Burocràcia

Si l'àcrata es posiciona davant l'Estat, i l'aristòcrata se sent per sobre d'aquest, el buròcrata s'instal·la al nucli mateix de les seves trames. I si la vida pública pogués ser llegida des dels protocols del drama grec -amb el seu plantejament, nus i el desenllaç-, la burocràcia seria l'àmbit per excel·lència d'aquest lligam intermedi que se situa entre el plantejament dels nostres problemes i el desenllaç de les seves solucions.

Evidentment, no hi ha Estat sense burocràcia. El mateix en l'antiguitat que en els imperis colonials, sota el comunisme o les monarquies feudals, en l'expansió del ferrocarril o en l'eclosió d'Internet. Però sí que hi ha burocràcia més enllà de l'Estat, quan aquesta traspassa els poders públics i s'allotja en altres formes d'organització de la vida econòmica, social i cultural d'una comunitat. Allà on es converteix en un estil, una conducta que es filtra en els nostres conductes i incorporem com una cosa “substancial” en cadascun dels nostres passos.

Max Weber no dubta que hi ha una burocràcia estatal que funciona com a autoritat, de la mateixa manera que hi ha una burocràcia privada que opera com a Administració. Aquest és el motiu pel qual l'empresari modern es percep a si mateix com el “primer funcionari de la seva empresa”, de la mateixa manera que Frederic II de Prússia se sentia “el primer funcionari de l'Estat”.

Així doncs, la idea “a menys Estat, menys burocràcia” trontolla quan observem el poder militar, el tràfic d'armaments o la guerra mateixa. El complex militar industrial, per exemple, funciona a Estats Units com un ens privat que només assoleix el seu sentit en les decisions públiques. Si repassem la història dels actuals oligarques russos, comprovem que aquests no emergeixen gràcies a les herències d'antigues famílies del tsarisme defenestradas per la revolució bolxevic, sinó a causa de l'aprofitament corrupte de les restes de l'Estat soviètic. Apareixen com la casta intrínseca d'una màquina burocràtica que va tenir el seu origen a l'Estat per acabar, finalment, en el món privat de l'elit financera.

Un altre miratge sentència que “a més tecnologia, menys burocràcia”. Fins l'era digital, més que com a contraris, burocràcia i tecnologia van funcionar com un tàndem. De fet, la tecnologia havia estat la punta de llança d'una burocràcia que Weber va equiparar a una màquina que juga amb avantatge en un món nomaquinitzat. A aquestes altures del segle XXI, és cert que l'ús de les noves tecnologies vulnera un dels temples de la burocràcia -el govern del nostre temps-, però també és veritat que, al mateix temps, Internet enforteix el seu control sobre els nostres arxius. La ciber-burocràcia és la sublimació del Gran Germà imaginat per Orwell.

Amb crítics tan curiosos com Karl Marx i el Che Guevara, o teòrics del calibre de Hegel o Robert Michels, la burocràcia es comporta com un mecanisme d'alienació a què, paradoxalment, estem lligats des del primer fins l'últim dia de la nostra vida. I mentre les teories han intentat la seva racionalització, l'art s'ha enfocat, precisament, en la seva irracionalitat. D'aquí la seva presència a la literatura de l'absurd i el surrealisme. En els desvetllaments de Berlanga o Buñuel, Kurosawa o Tomás Gutiérrez Alea, els germans Marx o Ingmar Bergman. Sobre tots ells, Kafka. I aquests personatges sotmesos a un ens misteriós que controla les seves vides des d'oficines que aniquilen tota possibilitat vital.

Vista des d'aquesta perspectiva, la nostra vida és una odissea burocratitzada que va des de la nostra aparició davant “la part contractant” fins al moment que algú ens posa “l'últim segell”.