Paula Farias: “La clau perquè deixi de morir gent al Mediterrani la té Europa”

2.000 morts, 2.000 vides perdudes al fons del Mediterrani. Aquest és el nombre de migrants que l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) estima que s'han ofegat tractant de creuar cap a Europa en el que va d'any. Sense anar més lluny, 66 persones van desaparèixer aquesta setmana en el fons del mar, en una crisi que deixa empremta setmana rere setmana. Des que el 2014 finalitzés l'operació Mare Nostrum i amb el deteriorament de la situació en països com Síria o el Iemen l'organització Metges Sense Fronteres (MSF) es va plantejar la possibilitat de crear un operatiu per rescatar els milers d'immigrants que viatgen en pastera cap Itàlia. Una operació que està en funcionament des del maig. Paula Farias, metgessa i coordinadora del projecte, es mostra molt preocupada per l'estratègia que segueix la UE a l'hora de fer front a aquesta crisi humanitària i assegura que l'actitud de la Unió és “lamentable”.

Des del 2 de maig els equips de MSF han rescatat gairebé 11.000 persones, teniu 3 vaixells en actiu a la costa italiana. En quin moment us comenceu a plantejar la necessitat de crear una operació pròpia per abordar una crisi a la qual la Unió Europa (UE) no arriba?

L'any passat estava en marxa l'operació Mare Nostrum que va treure de l'aigua unes 170.000 persones, una operació coordinada pel govern italià i finançada per la UE. El novembre de l'any passat es va decidir suspendre Mare Nostrum argumentat una qüestió de falta de fons, però bàsicament hi havia un problema polític de base. En el seu lloc es va posar en marxa l'operació Tritó, que depèn de Frontex, i que tenia una assignació pressupostària molt menor, una assignació de recursos molt menor que Mare Nostrum i una cobertura de 30 milles marítimes des de la costa italiana, amb la qual cosa tots els rescats de l'any anterior es quedaven fora. A més, Frontex té un enfocament de control de fronteres, és l'objectiu de l'operació Tritó, mentre que l'objectiu de Mare Nostrum era de recerca i rescat. Des d'aquest moment, des d'aquest canvi de tessitura, vam començar a demanar que es tornés a posar en marxa Mare Nostrum i vam començar a denunciar el que anava a passar a l'abril, i en vista que les coses no semblava que anaven a canviar ens vam començar a plantejar que algú havia de cobrir aquest buit i que a l'espera de que fos Europa el cobriríem nosaltres.

I va arribar l'abril.

El que va passar a partir d'abril era una mort anunciada, nosaltres ja sabíem que anava a passar això, nosaltres i tothom, era evident que una operació que havia tret a 170.000 persones de l'aigua i amb el deteriorament de la situació a Síria, Iemen i Eritrea i en tants països d'origen, i sabent que hi hauria un increment en les travesses precisament per aquest deteriorament dels contextos d'origen era una mort anunciada.

Parles d'un canvi de tessitura, a què respon realment? Quina estratègia es buscava seguir des de la UE?

La mateixa estratègia que segueix tenint Europa. El que es busca és un control de fronteres, el que es busca és com aturar tota aquesta gent perquè no arribin, perquè després quan arriben no saben tampoc com repartir-los. En cap moment es planteja: “no podem consentir que el Mediterrani sigui una frontera que filtra a força de deixar que la gent s'ofegui”, aquest és un efecte secundari per al plantejament europeu, el plantejament segueix sent el control de fronteres. De fet, el següent operatiu que s'ha posat en marxa arran de l'escalada de creuaments va enfocat a una primera fase d'intel·ligència; recollida d'informació, tractar d'entendre com funcionen les xarxes per després atacar-les... En cap moment es parla: “anem a evitar que la gent s'ofegui”, sinó “anem a atacar les xarxes de tràfic”. I què passa amb tota aquesta gent? El plantejament lògic des del meu punt de vista seria: per què hi ha traficants? Perquè hi ha amb qui traficar, però, què passa amb totes aquestes persones? No estan en el punt de mira d'Europa. La conclusió que els països de la UE extreuen de Mare Nostrum va ser aquesta: “fer més rescats suposa un efecte crida, el que ens interessa és tallar el flux de gent que arriba a Europa, llavors tallem-lo deixant de rescatar-los i tractant de tallar les xarxes”. Cosa que a més ha quedat demostrada que és falsa perquè l'any passat amb una operació de rescat potent hi va haver menys arribades per mar que aquest any en el qual no n'hi ha, és a dir, la gent no deixa de creuar perquè estiguis oferint-los unes condicions d'arribada menys segures. La gent creua perquè no li queda més remei, perquè és l'única via que els deixem per arribar a Europa. Parlem de gent que té dret a asil i a refugi, això és lamentable.

De fet, la majoria dels que arriben tenen dret a demanar refugi.

El mateix Frontex reconeix que el 84% de les persones que van creuar l'any passat eren gent que tenien dret a sol·licitar l'asil i refugi, però no els dónes una via legal i segura perquè arribin. Llavors, com que no poden comprar-se un bitllet perquè no els donen un visat per poder venir a Europa acaben pagant per una plaça en una pastera malmesa cinc o sis vegades més del que els costaria un bitllet d'avió i a sobre jugant-se la vida, lamentable.

