“A Colombia la gent està perdent la por”

Dilluns passat, i enmig d’una vaga general indefinida de la pagesia, el Govern colombià va dimitir en bloc. Ara, el president colombià, Juan Manuel Santos, ha refet el gabinet per recuperar la imatge perduda arran d’aquestes protestes. Francisco Estupiñán, que tot just portava quatre mesos al davant del ministeri d’Agricultura, ha estat víctima de remodelació. El seu substitut serà Rubén Darío Lizarralde, gerent durant 18 anys de la Industria Agraria La Palma, Indupalma.

La revolta dels colombians té el seu origen en les dures condicions de vida a què han caigut els darrers temps, com a conseqüència de l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç. Per això han convocat a un “Paro Agrario Colombiano”, que ha comptat amb múltiples mostres de solidaritat internacional. A Barcelona s’ha creat una Plataforma de suport a aquesta aturada, que va convocar una concentració a la plaça de Sant Jaume el divendres 30 d’agost. Erika Torregrossa n’és la portaveu.

Quan i per què es convoca aquest “Paro Agrario Colombiano”?

Aquesta protesta comença el 19 d’agost. A partir d’aleshores s’han succeït un seguit de manifestacions pacífiques de suport als camperols colombians que han estat víctimes de la política agrària que ha provocat aquesta vaga indefinida. Cal tenir en compte tots els antecedents. Tot això ve del Tractat de Lliure Comerç entre Colòmbia i els Estats Units, que es va signar l’abril del 2012. El president Obama va anar a Colòmbia a firmar-lo i es va presentar com la panacea de la producció agrícola, la llavor del progrés del país. En realitat, quan Obama va tornar va dir als empresaris del seu país que a partir d’aleshores es conrearia a Colòmbia amb llavors certificades i sortides dels Estats Units.

El Tractat del Lliure Comerç menysprea els agricultors colombians, que ancestralment havien guardat la millor part de la collita per replantar-la a la següent, i ara es troben amb què hi ha una Llei (la Llei 9/70 derivada d’aquest Tractat de Lliure Comerç) que condemna a quatre anys de presó els agricultors que no conreïn les llavors certificades i procedents dels Estats Units.

A Colòmbia hi té molt pes l’agricultura?

Colòmbia és un país immensament ric. És l’únic país d’Amèrica del Sud que té sortida als dos oceans. No té una serralada dels Andes, sinó que es divideix en tres. Té una quantitat de minerals i recursos naturals impressionant, més que qualsevol altre país d’Amèrica del Sud en proporció a la seva extensió. L’agricultura, per la fertilitat de la terra, és un dels motors principals del país. Colòmbia és el primer productor i exportador de cafè. És el segon exportador mundial de patates -papas, que en diuen allà. Però a un pagès conrear un quilo de papas li costa 86.000 pesos però només en cobra 6.000 quan ho ven. No hi ha beneficis. És insostenible.

I per què Colòmbia signa aquest Tractat de Lliure Comerç si perjudica els interessos dels seus pagesos?

No va ser Colòmbia. Va ser única i exclusivament el seu president actual, Juan Manuel Santos, prèvia consulta i negociació del seu antecessor, Álvaro Uribe, amb Estats Units. Per què? Els pagesos han estat sempre desprotegits pel seu Govern. No existien. Sempre han estat castigats, pel govern i les polítiques agràries. Els moviments revolucionaris, que després van ser tergiversats i denigrats, van néixer, fa quaranta o cinquanta anys, precisament amb l’objectiu de fer una reforma de la política agrària. Segurament hi haurà molts interessos rere la firma del Tractat. Et sona Monsanto? Les llavors transgèniques que obliguen a conrear ara a Colòmbia vénen de les empreses dels Estats Units, llegeixi’s Monsanto.

Hi ha qui vincula aquesta protesta amb les negociacions de pau del Govern amb les FARC. El president Santos diu que la protesta està infiltrada per les FARC, per grups violents.

La revolta, l’aturada agrària, la vaga indefinida ha estat convocada únicament pel moviment dels pagesos, que sempre han estat invisibilitzats. S’han produït manifestacions pacífiques a les carreteres. La resposta del president Santos ha estat, des del primer moment, enviar les forces antiavalots a aplacar-les. Això ha provocat que d’altres grups s’hagin afegit per reclamar les seves reivindicacions de forma violenta. Fins i tot, s’hauria pogut produir un segon caracazo (quan a Veneçuela es van sumar diverses protestes que van desenvolupar-se violentament). Això no ha passat a Colòmbia. Sí que és veritat que, a més de les manifestacions pacífiques dels camperols, s’hi ha afegit altres protestes violentes. El moviment camperol condemna aquesta violència.

Acusen les persones que protesten de violents, terroristes, però els camperols no són terroristes. Fan una reivindicació legítima de la reforma agrària i del blindatge de les seves collites en detriment de les empreses dels Estats Units. Dir que són violents o terroristes és mentida. Els camperols que es manifesten, així com els estudiants, els sindicalistes, els moviments socials... són pacífics i els incidents violents que hi ha hagut no tenen res a veure amb la reivindicació original de les protestes.

