“Líbia està avui millor que ahir; i ahir, millor que abans d’ahir”

La viceministra de Justícia i Drets Humans de Líbia, Sahar Bannon, ha viatjat a Espanya per conèixer com funcionen el sistema penitenciari i les presons. Bannon creu que és el país europeu més proper al món àrab i que va viure una transició d’una dictadura a una democràcia com la que està vivint ara Libia. La viceministra té sota la seva responsabilitat les possibles vulneracions dels Drets Humans, tant dins com fora de les presons.

Com està Líbia avui? Està estable? És un país segur?

Avui estem millor que ahir. I ahir, millor que abans d’ahir. Cada dia que passa guanyem un punt més, donem un pas endavant més.

El Govern controla la situació?

Sí, absolutament, del tot.

Hi ha milícies descontrol.lades, que imposen la llei pròpia?

Això era així fa tres o quatre mesos. Era una situació que donava una mica de por. Però els delinqüents van a la presó i els membres d’algunes milícies van incorporant-se a les estructures de l’Estat i reben la formació adequada. Aquest problema ja no existeix.

Diria que la democràcia està consolidada a Líbia?

La democràcia a Líbia s’establirà definitivament quan hi hagi una Constitució pactada per tots. Els diferents punt de vista s’estan apropant. Totes les faccions han vist que el caos perjudica tothom i estan començant a establir acords.

Els drets humans es respecten?

Es respecten, però la gent necessita més temps per diferenciar llibertat i llibertinatge. Els ha d’entendre correctament.

Líbia ¿necessita encara ajut internacional? El va necessitar per treure’s del damunt Gaddafi.

L’error més gran en el qual podem caure és creure que necessitem ajuda internacional. El que necessitem és formació dels nostres equips de treball, a tots els nivells de l’Administració.

Hi ha queixes que encara hi ha molts elements de l’era Gaddafi dins l’Administració.

Hauríem de tenir por si estiguessin units. Hi ha persones aïllades dins l’Administració però no estan coordinades entre elles.

Quin paper juga la religió a la Líbia d’avui?

Fa temps tenia un pes més notable, més fort, i estava a punt de fer molt de mal, però la gent s’ha adonat que la situació no podia seguir així.

I pel que fa al paper de la dona a la societat líbia?

Ara, la dona va guanyant espais, obrint-se camí a la nostra societat.

La justícia funciona adequadament? Es pot confiar, per exemple, que Saif al Islam, el fill de Gaddafi, tindrà un judici just?

Abans i ara els jutges han estat sempre força honestos. L’aparell judicial podia tenir algunes interferències, però ara la Fiscalia General està fent el seu paper, la judicatura està fent el seu paper... Ens podem fiar de la seva tasca.

Les associacions de defensa dels drets humans recullen les queixes de ciutadans subsaharians perquè sovint se’ls identifica amb els col.lectius d’africans d’altres països que van posar-se al costat de Gaddafi i això posa en risc la seva integritat física...

No és correcta aquesta percepció. La majoria dels que diuen que són maltractats o perseguits pel color de la seva pell són immigrants que entren per la frontera sud i utilitzen aquest argument per defensar-se. La millor demostració d’això és que a les nostres presons el percentatge de subsaharians és quasi nul.

Què ha descobert, que ha après del funcionament de les presons, del sistema penitenciari espanyol durant aquesta visita?

Hem estat a la Gran Bretanya, Portugal i Brasil. A Espanya hem vist coses, fites a les quals podrem arribar d’aquí a un cert temps. A les presons, els interns reben un tractament molt humà que no hem vist a d’altres països. I això és el que vull portar al meu país. En aquesta estada m’han acompanyat set directors de centres penitenciaris libis i tretze funcionaris de presons que també han vingut a formar-se aquí. Hem vist presons molt modernes. Hem vist presons molt velles, però que funcionen bé. I això pot traslladar-se al meu país. El més important, però, és la formació, hem de formar als nostres treballadors.

Què farà quan torni a Líbia després de rebre aquesta formació?

Ara sé què em pot oferir l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional. Hi ha 26 presons que depenen del ministeri de Justícia. Totes tenen directors que no han exercit abans aquesta funció. I hi ha un gran nombre de detinguts, de presoners. La llei penitenciària que tenim és molt antiga i no s’ha actualitzat. Per això, el primer que he demanat a l’AECI és conèixer la llei penitenciària, la Constitució espanyola i tot allò relacionat amb els drets dels presoners.

Quines són les qüestions bàsiques que haurà d’afrontar?

La situació per nosaltres és que les institucions penitenciàries eren uns llocs on els presos passaven un temps i després sortien. La rehabilitació, la reeducació, la reinserció, que és el que passa a Espanya, no existia. Avui, el director del centre de joves m’ha afirmat que tots els drets que tenen els interns són molt semblants als que té qualsevol persona que viu en llibertat. L’única diferència és que se’ls priva del dret a la llibertat, conforme a la sentència.

Quines referències creu que són més vàlides del sistema penitenciari espanyol?

El que més em crida l’atenció és que a Espanya els centres penitenciaris no només són responsabilitat del ministeri de Justícia o d’Institucions Penitenciàries, sinó també hi participen el ministeri d’Educació, el de Sanitat, el de Cultura,... El primer que faré quan torni a Líbia serà intentar involucrar aquests ministeris amb el de Justícia i les institucions penitenciàries.

L’espera molta feina.

Tindré molta gent que m’ajudarà, incloent els que m’han acompanyat en aquest viatge.

I el turisme quan tornarà a Líbia?

Doni’ns una mica de temps fins que la situació es normalitzi del tot.