Quant poden arribar pagar?

Tots paguen milers d'euros, ningú travessa per menys de mil i escaig euros, més que un bitllet d'avió.

Si la UE deixés que arribessin en avió fins i tot s'estalviaria diners amb les operacions al Mediterrani, tot i que parlem d'un tema en què els diners no haurien de ser la prioritat.

Però la mateixa UE sap que quan tota aquesta gent arribi haurà de concedir-li refugi, perquè tenen dret. Per això no volen posar-se en els països d'origen, perquè haurien de donar cabuda a tots els que demanen refugi, d'aquesta manera deixen que el Mediterrani filtri i pari una mica, com deia el ministre britànic, 'els eixams' de gent que arriba. La mateixa Unió no vol posar les vies legals perquè les xifres es dispararien. És una forma d'amagar el cap i d'esperar que el problema desaparegui quan obrin els ulls, però el problema seguirà allà.

Creus que alguns països com Espanya juguen amb el discurs de la crisi i la manca de treball per justificar el rebuig als migrants?

Absolutament, a més les xifres que acull Espanya són irrisòries, si compares amb el que acull Itàlia o Grècia. Els números que maneja Espanya no són ni un 3% del total del que arriba a Europa. Però ja sabem el discurs operant que hi ha a Europa.

Es tracta de voluntat política llavors?

Es tracta de voluntat política i d'estar a l'altura del que s'espera d'aquesta Europa que es diu dels drets.

El 6 d'agost dos vaixells de MSF rescataven a 600 persones. Com és un rescat d'aquest tipus i quin tipus de professionals hi estan implicats?

Els tres vaixells de MSF tenen plantejaments diferents, l'únic que és de Metges Sense Fronteres, el nostre, comprat i tripulat i operat íntegrament és el Dignity. Té una tripulació de professionals que MSF a integrat en l'equip, són 10 persones de tripulació a l'ús: capità, oficials, cap de màquines, mariners ... I després, porta nou persones: el coordinador del projecte, metge, infermera, madrona, una persona que recull casos per després fer advocacy, portem un traductor d'àrab per comunicar-nos bé amb les pasteres i un encarregat de la logística.

I com opereu?

Estem patrullant a unes 30, 40 milles al nord de la costa de Líbia, a la zona on es produeixen els naufragis. Tenim dues formes de localitzar-los: els mateixos radars dels vaixells, i després la majoria dels avisos ens vénen del centre de rescat de Roma, que és la central dels guardacostes italians. A ells els arriben els avisos dels vaixells en perill i ells localitzen quin vaixell de MSF o d'altres de l'operatiu de rescat estan més a prop i si ets tu, vas tu a rescatar-los. Puges a la gent a bord i un cop a bord el mateix centre de rescat et dirigeix a on has de portar-los per desembarcar. Al principi era gairebé sempre a Sicília, però ara ja està saturat, llavors ho fem a Calàbria i d'allí els distribueixen en diferents llocs de la península.

Com és la Mediterrània i en quines condicions creuen aquest mar els milers de refugiats que intenten arribar a Europa?

Els viatges són en condicions tremendes, inimaginables, amb diferents preus segons la posició del vaixell en què vagis. Hi ha gent que viatja a baix al celler i quan hi ha incidents tràgics són els que solen morir, perquè hi ha problemes d'amuntegament, asfíxia i tot tipus de barbaritats. Viatgen absolutament amuntegats en una situació d'estrès màxima. Amb vaixells precaris, amb una línia de flotació molt fràgil, és fàcil que bolquin.

Quines són les conseqüències per a la salut d'un viatge com aquest? En quin estat arriben?

Un problema clàssic és que aquestes embarcacions porten bidons de combustible per anar reposant, i el combustible s'aboca, es barreja amb l'aigua que està en el fons, llavors produeix unes cremades tremendes a la pell a la gent que està mullada amb aquesta aigua. I després, problemes sanitaris com deshidratacions, conseqüències d'estar moltes hores al mar, etc. Però els problemes sanitaris solen venir d'abans. Estem parlant de gent que porta a l'esquena moltíssim drama, la situació de tancament a Líbia previa a la sortida. Les xarxes els tanquen, els maltracten, la mateixa situació a Líbia és molt dramàtica per a molts d'ells.

Estem reflexionant suficient sobre les conseqüències psicològiques d'una fugida tan dramàtica, tenint en compte que hi ha també nens i adolescents?

És gent amb uns drames damunt que nosaltres no podem ni imaginar, el fet de travessar en si i la fugida és l'últim esglaó d'un munt de carreres d'obstacles. Quan els rescates senten alleugeriment per trepitjar terra segura, de saber que algú s'està ocupant d'ells, però evidentment, el drama va per dins, però no només per aquest moment de travessia sinó per tot el que porten d'abans. Hi ha gent, molts refugiats de guerra, que vénen de Síria o el Iemen, països amb una violència extrema i que han hagut de deixar casa seva, famílies, tot. Ja començant per allà, el mal psicològic, la situació d'estrès posttraumàtic és brutal.

