En teoria, la Unió Europea no és una instància creada per a què cada país vagi a defensar els seus interessos sinó per a què tots els Estats es posin d’acord en polítiques que han de beneficiar o ser justes pel seu conjunt. Una cosa, com sempre, és la teoria, i una altra, la pràctica.
Sovint, les trobades europees es compliquen perquè cada país mira d’escombrar cap a casa. I estem acostumats a què, en acabar les cimeres, els dirigents dels diferents països expliquin que han defensat els interessos dels seus ciutadans i que se n’han sortit força bé en aquest combat patriòtic.
N’hi ha que fan veure que se sacrifiquen pels altres, però malfieu-vos-en. L’experiència recent del paper innoble jugat per Alemanya en la crisi europea demostra que ni tan sols els que diuen sacrificar-se pels altres, ho fan de debò.
Però la ficció que cal mantenir és que tots els polítics van a Brussel·les o a Estrasburg a defensar els interessos de tots els europeus i no només els del país que dirigeixen.
Per això, presentar-se a les eleccions europees en una candidatura feta per defensar la independència de Catalunya està fora de lloc. És com despullar, deixar en evidència que la construcció solidària d’Europa és una farsa.
Si més no, els euroescèptics concorreran a les eleccions argumentant que no creuen en l’Europa unida, solidària i defensora dels interessos de tots. Però presentar-se en una candidatura que diu, alhora, que creu en Europa però que només l’interessa per defensar-hi la independència del seu país, és, senzillament, ridícul.
Potser permetria emmascarar la pèrdua prevista de vots per part de CiU. Però desemmascararia que el seu europeisme històric s’ha esvaït per posar els seus interessos del partit o coalició per davant dels dels catalans.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
