“Alguns mitjans elogien Errejón davant Iglesias amb voluntat d'enfrontar-los”

El filòsof, guionista i escriptor madrileny Santiago Alba Rico va animar-se a concórrer a les eleccions generals espanyols del 20 de desembre com a candidat a senador de Podemos per la província d’Ávila. 10.586 ciutadans van posar la creu al costat del seu nom però van ser insuficients per superar els candidats del PP, PSOE i Ciutadans. Va ser una experiència singular per una persona que està acostumada a l’anàlisi i la reflexió. La darrera expressió n’és l’edició en català del llibre ‘Podem continuar sent d’esquerres?’ (Pol·len Edicions). No ha repetit candidatura a les eleccions del 26 de juny però, com tants d’altres en l’esquerra espanyola, s’ha endut una gran decepció amb els seus resultats.

Després de les eleccions ha canviat la seva opinió sobre si podem continuar sent d’esquerres?

No. Aquest llibre el vaig escriure abans que naixés Podemos. La coincidència va ser que el vaig presentar quasi al mateix temps que es va difondre el primer comunicat seu –‘Moure fitxa´-, que jo també vaig signar. Van sorgir en paral·lel. Si s’assemblen tant és perquè reflecteixen tots dos una atmosfera, un desplaçament del pensament de l’esquerra tradicional cap a posicions des de les quals es podia enganxar realment amb una població que l’esquerra havia perdut en les últimes dècades.

Respondria de la mateixa manera. No em preocupa tant el nom com els principis que volem defensar. Si volem defensar la justícia social, la democràcia, la dignitat, les cures... jo a tot això li he dit sempre ‘esquerra’, encara que hi ha moltes formes d’interpretar el terme. En tot cas, estic disposat a renunciar a aquest terme si és per defensar millor aquestes idees.

En el darrer article abans de les eleccions, escrit a Cuarto Poder, explicava que votaria Unidos Podemos en agraïment per no ser d’esquerres. Com ho hem d’entendre això?

Abans, en aquest article, deia que els votaria en agraïment a haver aconseguit la confluència de les esquerres, i, després, a la frase següent, deia que ho faria també en agraïment per no ser d’esquerres . Les dues coses. És molt important aconseguir que aquesta esquerra que, d’alguna manera, havia estat derrotada però que té una gran experiència i informació, s’uneixi a un projecte que va molt més enllà, que no és possible definir en els termes de l’esquerra clàssica però que ha de recollir una gran part del treball que ha fet aquesta esquerra.

En general, jo agrairia a Podemos, a Unidos Podemos i a d’altres forces del canvi sorgides del 15M el fet que hagin entès que l’única manera d’intervenir i canviar el món és enganxar amb el sentit comú vigent per desplaçar-lo des de dins. Ni donant lliçons, ni fent retrets, ni culpabilitzant gent aconseguirem que s’incorporin a un projecte de canvi.

Al llibre afirma que s’ha de ser d’esquerres avui abans no sigui massa tard. Massa tard per a què?

Al llibre utilitzo la imatge del quadre de ‘La Balsa de la Medusa’ com una metàfora d’allò que és el capitalisme i el neoliberalisme deixatat, un recinte on finalment s’imposa la llei de la selva, on cadascú vol exclusivament protegir la seva supervivència a expenses dels altres i on l’únic que es pot fer és defensar la pròpia dignitat individual. A la balsa de la Medusa no es pot ser d’esquerres. Si ens trobem en un lloc on les alternatives són matar o ser mort, aquí no es pot ser d’esquerres. L’alternativa és un digne suïcidi, que no serveix òbviament per canviar les condicions que t’ofereix aquest espai.

Per evitar que visquem definitivament a la balsa de la Medusa, que es va acostant a tota velocitat, convé, en aquests moments, ser d’esquerres amb qualsevol nom que vulguem utilitzar per ser-ho. És molt important perquè la història discorre en el temps i el temps no és homogeni. No tenim tot el temps del món. Podem consolar-nos amb frases com ‘mentre hi ha vida hi ha esperança’, ‘la història ens donarà la raó’ o ‘la història no ha acabat’. Però la veritat és que la història discorre en el temps, el temps no és homogeni i hi ha esdeveniments diferencials que determinen desplaçaments en les relacions de força i, per tant, a vegades hi ha esquerdes que es poden penetrar i a vegades es converteix en una tela membranosa que no es pot travessar. En aquests moments, tenint en compte com està Europa, l’Orient Mitjà, els retrocessos a Amèrica Llatina, tenim poc temps.

