Aristocràcia

“La història és un cementiri d'aristòcrates”. Amb aquesta frase del sociòleg Vilfredo Pareto inicia Jonathan Powis L'aristocràcia, assaig que abasta l'origen i persistència de la noblesa durant uns deu segles. Powis no dubta a assumir l'aristocràcia com a contrapunt de les emancipacions modernes i, ja posats, de la democràcia mateixa. Però aquest argument, tan evident com històricament comprovable, es complica quan apareix la pregunta sobre la seva continuïtat. Quan és inevitable desentranyar per què la democràcia allotja, i en condició de privilegi, al seu antic enemic després de revolucions diverses que l'havien destronat o enviat directament al “cementiri”.

En aquest punt, Jowis demostra que l'impacte de Pareto, intel·lectual orgànic de Mussolini, no es limita a les metàfores. D'aquí el seu èmfasi en la capacitat d'adaptació de la noblesa: el seu talent per incrustar-se en la vida constitucional de les societats modernes. Aquí, i ara, és obligatori repensar aquesta idea. Perquè no és, fonamentalment, gràcies a la intel·ligència de l'aristocràcia a què devem la seva permanència, ni a la seva capacitat per simular la seva transformació després de la façana parlamentària de les societats que l'acullen, ni a la seva neutralitat com a representant innocu d'un passat vençut.

Allò que li permet de mantenir-se -deu països d'Europa Occidental carretegen avui una monarquia- cal trobar-ho en la situació crítica d'unes democràcies tan fràgils com poc conseqüents. No és que els governs actuals permetin dadivosament la seva existència, és que la necessiten. No parlem d'un enemic, sinó d'un aliat.

L'aristocràcia no és, doncs, una rèmora exòtica. Ni el capítol d'un parc temàtic dedicat al feudalisme, disposat per al gaudi de turistes hipnotitzats per un passat pintoresc. Sota la idea d'un poder natural que està més enllà del bé i del mal, institucions i eleccions, es restaura una i altra vegada un sistema de privilegis que resulta útil per a exercir la dominació.

Fins i tot quan es parla d'aristocràcia per reduir-la al significat d'elit, sostreta de l'antigor i el llinatge -com ho plantegen Sòfocles, segons Plató, o Voltaire; Spinoza o Jakobson-, la conseqüència política no és altra que un encongiment del nucli que pren les decisions (sempre pocs, no sempre els millors) i, encara pitjor, una reducció dels que se'n beneficien. No cal un origen nobiliari perquè el govern d'una minoria per a una minoria -de l'1% per a l'1%, segons teoria recent de Krugman-, es qualifiqui d'aristocràtic.

El mateix Marx, com més tard George Duré, explica aquest retorn a partir del seu concepte d'“aristocràcia financera”, que és com va definir el pacte entre la noblesa i la banca. Ja en els nostres dies, l'aristocràcia persisteix a partir d'una curiosa triangulació amb el poder financer, la casta militar i l'anomenada cultura de masses. Els dos primers estaments garanteixen la consolidació, el segon vehicula la seva expansió. Si la banca i l'exèrcit la doten de poder, els mitjans li concedeixen popularitat. Des d'aquí, aquest relat sobre la seva importància per a l'estabilitat política, que barreja fantasies d'unitat nacional amb la il·lusió d'un poder supragovernamental que, en estar per sobre de tot, pot permetre-ho tot.

D'aquesta permissivitat, i de la derrota de les classes populars que va suposar el seu retorn a mitjan XIX, sorgeix la sentència de Marx sobre la noblesa com “la classe de l'escàndol públic”.

El lloc i proporció dels tres termes d'aquesta frase no és un mal termòmetre per mesurar la salut democràtica d'un present en el qual la noblesa es manté, l'escàndol creix i el públic minva.