Tens una llarga experiència com a metgessa en crisis humanitàries de tot tipus i en molts llocs del món, què té aquesta crisi de particular?

És una crisi especialment indignant perquè la resposta la té Europa a les mans, altres vegades hi ha situacions dramàtiques en què tot és molt més complex. Tant de bo no hi hagués guerra a Síria, però n'hi ha, i allà que podem fer? Bé, es poden fer moltes coses, però no està tan clar el camí. No obstant això, en això és senzill, és: posem a tota aquesta gent que té dret a refugi una via legal per arribar a Europa. Assumim que aquest problema està passant, que les xifres són les que són, que hi ha 4 milions de sirians refugiats en els països limítrofs, com el Líban o com Turquia, que tenen milions de refugiats. I són països molt més fràgils que la mitjana dels països de la UE, amb sistemes de salut molt més vulnerables i no obstant això estan assumint aquestes xifres, fent un exercici de solidaritat i compromís, mentre que Europa es baralla per unes xifres ridícules, unes quotes de 32.000 o 40.000, mirant cap a un altre lloc, comportant-se d'una manera vergonyosa. Això és el que és indignant, que en aquesta crisi la solució la té Europa, i en aquest cas ho té molt senzill, però està tornant al joc de sempre, a la retòrica: parlem del problema dels traficants, parlem de solucionar el problema en l'origen, que és un brindis al sol terrible. Ja ens agradaria que es pogués solucionar la guerra de Síria, el Iemen o Eritrea! però hi són, i, evidentment, entre que un es posa a solucionar el problema en origen, què passa amb totes aquestes persones? La clau a aquest problema ara mateix, a que deixi de morir gent al Mediterrani la té Europa i l'únic que ha de fer és estar una mica a l'altura del que s'espera d'ella. Això és el que fa indignant aquesta crisi, que en aquest cas Europa té un ressort que pot activar i no ho fa.

Què li diries al comissari europeu de Migració, Interior i Ciutadania, Dimitris Avramopoulos, quan diu “la Comissió pren mesures amb esperit solidari”?“la Comissió pren mesures amb esperit solidari”

Li diria que donés un cop d'ull a les xifres. Per exemple, per posar un exemple, Síria té ara 4 milions de refugiats fora del país, 1 de cada 5 habitants del Líban són sirians. Quants en té Europa? Bé, estan fent un exercici sobre uns números que no reflecteixen en absolut la dimensió del problema. És cert que és difícil d'assimilar tant nombre, però més difícil és viure en un país en guerra en què estan caient bombes a sobre de les teves criatures. Llavors, estem parlant de dues formes de mesurar. És cert que Europa no sap que fer amb tanta gent, que en el seu sistema el seu benestar trontolla, però és que estem parlant de la vida de molta gent, que no és que vulgui millorar el seu benestar, és que volen seguir vivint, volen que els seus nens no morin en un bombardeig. Són dues maneres de mesurar.

“Si la gent ve és perquè estan fugint de situacions molt dramàtiques”, deies precisament en una entrevista a la ràdio, com fem entendre això a la ciutadania europea que prefereix tancar fronteres?

La resposta a totes aquestes situacions de manca de resposta és tractar d'empatitzar i posar-te en la pell de l'altre. Que es posin en aquesta pell, a la d'aquesta mare que puja els seus nadons, les seves criatures menors de cinc anys, en una pastera, en mans d'uns traficants, sabent que potser arriben o potser no arriben, sabent que s'estan jugant la vida, i els puja, per què els puja? Perquè el que si té és la certesa que el que deixa a terra és pitjor, sino, no pujaria. Ningú puja a una pastera per tenir una televisió més gran, que és la gran fal·làcia en què es refugia Europa, dient “el nostre benestar no podem compartir-lo, no tots podem tenir el mateix benestar”. És que aquí no es parla de benestar, es parla d'una altra cosa. I jo crec que passa per això, per ser capaços d'empatitzar, de posar-te a la pell i després pensar com t'agradaria a tu que et tractessin en una situació similar. Que es posin en una situació de desesperació i que pensin com els agradaria que els respongués aquesta Europa dels drets.

L'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) estima que en el que va d'any han mort 2.000 persones intentant creuar el Mediterrani, ens alarma suficient aquesta dada?

2.000 persones que se sàpiga, perquè evidentment els números seran infinitament superiors. 2.000 són els que consten, però quanta gent creua i les barcasses no van arribar a donar l'avís i es van enfonsar? El Mediterrani, el fons del mar amaga moltes vergonyes i les xifres són una d'elles. Jo m'alarmo i m'indigno. Repeteixo, són famílies amb els seus nens els que estan deixant-s'hi la vida. No són migrants econòmics a la recerca d'una tele més gran, que és l'argument que utilitza Europa i que és trist, és gent que fuig amb la certesa que la vida a la seva terra d'origen és massa perillosa per seguir i decideixen jugar-se la vida al mar perquè tot i així els sembla menys perillós que quedar-se a casa. A mi m'indigna, a qui no li indigni que s'ho faci mirar.

ma