eldiario.es, periodisme en versió original

El mapa mediàtic que s’ha configurat a Espanya en els últims trenta anys ha contribuït d’una manera rellevant a dibuixar les distàncies que avui separen els ciutadans d’aquest país. El centralisme de les infraestructures, les carreteres i trens radials amb epicentre a Madrid i el ferrocarril de via única entre comunitats veïnes poden servir de metàfora per explicar què ha passat en els mitjans de comunicació. Durant molts anys la informació que ha circulat entre els ciutadans de les diferents comunitats ha viatjat a través del centre. Però aquest trajecte no era innocu. El pas per la capital política del país, pels mitjans ancorats tan a prop del poder, ha mediatitzat, en el millor dels casos, la valoració i la jerarquia de les notícies. I, en el pitjor, ha distorsionat la realitat. O, fins i tot, l’ha enverinat amb prejudicis temeraris.

Durant massa anys, un català rebia la informació de Galícia, les Canàries, Andalusia... o fins i tot de la seva veïna Comunitat Valenciana sempre sota el filtre del centre. I viceversa. La realitat catalana arribava a tots els punts d’Espanya sota l’òptica de les redaccions de la capital. I així podríem parlar de totes les comunitats respecte a la resta. Mai una versió de primera mà, perquè, a diferència del que passa en altres països occidentals, aquí la mal anomenada premsa nacional era, en realitat, la premsa madrilenya. Grans diaris o grups mediàtics de la també mal anomenada perifèria van renunciar a tenir presència global en tot el territori. O quan han finançat o dirigit periòdics al centre han reproduït la pitjor cara de la premsa centralista. De forma paral·lela, en cada comunitat s’han creat mapes mediàtics propis, privats i públics, que han perdut la vocació de comunicar-se més enllà de les seves fronteres. I que al seu torn han alimentat tòpics, idees simples i preconcebudes, sobre els ciutadans de la resta del país.

Algunes cadenes de ràdio (és de justícia esmentar la SER), les fugaces etapes de llibertat a TVE i el treball contra corrent de molts periodistes als grans mitjans van ser illes de diàleg en aquest paisatge d’incomunicació. La irrupció digital va desbaratar aquesta ruta mediàtica, però aquí també correm el risc d’eliminar les barreres físiques però reproduir les barreres mentals dels vells temps. Per això és tan important que a la xarxa hi hagi punts de trobada, mitjans de comunicació que trenquin el vell esquema del “filtre central”, de la visió unívoca de realitats extremadament diverses i plurals. Mitjans que recuperin la “versió original” del que passa en totes les comunitats... fins i tot a la ciutat de Madrid, sempre eclipsada pel pes de l’Estat. És a dir, les notícies explicades i interpretades per periodistes que les han viscut en primera persona, directament i amb tot el coneixement de causa. Sense altre objectiu d’explicar la realitat; sense més interessos que el periodisme, sense la immensa llosa de la política d’Estat.

Per això és tan important que Eldiario.es sigui el punt de trobada de projectes periodístics de tot el país. Creats per periodistes d’Andalusia (Andalucía), Astúries (La Crónica de Asturias), Castella (Eldiario CLM), Catalunya (Catalunyaplural.cat), Canàries (Canarias Ahora), Comunitat Valenciana (Eldiario CV), Galícia (Praza Publica) i Euskadi i Navarra (Diario Norte). Periodistes que coneixen el que passa de primera mà i que ho expliquen per conèixer-nos millor, directament. D’aquesta manera, Eldiario.es representa un mirall que aspira a no distorsionar l’Espanya que reflecteix, ni la realitat de totes les comunitats que encara la conformen. Potser amb aquests miralls no hauríem recorregut un dolorós camí cap a la incomprensió.