Hi ha un munt de propostes per fer una vida més consegüent a la brutor humana i una d’aquestes és la que projecten en present els vilatans de Can Piella, i això vull explicar-li, senyor jutge.
És una Masia (i una associació de més de 2.000 socis) a tocar d’un polígon industrial a La Llagosta, pertany a una de les famílies més riques de la zona –encara que al registre de la propietat no hi constava– que són autèntics terratinents (el grup Alcaraz) –gràcies també als clàssics plans urbanístics i a les requalificacions, però no aniré més enllà–. Fa una mica més de tres anys que la van ocupar un grup de joves, quitxalla descarrilada sense futur (fet molt habitual avui), amb la idea d’engegar un projecte d’ajuda mútua i de treball col·lectiu. Volien crear un espai d’enllaç entre el món rural i la ciutat, una entesa per a una nova manera de viure. Des d’aleshores el projecte ha crescut, ha après i ha impregnat la Masia d’una proposta ideològica englobadora i participada per tot aquell o aquella que vulgui veu i veure-hi més enllà.
Can Piella feia molts anys que estava abandonadíssima: no tenia sostre, un pis i les escales s’havien enfonsat, i estava plena d’uralita. S’ha refet, s’ha fet habitable i està en ús. S’hi cultiva, són divuit hectàrees de sòl adobat i on treballa qui vol.
El que s’hi veu quan arribes és molta gent, d’edats diferents, amb missions diferents i discursos diferents entre olor de terra mullada, entre humilitat i llengua. S’hi nota l’aigua, s’hi escolen sons, s’hi nota el fred, la foscor i la rosada i s’obre una rutina horària a to del món i els seus habitants. No falta ni un plat a taula, es menja amb gana, es conversa, es generen lligams i es treballa també amb ganes. Campa algun gos feliç gens famolenc que es comunica amb la mateixa pau que qualsevol ésser viu de l’entorn que s’ha incorporat a la dolça rutina de Can Piella.
Hi ha hagut diverses citacions de la gent del projecte, en un començament tot anava més o menys bé, però ai las! hi va haver un canvi de jutge. Ara estan amenaçats pel segon desallotjament cautelar... quina cosa. I es reprèn la lluita per aturar-lo, es comunica, es busquen adhesions i suports diversos, i ja hi ha molta gent mobilitzada per ajudar a salvar aquesta Masia tan poc nociva per a la salut humana, tan a prop dels valors que prediquem, de l’empatia necessària per salvar-nos de nosaltres mateixos o per sobreviure’ns. Mentrestant, senyor jutge, els horts funcionen a tot rendiment i s’hi fan recitals de poesia al voltant d’una foguera i la gent escolta, riu, aplaudeix i quan tornes a casa la roba fa olor de llenya cremada i has caminat per terra fangosa, has trepitjat algun cargol però no hi havia intenció de fer-ho, senyor jutge.
Poetes per Can Piella from canpiella on Vimeo.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
