L'últim lliurament de l'Enquesta de Població Activa (EPA) ha descarregat una nova tromba de pessimisme sobre Espanya. El país evoca per moments la imatge desoladora d'un enorme solar poblat d'habitatges i locals buits on un de cada quatre habitants deambula sense ocupació ni rumb. És l'Espanya de El Roto. El guió de la Gran Recessió continua el seu desenvolupament de forma implacable des de l'esclat de la bombolla financera fa cinc anys, amb el saldo d'una triple crisi econòmica, social i política que tendeix sempre a pitjor. El més inquietant és que, a dia d'avui, ningú sap ni diu què ve després i quan succeirà.
Després d'un any en el poder, la incapacitat de Mariano Rajoy per expressar davant del país és gairebé esfereidora. Encara és hora que el president del Govern espanyol es dirigeixi directament a la ciutadania a través dels mitjans per exposar la situació, explicar la seva agenda política i, sobretot, transmetre de forma convincent un projecte col.lectiu que condueixi a una sortida creïble que rescati Espanya del naufragi. El temps apressa, ja que l'espectre de l'exclusió social creix cada dia fent cas omís de les disputes territorials que han acabat per calar foc amb la metxa de la crisi.
Les ostensibles mancances de Rajoy i les no menys visibles limitacions del nucli dur del seu entorn expliquen la sorpresa, desconcert i desconeixement del nou escenari obert a Catalunya pel repte secessionista d'Artur Mas. Fins i tot l’Alícia Sánchez-Camacho ho veia venir, per més que hagi volgut treure partit d'això sense cap pudor. Aquest fet ha accentuat fins extrems surrealistes la imatge política del líder nacionalista, que oscil.la entre els qui tendeixen a veure-ho com un general, un cabdill o fins a un messies, d'una banda, i els qui ho consideren un traïdor, un irresponsable o un temerari arribista, per un altre.
Entre el “seny” i la “rauxa”
Sigui com sigui, no és imprescindible militar a les files de CiU o professar la fe independentista per sostenir que Mas apareix avui en l'escenari polític d'Espanya com l'únic dirigent amb un nou projecte de país per als seus electors, capaç de sintonitzar de manera transversal amb les inquietuds i ambicions d'àmplies capes socials i transmetre les seves idees de manera impertorbable, raonada i perfectament Intel.ligible fins en quatre llengües diferents. I gairebé sense accent.
La fulminant propagació del sentiment independentista i l'esperit republicà a Catalunya no és ni de bon tros cosa d'Artur Mas, però el líder de CiU ha sabut posar-se al capdavant del fenomen després de verificar la magnitud de la seva expressió al carrer i, sobretot, donar-li plena naturalesa institucional i política. Dotat d'un port, unes maneres i una dicció que acrediten el seu perfil sociofamiliar i la seva selecta educació, el líder nacionalista s'assembla qualsevol cosa menys un rabassaire, però sembla haver trobat la síntesi del seny i la rauxa que s'atribueixen a la societat catalana. Almenys aquesta sembla ser la poció màgica en què cou de moment el seu apetitós “estat propi”.
Què pretén Mas realment? El líder nacionalista assegura sense parpellejar que no va de farol, però ja implora obertament una majoria absoluta que encara no li garanteixen les enquestes. Hi ha qui interpreta aquesta aspiració com un blindatge imprescindible per conduir l'enorme marea independentista que escombra Catalunya i, eventualment, capitanejar el retorn a port en ordre quant amaini i la nau catalana disposi d'un nova dàrsena adequada a les seves necessitats. En política tot és possible, segons ha reconegut el mateix Mas.
En tot cas, avui l'objectiu és clar i amb arguments de pes. Si no obté l'anhelat matalàs de 68 escons per administrar lliurement el full de ruta, la resta de forces sobiranistes, especialment ERC, podrien imposar el seu ritme i precipitar els esdeveniments de l'agenda política dissenyada per la cúpula de CiU i els dirigents de la Generalitat . Tampoc cal perdre de vista en quina mesura el PP pot actuar de refugi únic del vot conservador no independentista i quina influència podria cobrar en el nou Parlament a costa del malmès PSC.
Tot és molt incert en un escenari febril en què la denúncia de vols intimidatoris de caces bombarders sobre les comarques del Pirineu conviu de manera sorprenent amb saberuts estudis, adhesions en massa i declaracions entusiastes sobre les bondats de la secessió. El cas és que quan ni tan sols s'ha obert oficialment la campanya, l'última EPA s'apunta cruament al debat sobre la identitat pròpia, el dret a decidir, el principi de solidaritat i moltes qüestions essencials que jeuen malparades en la fase més crua de la crisi econòmica i social que s'estén sense fre al sud d'Europa.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