Hem vist imatges que posaven en evidència l’actuació d’infiltrats policials provocadors a les manifestacions.

Es veu clarament a les imatges distribuïdes per Internet. Es veuen membres de les SMAT (les forces angtiavalots) que donen la volta al seu uniforme perquè no els identifiquin i es posen a repartir llenya per tot arreu. I es veu també com surten de les zones on hi ha manifestacions i van a cases de gent terroritzada de les rodalies i una força que hauria de protegir la ciutadania es dedica a trencar vidres, insultar, entrar als domicilis i fer detencions arbitràries.

Les imatges d’Internet i les xarxes socials identifiquen i acusen clarament alguns membres de la SMAT. Però el president Santos ho nega i diu que si es produeixen aquestes accions no són responsabilitat de les forces d’ordre públic sinó que són els camperols o grups terroristes. És tot una fal·làcia.

Sorprèn la resposta de militaritzar Bogotà arran de les protestes dels camperols.

És una resposta totalment desproporcionada. És, fins i tot, una violació del principi de respecte als drets humans. Entrar en una ciutat amb tancs quan venen els camperols amb aixades és una resposta exagerada. Si hi ha alguna cosa bona en aquesta situació és que ha fet sorgir un gran moviment de solidaritat. No són només els camperols colombians els que estan reivindicant. Són els estudiants, moviments sindicals, funcionaris fins i tot, que mai no havien pogut dir res. Hi ha tot un moviment que està generant aquesta aturada agrària. Intern i extern. A Colòmbia, històricament, mai no s’havia pogut dir res. Per por.

Va haver-hi fa uns anys un moviment estudiantil que tenia quatre líders i que va treure 8.000 estudiants al carrer per protestar contra l’augment de les taxes per estudiar que havia pujat el president Uribe, que feien impossible estudiar. Dels quatre líders estudiantils, dos van ser assassinats, un està exiliat i el quart ha pogut sobreviure i ara és congressista del Partit Verd, i té com a principal reivindicació la reforma agrària i el suport a la població juvenil i els estudiants.

Això és el que passa a Colòmbia. No es pot parlar. Jo vaig viure de petita, a Colòmbia, l’extermini d’un moviment polític d’esquerres, la “Unión Patriótica”. Un per un van ser assassinats. Era un moviment d’extrema esquerra, revolucionari però legítimament constituït i tots els seus membres van ser acallats. Un per un. I jo ho vaig veure de petita. I vaig pensar que quan fos gran voldria formar part d’un moviment tan valent perquè no ens matin, perquè quants més siguem, més ens escoltin.

A Colòmbia, històricament, mai ningú havia dit res. I, en aquest moment, la gent està perdent la por, està sortint al carrer, està fent costat als camperols, als pagesos i les pageses de Colòmbia, que estan veient com, per una política agrària que els denigra, que els menysprea, s’estan morint de gana.

El suport internacional a aquest “Paro Agrario” ha estat notable.

Des de tots els continents. És una cosa molt bona. Hi ha hagut un suport internacional molt important. A Europa, a Londres, a Berlín, a Copenhaguen, a Barcelona. A Barcelona hem creat una Plataforma catalana de suport al “paro agrario”, que és la suma de moltes organitzacions sensibilitzades en la causa camperola de Colòmbia, federacions de colombians, ONGs, moviments que s’han creat per defensar i donar suport a aquesta causa. Hem estat pioners en la creació d’aquesta Plataforma, que dóna suport a les causes justes que hi ha a Colòmbia, que són moltes. Hem fet la concentració més important de tota Europa. Al voltant de dues-centes persones. A la plaça de Sant Jaume. No m’ho podia creure. Ho vam convocar en 36 hores. I érem quatre persones les que vam dir que calia fer alguna cosa per visibilitzar, fer veure al món que els camperols i les camperoles colombianes no estan sols.

Sent realistes, com pot evolucionar aquesta protesta?

Depèn de la voluntat política que hi hagi. No es pot negociar quan hi ha gana i desesperança. Els camperols tenen gana i desesperança. La pilota està, ara, en mans del president Santos, el mateix que va signar el Tractat de Lliure Comerç.

Fa dos anys, ja hi va haver unes protestes similars dels camperols. No va arribar a la vaga indefinida. El president Santos es va asseure amb els camperols i els va prometre que dedicaria 30.000 milions de pesos colombians a inversions al camp, en política agrària. No han vist ni un peso. Quan es van aixecar de la taula de negociacions, el president Santos ja no es va a tornar a reunir mai més amb ells. A les següents reunions hi va anar primer el ministre, després el viceministre, després el secretari, després el funcionari... i mai més no es van tornar a reunir.

La voluntat política per poder arribar a un acord, a Colòmbia és mínima. Nosaltres, des de tots els indrets on hi hagi un colombià reivindicarem, protestarem, manifestarem el nostre suport... però tot depèn només d’una voluntat política que sembla que no existex.