“El comunisme és immortal”, “els deu milions van”, “després de 1989 el capitalisme serà tan tranquil que ens avorrirem de felicitat”, “aquest país ja no pot estar pitjor”, “l'escassetat ha arribat al seu límit”, “a Espanya no hi ha crisi”, “Espanya està sortint de la crisi”, “no passaran”...
Qui no ha sentit alguna d'aquestes frases? I qui no ha vist com la realitat es desploma sobre elles fins aixafar-les? El més probable és que tots hàgim estat testimonis d'ambdues situacions: de l'enunciat i de la seva debacle. El mateix aquí que a Caracas, al Pròxim Oest i al Llunyà Est.
Tot això ve al cas per la crisi de Crimea i, sobretot, per l'actitud dels dirigents polítics de la Unió Europea -als quals votarem en breu perquè continuïn per allà- al respecte. D'entrada, he d'avisar al lector que aquí no es proposa escollir entre Putin i els governants ucraïnesos actuals o passats. (Per molt còmoda que sigui la disposició maniquea de les opinions a l'ús, no ha vingut un al món -ample i aliè, que deia Ciro Alegria, estret i connectat, que diu Bill Gates- a decidir-se entre dos desastres).
Ara bé, amb tots els matisos que vulguem, hem d'admetre que el que va començar a Kíev, i ha seguit a Crimea, confirma la ineptitud de la Unió Europea, i d'Occident mateix, a l'hora de tractar, preveure o fins i tot encoratjar una crisi. Fa un mes, les massives protestes a Kíev tenien per bandera a la Unió Europea i exigien la fi del govern pro-rus de Ianukóvitx.
Què va fer Occident? Encoratjar la protesta -queda per discutir fins a quin punt la va forjar des del principi- i prometre milions d'euros per a la reconstrucció d'una Ucraïna afí als seus interessos, albergant a més l'esperança de donar carpetada, d'una vegada i per totes, a la guerra freda. De fet, es va fer famós a Internet un mapa on es situaven les estàtues de Lenin que s'anaven enderrocant per tot el territori ucraïnès mentre avançaven les protestes.
Europa comptava amb diners, el suport dels Estats Units, el descontentament legítim davant la corrupció del mandatari d'Ucraïna. Amb el que no va comptar va ser... amb Rússia! I així, volent lapidar el cadàver de la guerra freda el que va fer va ser, precisament, el contrari: reanimar-lo.
Què va passar? Doncs el que, menys els líders d'Europa Occidental, intuïa qualsevol que conegués el passat de la regió, les fronteres tancades en fals de l'antic imperi soviètic i el conegut pla de Vladímir Putin per crear una gran coalició euroasiàtica, una espècie d'Unió Soviètica sense comunisme, unida per la mateixa moneda, el mateix gas i el mateix petroli.
Així que, en menys del que canta un gall, va quedar segellada l'annexió de Crimea -via referèndum-, mentre la Unió Europea reculava invocant, ara, el valor de la diplomàcia i deixant a l'estacada als seus socis ucraïnesos.
Estats Units i la Comunitat Europea van encoratjar un moviment que no podien controlar, amb promeses que no podien complir i van despertar a un enemic que no han pogut, si més no, enfrontar. Aquesta seqüència d'antipolítica no pot justificar la invasió russa, però sí deixa un dubte preocupant sobre aquells que regeixen els destins d'Occident.
Perquè el cop de Putin, entenguem-ho d'una vegada, no ha estat tan sols contra Ucraïna. El que ha començat a Crimea és, probablement, el principi de la desestabilització futura d'Occident. La primera fitxa d'un efecte dòmino amb imprevisibles conseqüències. Després de Crimea, com seure a parlar (o no parlar) de Catalunya i Escòcia, Còrsega o el País Basc?
Comprenc que alguns vulguin veure aquí una opinió “conspiranoica” sobre l'estratègia de Putin? És possible, però... és que hi ha un altre art que no sigui el de la conspiració en un home del KGB?
Tot això va començar invocant la guerra freda com un anacronisme i ha acabat revivint com una realitat contemporània. Va començar tombant velles estàtues de Lenin per acabar fugint de l'exèrcit rus. El desastre...
Un cop consumada l'annexió de Crimea, Europa haurà d'afrontar els problemes de les seves pròpies possibilitats de desintegració amb un argument millor que el “aquí això no passa”. Un altre pas més en aquesta capitulació sota la qual se li segueix donant el “sí” al que mana la política exterior i el “no” al que demana la política interior.
“Això no és Crimea”, diu el wishful thinking que es llança sota la terra, on els polítics europeus persisteixen, com l'estruç, en amagar el cap. Però resulta que això, també, és Crimea. Per més que ens sembli llunyana aquesta altra Crimea “original” on ja han començat les apostes sobre qui serà el vencedor de la postguerra freda.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
