El final de la campanya electoral catalana culmina la fase inicial de la convulsió política desencadenada per la ja històrica manifestació de la Diada de l'11 de Setembre. Ha estat sens dubte la “campanya perfecta” per al guió sobiranista improvisat per Artur Mas i el aparatchik de CDC davant el desbordament de les seves pròpies previsions sobre la “transició nacional”. El pròleg del nou cicle polític que s'obre a Catalunya va arrencar amb una incontenible escenificació de messianisme polític com a resposta a la imponent efusió popular i es tanca ara provisionalment sota una forta càrrega de victimisme com a rèplica al desplegament de “guerra bruta”. I tot això en una societat sacsejada pel vertigen dels esdeveniments i electritzada per la imminència del vot i la transcendència de les seves decisions.
Com és sabut, la campanya va començar de facto l'endemà del 11-S amb la solemne declaració de Mas en assumir el clam del carrer com un mandat polític i declarar-se disposat a liderar i conduir el procés fins a les seves últimes conseqüències. “No estem lluny d'Ítaca”, va afirmar llavors en un entorn d'excepcional solemnitat. “L'Estat espanyol no ens ho posarà fàcil, però tot és possible si hi ha voluntat, grans majories i capacitat de resistir'', va clamar el president de la Generalitat a pocs dies de la seva anunciada cerimònia de ruptura amb Mariano Rajoy a la Moncloa.
Més de dos mesos després, tot sembla ajustar-se de manera inexorable als imperatius previsibles del guió traçat pels cervells del nou full de ruta de CiU cap a la plenitud nacional. “El president del Govern espanyol no és aliè a tot el que està passant”, ha dit sense miraments el candidat de CiU, que no ha dubtat a acusar directament a Mariano Rajoy d'estar darrere d'una conspiració polític-policial vehiculada a través del diari El Mundo per “intentar canviar la voluntat del poble català”. Ni més ni menys.
“Crescendo” final
En ple xafarranxo d'accions legals contra els presumptes autors del presumpte libel de presumpta corrupció llançat contra la família Pujol i el mateix Artur Mas, a més del conseller Puig, el clima de bel.licisme verbal no te límit. El portaveu de CiU al Parlament de Catalunya, Jordi Turull, no ha dubtat a recórrer al martirologi per respondre al que qualifiquen d'ofensiva dels poders de l'Estat en el tram més decisiu de la campanya electoral. “Quan no afusellen als nostres presidents intenten destruir-los mediàticament”, ha dit el diputat en una doble referència al malaurat Lluís Companys i al propi Jordi Pujol.
La desgraciada referència l'escamot d'afusellament s'inscriu en el tens “crescendo” de to dels últims dies, en què la no menys desafortunada incursió del ministre d'Hisenda (“el que ha de comparèixer és el que té comptes a Suïssa no declarades ”) ha polvoritzat qualsevol norma de contenció política exigible pel càrrec. Potser no és casual que Gabriel Montoro formi tàndem amb el seu col.lega Luis de Guindos, considerat per l'influent Financial Times com el pitjor ministre d'Economia d'Europa.
Sobre el paper, la successió dels esdeveniments segons l'eix clàssic del discurs i la dialèctica política de CiU podria conduir in extremis a Artur Mas a la majoria absoluta que necessita per liderar en condicions la “majoria indestructible” o “excepcional” que reclama per conduir el procés. El mateix candidat esgrimeix amb gravetat l'argument del linxament polític orquestrat des del Govern central per demanar tot el vot sobiranista i donar pas a un escenari irreversible cap a l'autodeterminació.
El precedent del cas Banca Catalana, que el 1984 va propiciar la primera majoria absoluta de CiU i va donar pas a la interminable era política de Jordi Pujol, opera com un incentiu a la maquinària electoral de la federació nacionalista. La majoria absoluta encara seria possible, tot i la unanimitat de les enquestes publicades fins ara. No hi ha dubte que, d'aconseguir-la finalment contra tot pronòstic, rodaran alguns caps en no se sap què despatxos de quins llocs de l'Estat. Temps al temps.
Ni mula ni bou
Amb o sense majoria absoluta, el nou escenari polític català patirà un canvi substancial a partir de la setmana que ve. Excepte sorpreses ara com ara del tot improbables, Catalunya es despertarà virtualment amb un Govern de vocació independentista sense haver canviat de nom ni cognoms, assistit per forces declaradament secessionistes amb les que formaria un bloc hegemònic en el nou Parlament autonòmic. Per si no fos prou, és possible que la colossal mudança política es cobri definitivament el cap del PSC com a alternativa de poder i consagri a la dreta estatal com a líder de l'oposició. Un terratrèmol per al qual aparentment ningú s'ha preparat de manera Intel.ligent en els últims mesos, el que no és d'estranyar tenint en compte els antecedents que ens han conduït fins aquí.
En aquest escenari polític irreconeixible, subjecte però a les variables que sorgeixin de les urnes, els ciutadans de Catalunya van a enfrontar-se en els propers quatre anys -potser només dos novament, segons ha apuntat Artur Mas- al doble repte de l'emancipació política i la resurrecció econòmica. Per no parlar del que donaran de si Europa i el planeta sencer. Així que l'horitzó de més enllà del Nadal està ple d'incògnites, encara que almenys avui ja sabem que al portal de Betlem no hi va haver mula ni bou, segons ha revelat per escrit el mateix papa Ratzinger. Deu n’hi do!
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
