Recordeu la censura? De quan estava prohibit parlar de segons quins temes o criticar a segons quina gent? Això que sembla tan passat de moda? Doncs encara existeix. I no ens cal anar massa lluny. El passat divendres 18 de juliol es va privar de llibertat a un home per escriure un llibre.
El tinent de les forces armades Luís Gonzalo Segura va publicar la novel·la “Un paso al frente” el passat mes d’abril. En aquest llibre, on combina la realitat amb la ficció, fa una forta crítica a la corrupció imperant en la cúpula militar de l’exèrcit espanyol i al sistema de justícia militar. Poc després de que sortís al mercat es van produir una sèrie de reaccions previsibles en contra d’aquest llibre perquè qüestiona la institució militar en molts sentits al llarg del text, però que queden concentrats en el capítol final, on el protagonista escriu una carta al Ministre de Defensa on s’inclouen 16 propostes de millora, com són evitar l’amiguisme a l’hora de concedir condecoracions o places vacants, eliminar les escales i imposar un sistema d’ascens per mèrits, assegurar la independència de la justícia militar, que un sistema auditor i interventor extern faci una auditoria completa que inclogui les condemnes, els judicis i totes les despeses que es realitzen i eliminar els privilegis dels oficials generals com són els clubs militars, camps de golf, residències, vehicles privats i xofers, per citar-ne només alguns.
A conseqüència d’aquestes publicacions l’autor ha estat condemnat a dos mesos de presó militar i pèrdua de destí, i resta pendent de judici la possible expulsió de les forces armades. El seu encarcerament i la prohibició de que els propis militars parlin del llibre són injustificables. No és lògic que escriure un llibre tingui aquestes conseqüències. I és injust que sigui legal dins la jurisdicció militar. Les lleis militars actuals permeten això i impedeixen, a més, la sindicació i la manifestació. És a dir que si ets militar no et pots queixar. Militar dels “de baix”, vull dir. Si ets dels “de dalt” pots gaudir dels privilegis que s’atorguen als rangs superiors, i les lleis i el sistema –basat en l’obediència i el respecte a la jerarquia- t’emparen. L’hermetisme del món militar fa que sigui pràcticament desconegut per la població civil, i això facilita que es perpetuïn pràctiques arcaiques, corrupteles i injustícies.
A l’informe “La política militar del govern Rajoy” publicat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, consta un anàlisi dels avenços que figuren a la llei de Drets i Deures, com són la creació de l’Observatori de la Vida Militar, la regulació de l’associacionisme professional militar i la creació del Consell de Personal, amb representació d’associacions professionals de militars en actiu. Aquestes iniciatives, ideades per “democratitzar” ni que sigui una mica les forces armades, s’han aplicat però, tal com era d’esperar, no funcionen correctament. A l’informe del Centre Delàs també es fa esment a la violència interna en les forces armades, on s’inclou un recull de les sentències dictades per la Sala Militar del Tribunal Suprem entre els anys 2009 i 2013, organitzats a partir del tipus de delicte comès, que inclou abús d’autoritat, insult a superior, maltractament d’obra a superior/sentinella, amenaces, violació, delictes contra el règim disciplinari i delictes contra els drets fonamentals. No obstant, cal destacar que són poques les denúncies que arriben al Tribunal Suprem ja que la majoria de casos són tractats pels tribunals militars.
En el llibre, el tinent Segura inclou alguns dels casos reals que es poden trobar a les sentències i d’altres casos dels que s’han fet ressò els mitjans de comunicació, per exemple el cas de l’expulsió d’una soldat amb càncer, o l’expedient que va rebre una jutgessa militar pel fet d’investigar un cas de corrupció.
Estem assistint a un moment de forta crisi a nivell estatal, de forts canvis. Una època també d’oportunitats. El món militar no està exempt d’aquests canvis, encara que les seves lleis estiguin escrites per impedir-ho. El debat està a sobre la taula. És necessari que ens plantegem quin exèrcit volem. I també tenim el dret de discutir si volem o no exèrcit. Però mentre en tinguem, cal que sigui un espai on la corrupció, la violència i la censura no siguin el pa de cada dia. És necessari fer un exercici de transparència per poder conèixer quin exèrcit tenim, i a partir d’aquí generar estratègies de canvi, perquè ens agradi o no, aquí s’hi destina una part molt important dels nostres impostos, i això fa que ens afecti a la població civil. Per tant és també el nostre deure criticar-ho i canviar-ho.
Amb “Un paso al frente”, Luís Gonzalo Segura ha fet, efectivament, un primer pas per donar a conèixer què passa dins les forces armades. Un pas que ha de ser el primer de molts d’altres per tal de conèixer l’exèrcit i establir mecanismes per evitar la corrupció i la violència interna. Cal modernitzar les forces armades i adaptar-les a la democràcia, evitant la seva independència jurídica i assegurant la transparència.
A partir d’aquí ens podrem plantejar si necessitem realment un exèrcit. Si ens cal mantenir unes forces armades amb tot el que suposa el paradigma a nivell de polítiques d’estat i de foment de la indústria d’armament, o bé busquem alternatives no violentes a la defensa. Però això ja és un altre debat.