Afirma que l´únic denominador comú mínim de les esquerres és l’anticapitalisme. Es pot derrocar el capitalisme? Se’l pot derrotar?

Jo proposo ser revolucionaris econòmicament, reformistes institucionalment i conservadors antropològicament. Sense transformar radicalment les condicions econòmiques, sense transformar radicalment el capitalisme, no hi haurà cap possibilitat de supervivència ni material, ni ètica, ni social. Una altra cosa és com imaginem que això succeirà.

Isaac Joshua, economista marxista heterodox francès, ja molt gran, ens invita a descartar la idea que la fi del capitalisme s’assemblarà a la revolució francesa. Diu que s’assemblarà més aviat a la fi de l’imperi romà. Des de l’esquerra convé no representar-nos el canvi en forma d’una revolució clàssica, d’una presa de la Bastilla o el Palau d’Hivern. Cal imaginar-lo, més aviat, com un seguiment precís d’un enfonsament lent del qual poden sortir monstres encara pitjors que el capitalisme.

Perquè no passi això s’ha d’estar allí. Uns cops sent lents i reformistes. D’altres, sent fulminants i precisos. Però, tot cas, l’hem d’imaginar com un procés de decadència i ensorrament, en el qual hem de ser-hi per posar pegats, dirigir-lo i evitar que de les ruïnes del capitalisme en surtin monstres pitjors.

Proposa que siguem revolucionaris econòmicament, reformistes institucionalment i conservadors antropològicament. L’esquerra espanyola, europea, comparteix aquesta visió?

Crec que una bona part de l’esquerra comença a compartir-ho. L’esquerra clàssica, per descomptat, no ho ha volgut compartir. Ha volgut ser revolucionària econòmicament i ha entès que n’hi havia prou perquè, d’un costat, es transformessin totes les institucions i poder prescindir de les que havia elaborat la Il·lustració amb molt de treball, i, perquè, al mateix temps, nasqués un Home nou, deslligat del tot del substrat antropològic, històric, dels darrers 15.000 anys.

Aquest ha estat un dels errors de l’esquerra clàssica: no entendre que hi ha hagut grans invents, dispositius polítics als quals no podrem renunciar en un futur món possible millor. Per exemple, la divisió de poders, dels drets humans, l’habeas corpus... Tot un seguit de dispositius legals i institucionals molt matussers però front als quals no hi ha una alternativa millor mentre el ser humà sigui un nyap que combina la carn i la paraula. 

Mentre siguem mortals, per un costat, i parlants, per l’altre, hem d’acceptar, no amb pessimisme antropològic sinó amb realisme antropològic, que necessitem dispositius legals i institucionals que ens permetin intervenir entre els sers humans. Una de les grans adquisicions de la història d’Europa són aquestes institucions que sorgeixen de la Il·lustració i que després el capitalisme les fa impossibles, les reivindica però les anul·la, les inhabilita. Estic a favor del Parlament, vull que sigui representatiu, però si hi ha un capitalisme global, unes institucions financeres que estan per damunt de la sobirania dels parlaments, el problema no és del Parlament com a institució sinó que no funciona com caldria.

I així amb tot.  Necessitem institucions. Els sers humans, mestissos de carn i paraula, tenim la necessitat de cristal·litzar la llibertat en institucions estables, que estaran sempre enfrontades a dos perills. Un perill és el de la biologia, deixar de ser institucions, liquar-se i desaparèixer. I l’altre, el de fossilitzar-se. Una institució ha de ser prou flexible com per ser reformada i no tan líquida com perquè no ofereixi un lloc on agafar-se.

Cal moure’s contínuament entre la Biologia i l’Arqueologia. I entre la Biologia i l’Arqueologia hi ha el reformisme. Però el capitalisme no és reformable. Moltes persones des de l’esquerra, i aquest és un discurs que ha interioritzat bé Podemos, insistim en què allò que és veritablement revolucionari és el capitalisme. Allò revolucionari des de l’esquerra ha de consistir més aviat en un fre conservador que permeti aturar, com deia Walter Benjamin, una locomotora sense control que és a punt de descarrilar i caure a l’abisme.

En parla força al llibre.

És una idea central tant del llibre com de cert sector de l’esquerra que ho ha entès bé: No hem de ser revolucionaris. L’única manera de poder ser reformistes és, precisament, acabar amb el capitalisme, que ho està revolucionant tot, des de la natura fins el mercat laboral. No ens deixa ni tan sols aturar-nos. És necessari aturar la maquinària, i un cop aturada tindrem institucions. Les institucions són fal·libles i hauran de ser reformades.

Tot això ha d’estar en un marc antropològic que abandoni una idea que ha estat central en molts moviments revolucionaris clàssics i tradicionals de l‘esquerra: l’Home nou com a condició i com a resultat d’un procés revolucionari. Jo sóc molt chestertonià i m’oposo alhora al pessimisme antropològic del neoliberalisme que pretén que el mercat gestiona a favor de tothom els instints individuals dolents, l’egoïsme, la maldat, d’un Home que és dolent, i, per un altre costat, a l’optimisme antropològic que pretén que, en certes situacions, podem ser àngels. Som perfectibles històricament, de forma lenta i treballada.

M’agrada molt allò que deia Lewis Munford en el llibre ‘La història de les utopies’, escrit els anys vint, on criticava a l’hora el cristianisme i el marxisme. Deia que no hem de tenir la pretensió de convertir Falstaff, el personatge moralment menyspreable de Shakespeare, en Che Guevara o Jesucrist però sí que el podem convertir en Robin Hood, que també bevia, li agradava la festa, però tenia una idea de la justícia molt superior. Un projecte d’esquerres, un projecte de canvi, ha de ser un projecte que entengui que antropològicament podem canviar-nos i convertir els Falstaffs d’aquest món en Robin Hoods, però sense pretendre mai aspirar a construir un Home nou, en un món nou, on no només no hi hauria misèries morals, borratxos, mentiders, sinó que tampoc no hi hauria accidents de trànsit.

Parlo de ser conservadors antropològicament. El propi capitalisme ha erosionat les condicions mateixes de la vida, els vincles socials, i cal protegir alhora els recursos de la terra, recuperar, protegir i canviar els vincles socials, les cures. Cal desembarassar les cures del marc del patriarcat, extreure’ls d’aquest marc, on sempre han recaigut de forma injusta i desigual sobre la meitat de la Humanitat, per reivindicar-los com la condició de possibilitat per convertir els Falstaffs d’aquest món en Robin Hoods.

Ha escrit que volia votar Podemos per poder desil·lusionar-se després quan incomplís les seves promeses electorals. La desil·lusió, però, ha arribat amb els resultats electorals. Se’ls esperava?

No els esperava, encara que en un article, a començaments de juny, advertia contra les enquestes. Deia que de la mateixa manera no calia creure’s les de desembre de 2015 tampoc no calia creure o prendre’s massa seriosament aquestes. He de dir, al mateix temps, que estava convençut que almenys el sorpasso es produiria. Per tant, la meva desil·lusió va ser molt gran.

En l’article que comentes em referia a un altre tipus de desil·lusió. Això ha estat una trompada, una decepció objectiva que té a veure amb no haver assolit l’objectiu polític que era la condició per poder desil·lusionar-me després. Estic desitjant desil·lusionar-me políticament de Podemos, de Unidos Podemos, de les confluències, perquè això significarà que estan governant. Aspiro a ser alguna cosa així com l’oposició d’un govern decent. Però per ser l’oposició crítica i decebuda d’un govern decent primer cal un govern decent i això encara no ho hem aconseguit.

Després de les eleccions del 26J va escriure que els seus resultats han estat una catàstrofe per Espanya, però també per Europa i el món sencer. Tan greus són?

És greu. He de recordar que vaig escriure l’article a dos de quarts de dues de la matinada de diumenge a dilluns, en unes condicions anímiques força malmeses. En tot cas, no m’importa exagerar una mica si aconsegueixo cridar l’atenció sobre la gravetat del moment en què estem vivint. El 2011 va començar a tot al món una mena de revolució democràtica, el desglaç tardà de la guerra freda. Primer al món àrab, en allò que en dèiem les revoltes àrabs o la primavera àrab, però una mica per tot arreu, també a Turquia, a Espanya amb el 15M, a Wall Street, es va produir l’arrencada d’una revolució democràtica mundial. A dia d’avui ha fracassat del tot. 

Ha fracassat de tal manera que si fem una petita i ràpida descripció del món ens trobem que a les properes eleccions presidencials dels Estats Units haurem d’elegir –d’alguna manera tots som súbdits dels Estats Units- entre allò que és dolent i allò que és pitjor, un retrocés clar respecte Obama, que tampoc no va complir les seves promeses. Veurem qui governa: Hillary Clinton o Donald Trump. Tots dos són molt dolents pel món. És un obscuriment.

Si pensem en Amèrica Llatina, tots els processos esperançadors que van començar els anys noranta –primer a Veneçuela, després a l’Equador, Bolívia, Brasil, Argentina,...- han entrat en retrocés. A l’Argentina ha guanyat Macri. Al Brasil hi ha hagut el cop d’Estat legal contra Dilma Rouseff. Amèrica Llatina és un continent en el qual vam dipositar moltes esperances i ara està en un retrocés clar.

Si pensem en el nord d’Àfrica, en l’Orient Proper, les revolucions democràtiques han tornat, després del seu fracàs, als zombies que ja governaven aquesta zona del món abans de 2011. Tenim dictadures locals, encara més sagnants que abans. Intervencions estrangeres encara més multilaterals i plurals que abans. I respostes jihadistes terroristes encara més intenses i sagnants que abans. Ha estat una derrota total de les revolucions democràtiques.

A Europa tampoc no van gaire bé les coses per l’esquerra

Estem veient com a Àustria ha estat a punt de guanyar i encara és possible que guanyi l’extrema dreta. A Holanda, el PVV té entorn del 35% dels vots. Le Pen és probablement ja la primera força a França. A Anglaterra hem vist com ha guanyat el Brexit, i això està associat a una visió molt dretana del continent i molt conservadora de la pròpia societat britànica. Una Grècia derrotada, humiliada, sotmesa, agenollada per la troika.

Què quedava? Quedava Espanya, l’esperança d’una Espanya que posés almenys un dic a aquesta tendència. Sempre he dit que vivim en una Europa post-revolucionària, que l’única revolució que es prepara és una revolució negra, negativa, la capitalista neoliberal, d’un costat, i de l’altre la revolució política ultradretana dels dextropopulismes, dels populismes de dretes. En aquest context, l’esperança era i continua sent que Espanya, on hi va haver el miracle del 15M que ens va vacunar i va donar respostes inesperades a les preguntes que a Europa es responien d’una altra manera, continuï sent un dic de contenció que pugui servir, d’entrada, per frenar aquest desplaçament cap a la ultradreta i, eventualment, en el futur, revertir-lo. El més important és, ara, parar-lo.

Aquí no tenim ultradreta perquè el PP la va fagocitar molt aviat i la gestiona des de dins però està com Alien dins el seu ventre. El vot del 26J és, en un context diferent, perquè en aquests països no va existir el 15M ni existeix Unidos Podemos, molt semblant al d’Àustria, Holanda o el Brexit.

Atribueix part de l’ascens del PP i el descens de Unidos Podemos a la ‘por’ dels electors. A què han tingut por?

Hi ha hagut moltes pors. Al final, la pròpia abstenció s’explica, d’alguna manera, per la por. Fa uns dies, Josep Ramoneda va escriure un article interessant on deia que la pròpia moderació de Pablo Iglesias i de la campanya havia magnificat la por que intencionadament havia tractat d’introduir el PP. Es planteja que un poder ha de ser molt fort i temible si és capaç d’aconseguir que un líder d’oposició ‘radical’ és moderi tant i en tant poc temps i sense haver assolit el poder.

Això és molt fàcil dir retrospectivament. Jo, mentre els sondejos ens donaven bons resultats no tenia massa crítiques a fer a la campanya. Ara, retrospectivament, tots tenim moltes crítiques a fer. Sí que crec que, en efecte, el PP ha utilitzat el discurs de la por. És més, ha reintroduït, després de vuitanta anys, una cosa molt més perillosa que és l’odi com impuls de vot a l’Estat espanyol. És veritat que front a aquesta por, a aquesta voluntat de polarització per part del PP, s’ha respost amb una campanya intencionadament de perfil baix, molt moderada, per no donar por. Potser hauríem d’haver jugat a l’inrevés dient que nosaltres no fem por i que els que fan por són ells, el règim del 78, el govern del PP, les mesures d’austeritat, la corrupció econòmica i la institucional, com ha quedat en evidència amb les últimes filtracions de les converses del ministre de l’Interior.

En comptes d’haver prolongat el discurs de la por i haver tractat de frenar-lo amb un discurs i unes mobilitzacions molt moderades, potser s’hauria d’haver jugat seriosament a la polarització. És curiós, perquè Unidos Podemos ha jugat a la transversalitat i la il·lusió i, al final, qui ha aconseguit mobilitzar els seus votants ha estat el PP, amb un arc que va de l’extrema-dreta al centre-esquerre. Hi ha hagut molta transversalitat en el vot del PP. I aquest vot respon a la por.

Al PP li ha funcionat prou bé l’apel·lació al vot de la por

En situacions de crisi, la gent, en general, no pensa en allò que ja ha perdut i qui n’és el responsable sinó en allò que encara pot perdre. El PP ha jugat molt bé aquesta basa, no només amb apotegmes infantils apocalíptics com allò de “que venen els dolents”, que ha donat els seus resultats, sinó també amb una crida a la responsabilitat dient que “al govern s’ha de venir amb la lliçó apresa”, “aquesta gent no sap governar”,... Molta gent que ha perdut molt els darrers anys ha tingut por de perdre més.

Quant a l’abstenció n’hi ha dues que tenen a veure amb la por. Una, es deu a un vot més ideologitzat que ha tingut por que no canviés res si guanyava Podemos, vist que havia assumit un perfil molt moderat. I una altra provinent dels que volien moure el tauler, que tenien molta il·lusió en frenar el PP i que s’establís un ordre nou –cosa que ja ha ocorregut en acabar amb el bipartidisme-, que al final han tingut por de les conseqüències d’un govern de Unidos Podemos davant d’un règim tan poderós capaç de moderar un líder ‘radical’ en tant poc temps.

Es pot explicar tot a partir de la por, tant el vot del PP com l’abstenció d’aquest vot que semblava dirigit a Podemos i que finalment no s’ha produït.

El debat territorial, el referèndum a Catalunya, ha tingut gaire importància en la decisió adoptada pels electors?

Jo li donava importància durant la campanya. Pensava que podia ser un error en la mesura que semblava que mai no es va renunciar al referèndum però donava la sensació que ja no era tan important o prioritari. En un moment donat, em va preocupar. Vistos els resultats a Catalunya i Euzkadi em preocupa menys. Em preocupa el que pot passar ara, que en unes futures eleccions catalanes, si es produeixen després de la moció de confiança, o en les autonòmiques basques, molta gent que ha votat Unidos Podemos o ‘En Comú Podem’ confiant que al centre hi hauria un nou govern capaç de defensar, almenys, el ‘dret a decidir’ se senti descoratjat.  

Per Unidos Podemos és un tema que està clar i que durant la campanya van tractar amb compte creient que els podria fer mal. Però el que ha fet mal és aquesta moderació de la qual parlo, que incloïa estar constantment estenent la mà al PSOE i això els portava inevitablement a difuminar la qüestió nacional. No ha estat tant difuminar la qüestió nacional com aquesta mà estesa al PSOE la que ha pogut fer mal.

Insisteixo que estic parlant des d’una enorme impunitat retrospectiva i que vaig confiar, no en guanyar les eleccions, però sí en el sorpasso i que em sento decebut i, alhora, intrigat per esbrinar les causes d’aquest ‘no vot’ quan esperàvem resultats molt millors.

