Deportacions a l’infern: Europa no pot normalitzar els talibans

La setmana passada, una delegació de funcionaris talibans va ser rebuda a Brussel·les per reunir-se amb representants de la Comissió Europea i de quinze estats membres. L’objectiu era parlar sobre les deportacions de ciutadans afganesos. Oficialment, les institucions europees insisteixen que es tracta d’una reunió tècnica i que no implica cap reconeixement polític del règim. Però les paraules no poden amagar els fets.

Perquè hi ha una pregunta que Europa no pot defugir: amb qui està negociant exactament?

Des de la seva tornada al poder a l’agost de 2021, els talibans han convertit l’Afganistan en el símbol més extrem de la regressió en drets humans del segle XXI. Especialment per a les dones i les nenes. Les Nacions Unides parlen obertament d’un sistema d’apartheid de gènere. No és una expressió retòrica: és la descripció d’un règim que ha decidit esborrar les dones de la vida pública.

Les nenes no poden accedir a l’educació secundària ni a la universitat. Les dones han estat expulsades de la major part del mercat laboral, no poden moure’s lliurement sense un tutor masculí i veuen restringida fins i tot la seva presència a l’espai públic. Les darreres mesures del règim arriben a limitar que la seva veu pugui ser escoltada fora de l’àmbit domèstic. Avui, per a milions d’afganeses, el simple fet de ser dona s’ha convertit en una condemna.

Aquest és el règim amb qui alguns governs europeus estan disposats a seure per parlar de retorns.

No es tracta només d’una reunió. Es tracta del missatge que envia. Cada trobada oficial, cada fotografia, cada acreditació concedida a representants talibans és una victòria per a un règim que fa anys que intenta aconseguir legitimitat internacional.

Per això és preocupant que la Unió Europea vulgui presentar aquesta trobada com una qüestió merament administrativa. No ho és. Quan negocies deportacions amb un règim que nega drets fonamentals a la seva població, estàs prenent una decisió política. I quan ho fas a Brussel·les, al cor de les institucions europees, el simbolisme és impossible d’ignorar.

Afortunadament, no totes les veus europees han guardat silenci. Espanya va expressar la seva oposició a aquesta reunió. Però tampoc des del Parlament Europeu hem callat. En els darrers anys, l’Eurocambra ha aprovat reiteradament resolucions condemnant la persecució sistemàtica de les dones afganeses, denunciant l’apartheid de gènere imposat pels talibans i reclamant una resposta europea basada en la defensa dels drets humans. Però cal anar més enllà, i alçar la veu davant del risc que la política migratòria acabi convertint-se en la porta d’entrada a la normalització d’un règim que continua negant les llibertats més bàsiques.

Aquesta reunió no es pot desvincular d’un context polític més ampli. No ens agrada la deriva cap a un Parlament Europeu on la dreta i l’extrema dreta celebren l’aprovació del reglament de retorn al crit de “Send them back”. No ens agrada una Europa que converteix les persones refugiades en moneda de canvi ni una política que, sota l’aparença de pragmatisme, acaba erosionant els principis que haurien de definir el projecte europeu.

Perquè aquesta és la qüestió de fons. Europa diu que defensa els drets humans, la democràcia i la igualtat entre dones i homes. Però aquests principis només tenen valor si es mantenen quan resulten incòmodes, quan impliquen assumir responsabilitats i quan entren en conflicte amb altres prioritats polítiques.

El problema no és només aquesta reunió. El problema és una deriva que porta massa temps avançant: una Europa que mesura el seu compromís amb els drets humans en funció de la pressió migratòria del moment i que està disposada a mirar cap a una altra banda davant l’opressió sistemàtica de milions de dones per facilitar retorns i deportacions.

Espanya va demostrar una altra manera d’actuar després de la caiguda de Kabul. Va evacuar milers de persones amenaçades pels talibans: periodistes, defensores dels drets humans, jutgesses, activistes i les seves famílies. Va entendre que, davant la barbàrie, la resposta havia de ser la protecció i no l’abandonament.

Aquesta hauria de continuar sent la posició d’Europa.

Perquè darrere de cada expedient de deportació hi ha una vida. Hi ha dones que poden perdre la seva llibertat, el seu accés a l’educació, a la feina i a l’autonomia personal. Hi ha activistes pels drets humans, periodistes, jutgesses i defensors de la democràcia que poden acabar perseguits, empresonats o obligats a amagar-se. Hi ha nenes condemnades a un futur sense escola i sense drets. Hi ha persones que van confiar en els valors europeus i que avui observen amb incredulitat com les institucions que els proclamaven s’asseuen amb els seus opressors.

Europa no ha de reconèixer els talibans. No ha de normalitzar-los. I, sobretot, no ha de convertir-se en còmplice d’un règim que ha construït la seva supervivència sobre la negació sistemàtica dels drets humans i de les llibertats fonamentals.

Perquè si abandonem avui les dones afganeses, els activistes que han lluitat per la llibertat i totes les persones perseguides pel règim talibà, estarem abandonant també els valors que diem defensar.

Laura Ballarín és diputada al Parlament Europeu pel PSC i coordinadora del Grup S&D a la Comissió de Mercat Interior i Protecció al Consumidor