’aquests traços. Aquell constata la dificultat d’orientació en el món contemporani assenyalada per una gran part dels autors que hi han contribuït. Manel Ollé s’hi refereix però ho fa positivament, es a dir, tractant de descobrir les maneres de vèncer-la a partir de l’ús adequat de la curiositat —paraula clau de la seua contribució—, d’aquell «husmear bajo los cimientos», un bell precepte de Joubert que Ollé porta ací des de les Proses apàtrides de Ribeyro. Enfront de la vigilància algorítmica ens cal «la curiositat de transitar el revers de la trama, l’eco ocult de la rima o la retòrica del càlcul.» És un matís important de la dimissió o «rendició antropològica» de què parla Garcés, i alhora un principi d’acció que es concreta a més en la necessitat de no abandonar les places virtuals: «dimitir de la conversa pública i de la intercomunicació de masses, regalar la joguina en nom de la paralització hipnòtica de sempre, ens duu irremissiblement a nous escenaris de dominació.» Quants humanistes contemporanis no dubtaran, o tremolaran, davant la mateixa enunciació d’aquest principi d’acció! Quant a mi, confesse que em trobe més a gust combregant amb el suggeriment joubertià que amb la proposta d’ocupar una plaça en la «joguina» virtual. Ara bé, sóc conscient que es tracta només d’una mancança rigorosament personal. Ollé té tota la raó quan reclama esforços per guanyar la batalla de l’espai virtual.

El segon dels traços apunta encara millor a l’acció com l’element clau del nou projecte. Amb les idees pensades, esbossades si més no, on quedarà tot si les institucions tanquen les portes a qualsevol innovació? Quan tots els qui hi han contribuït posen l’accent en l’abisme que s’obri entre les institucions i el treball humanístic —Ingrid Guardiola ho formula esplèndidament: «El flexible i, sovint precari, marc laboral en el qual es desenvolupa la producció i la investigació cultural, converteix la comunitat en una conquesta més que en un context natural de producció de coneixement»— és just pensar en els perills del treball precari i de la marginalitat. Ningú no ha de creure que el camí siga fàcil, però això no justifica tampoc l’optimisme ingenu, que també provoca paràlisi. Aquest, per fortuna, no sembla una temptació dels participants en l’Aula oberta que han reunit ara els seus treballs en aquest volum. Garcés, si més no, no hi cau i ho expressa en nom de tothom i amb claredat meridiana: «Creiem que [...] ja hem començat a enderrocar alguns dels murs que ens aïllen dins de cada context institucional i que hem començat a instituir una manera de practicar l’intercanvi d’idees, problemàtiques i saber que altera els mapes que han constituït fins ara les Humanitats a casa nostra.» Tot consisteix a persistir, diran alguns. Uns altres preferiran l’escepticisme: qui sap com arribar a la fi del camí? Pel que a mi fa, buscaré suport com Manel Ollé en un altre moment de les Prosas apátridas: «Para llegar adonde debes llegar elige las calles por donde no sople el helado viento del norte. Pero sólo las calles que conducen a ese lugar están barridas por el helado viento del norte» o en l’afirmació de Zweig a propòsit de la figura de Montaigne al bell mig de les guerres de religió que assolaven l’Europa del moment: «Més que a ningú, hem de manifestar el nostre reconeixement als qui ens reforcen el sentit de l’humà en una època inhumana com la nostra».

Sobre este blog

Autor de llibres de poemes (En l’aspre vent del nou món, Vinces), dietaris (Trajecte circular, Sobre una neu invisible), reculls d’articles sobre literatura (Les paraules i els dies, A manera de tascó) publicats a la premsa: El País, El Temps, L’Espill, Avui, i traductor (Assaigs de Michel de Montaigne), Vicent Alonso enceta aquest espai amb la intenció de compartir lectures i comentar l'actualitat cultural.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats