Doncs efectivament, arribaren els federals, espanyols per suposat, perquè a Catalunya mai va deixar de haver-hi. Arribaren els federals quan ningú els esperava, havien d’haver arribat al 2006 amb el nou Estatut, quan des de Catalunya es reclamava algú, a l’altre costat, amb qui federar-se; però no van aparèixer. També podien haver aparegut al 2010, per denunciar la sentència del Tribunal Constitucional que sentenciava aquest Estatut, però llavors tampoc van aparèixer.
Han arribat ara, quan ningú els esperava. I quan van aparèixer no eren com ens els imaginàvem: diuen que són federalistes però en els seus escrits ni citen a Pi i Margall ni parlen de federalisme asimètric; diuen que si la majoria dels catalans vol la independència cal respectar-ho i buscar una sortida pactada a aquest plantejament, però no parlen obertament del dret a decidir o d'autodeterminació; reconeixen la solidaritat econòmica catalana i defensen el principi de ordinalitat, però no esmenten el pacte fiscal;...en definitiva aquests federals, que ja ningú esperava, no ens sedueixen per deixar-ho tot i escapar-nos amb ells...això sí, almenys ens ofereixen compartir pis. No ens prometen passió desenfrenada, però sí canviar de rutina, que no és poc.
Si voleu federalistes que enamorin no sortiu de Catalunya. El federalisme espanyol realment existent és un federalisme forçat per les circumstàncies, no convençut, a contracor...la qual cosa no vol dir que no sigui real. No és amor a primera vista, és un matrimoni de conveniència...però un matrimoni que ens pot convenir a tots. Més que buscar federalistes “de debò”, cal plantejar el federalisme com a proposta de síntesi entre les diferents pulsions territorials i els múltiples sentiments identitaris, d'aquí la idea de la “solució federal”. Tinc clar que la majoria de la societat espanyola, així com la seva classe política, no és federalista, però al final ningú fa allò que vol, sinó allò que pot. I això serveix tant per a Espanya com per a Catalunya. Dit d'una altra manera, les persones no sempre van on volen anar, sinó on les circumstàncies els porten, i si aquest viatge ens ha de portar a alguna part, per exemple cap a un federalisme de lliure adhesió (perquè sense lliure adhesió no hi ha federalisme que valgui), caldrà navegar amb aquests federals.
Doncs això, que quan ningú els esperava, arribaren els federals...tal vegada arriben tard, tal vegada no siguin el setè de cavalleria que ve a rescatar-nos, però són els federals i han arribat.
José Manuel Rúa és professor d’Història de la Universitat de Barcelona
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
