Se sent una nostàlgia estranya contemplant la pasterada de ferros oxidats que s'eleva enmig del mar, a uns metres de la riba de Brighton, desconnectat d'ella, com un passat aïllat en l'aigua, que resisteix a ofegar-se. Un passat que les tempestes i el foc han anat destrossant. I ara només queda això en peus del West Pier, restes d'un antic moll.
Clar, només se sent aquesta nostàlgia si es coneix la història d'aquesta construcció, perquè llavors, amb la imaginació necessària, és possible superposar mentalment la imatge actual i una altra de fa segles. Una en la qual el moll estava ple de casetes, amb tot tipus de souvenirs i entreteniments - endevins i demés- i tot el recorregut de la plataforma s'il·luminava amb fanals de gas decorats amb serps entrellaçades.
Donant-li una mica més de gas a la imaginació, s'aconsegueix arribar a la segona meitat del s.XIX i contemplar com en aquest moll aixequen un pavelló amb capacitat per a 1.400 seients, com a de sala de concerts, i amb els anys es comença a omplir de les persones més distingides de la ciutat, amb els seus vestits victorians -elles amb els faldons bombats, plens de plecs, i encotillades, i ells amb els seus barrets de copa i les seves llargues jaquetes-.
És nostàlgic superposar el que llavors va ser l'orgull de la ciutat amb el que ara queda. Però és fàcil sacsejar-se aquesta sensació, només fa falta girar el cap a l'esquerra i fixar la mirada en el Brighton Pier -o Palace Pier, que li diuen alguns-, el moll més modern de la ciutat. Si s'està suficientment a prop, es pot escoltar als músics del carrer, de vegades amb veus impressionants que es fusionen amb les cançons de les atraccions, i es poden olorar també, ja des de lluny, els núvols de sucre de les parades que hi ha al llarg del moll.
El Palace Pier és ara l'emblema de la ciutat, un dels principals reclams turístics del sud-est del Regne Unit. De fet, Brighton acull prop de 10 milions de visitants a l'any, així que l'empresari Luke Oliver Johnson, que va comprar el Pier aquest any per al voltant de 20 milions d'euros, deu haver fet un bon negoci.
Si haguessin existit els timelapse en el s.XIX, podríem veure en pocs minuts com en alguns anys la costa de Brighton s’anava omplint d'una filera de palauets i de famílies adinerades que a l'estiu passejaven a dalt i a baix per la vora del mar. Va ser en aquesta època quan la ciutat va començar a brillar, just quan es va construir el ferrocarril que la unia a Londres. Així, van anar arribant molts més visitants –el viatge s'havia fet més fàcil i barat-.
Però abans d'això, Brighton també era d'obligat pas pels que volien viatjar de Londres a París pel camí més curt. Perquè fos més fàcil pujar les mercaderies i als passatgers en les embarcacions, al 1823 es va construir el primer moll: el Chain Pier. En aquella època, la seva funció principal era ser el punt de partida des de Brighton a Dieppe, a França, fins a on es trigava entre set i vuit hores. Però com allò sabia a poc, també ho van acomodar perquè servís com a passeig on hi havia diferents atraccions, fins i tot una càmera obscura.
De 1841 a 1861 la ciutat havia doblegat la seva població i s'anava sentint cada vegada més poderosa. Va ser llavors quan van començar a florir més atraccions com l'aquari –encara en peu- i el West Pier –el moll que encara està viu però mig destruït -. La construcció d'aquest últim li van encarregar a l'enginyer Eugenius Birch, que no feia molt que havia tornat d'un viatge per l'Índia i venia carregat d'idees fresques. Era l'home dels molls. Va construir 14 en total per diferents llocs del Regne Unit.
Al 1866 el llavors alcalde de Brighton inaugurava el West Pier, el que ara és tan sols una pasterada de ferros oxidats.
En aquella època, l'altre moll, el Chain Pier, havia sofert ja bastants embats dels temporals i alguns trams havien quedat completament destrossats i s'havien hagut de reconstruir.
Però el West Pier, més modern, funcionava bé. Li havien agafat el gust a aquell tipus d'estructura que permetia caminar i fer vida sobre el mar. Així que a la fi del s.XIX començaven la construcció d'un altre moll més, uns centenars de metres més enllà del West Pier. És el que ara es coneix com Palace Pier. La condició era que quan aquest estigués en peus, es demolís el Chain Pier, ja molt deteriorat i que al 1896 es va declarar perillós per a la seguretat de les persones.
Gairebé es podria dir que la naturalesa es va prendre la demolició pel seu compte, perquè un fred dia de desembre de 1896, un vent huracanat no va parar de bufar, barrejat amb ràfegues de pluja que feien tremolar i retorçar-se al Chain Pier. L'endemà al matí només quedaven munts de fusta escampats pertot arreu.
Pocs anys més tard, s'inaugurava el Palace Pier i la ciutat tornava a tenir dos molls. Aquest estava ple d'atraccions més modernes que les del West Pier i construït amb millors materials. Avui dia, és l'únic que queda en ús, el West Pier es va tancar a finals del segle passat.
Així que a poc més d'una hora de tren de Londres s'alça Brighton, la ciutat del Royal Pavilion, dels locals de música en directe i de la recentment inaugurada torre British Airways i360 –on es pot menjar sobrevolant la costa a 138m-. Però, sobretot, la ciutat dels molls.
Vueling vola de Barcelona a Londres.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