Pot haver influït en aquest ‘no vot’ el triomf del Brexit en el referèndum britànic?Brexit

Crec que sí. A mesura que passen els dies queda més clar que el cigne negre que va travessar l’última setmana de campanya ha tingut efectes molt negatius per Podemos. No tant perquè molta gent hagi identificat fal·laçment Unidos Podemos com una força anti-europeista. Al contrari, és l’única força que va anar a fer campanya contra el Brexit sobre el terreny. Pablo Bustinduy va estar a Manchester en un míting contra el Brexit. Alguns mitjans han intentat intoxicar però no crec que els votants hagin identificat Podemos com una força anti-europeista. El que ha passat és que ha augmentat la por a la inestabilitat, a una Europa que es trenca en pedaços.

En una situació així s’imposa el vot conservador. No vols cap canvi i aquesta imatge d’una Europa inestable, en perill, sí que ha alimentat el conservadurisme i, per tant, el vot al PP.

Quin consell donaria a Pablo Iglesias i els diputats de Podemos al Congrés?

El que passarà és que el PSOE, en una segona votació, facilitarà la investidura de Rajoy. Això serà bo per Unidos Podemos en la nova situació i haurà d’aprofitar l’estiu per desdramatitzar l’escenografia de tensió actual i enfocar aquesta legislatura, que serà curta, com a única força d’oposició. Caldrà menys gestos i més discurs, la qual cosa no vol dir que el discurs sigui més radical sinó que haurà d’orientar-se a recuperar la polarització amb què va començar Podemos.

Som l’única oposició front a un règim que és responsable de la crisi econòmica, l’estafa de la crisi, la corrupció, la confusió entre Estat i Govern i de la podridura institucional general. Després de la garrotada, si fa un bon treball, Podemos es pot convertir en l’única alternativa i això exigeix una combinació d’intel·ligència i discurs.

Ha estat molt fàcil ficar la pota durant aquests mesos perquè es vivia en un camp de mines. Calia fer gestos molt ràpids, a un ritme imposat per uns calendaris electorals vertiginosos. En aquestes condicions, i contra uns mitjans de comunicació adversos en la seva gran majoria, era molt fàcil ficar la pota. Ara hi haurà més temps per pensar. Això no és dolent. I encara que no tinguem molt temps, perquè la legislatura serà curta i caldrà accelerar la seva brevetat, serà un bon moment per estudiar, analitzar com podem fer un discurs d’oposició que converteixi Unidos Podemos en l’única alternativa a un govern que haurà d’aprovar uns pressupostos, que haurà d’assumir noves retallades de la Unió Europea, i que ja abans de la investidura està incomplint moltes de les promeses electorals que va fer en campanya.

Està preocupat per la unitat de Podemos i els esforços que es fan des de fora per trencar-la

Sí. Estem veien com alguns mitjans de comunicació –entre ells, ‘El País’- estan intencionadament elogiant Iñigo Errejón front a Pablo Iglesias amb el propòsit d’enfrontar-los. S’ha de dedicar molta atenció a això, en aquests moments. Tant Pablo com Iñigo ho tenen molt clar i la seva voluntat d’acord està per damunt de qualsevol divergència, que n’hi ha, tàctiques o estratègiques però, al mateix temps, lògiques en qualsevol formació i més en una formació jove. Són molt conscients, i les seves últimes intervencions ho demostren, que la unitat està per damunt de qualsevol divergència. Caldrà debatre internament molt, sense embuts, sense reserves, sense eufemismes, però sempre amb la convicció que aquest continua sent un projecte de tots, en el qual no sobra ningú.

Hem vist molts joves decebuts, frustrats, que donaven per fet que Unidos Podemos trauria uns resultats molt millors...

És pitjor endur-se aquesta decepció als 56 anys i després de no haver viscut cap victòria a la teva vida. És normal. El problema és que s’havia construït una escenografia, per part de tothom, en la qual va participar el propi Pablo Iglesias. Les eleccions eren un pugilat entre només dos rivals: el PP i Unidos Podemos. Els resultats no s’havien de mesurar en termes d’escons, numèrics, sinó en termes de desenllaç d’aquest enfrontament.

La dimensió subjectiva en aquestes eleccions ha estat enorme. Més que en d’altres, precisament, perquè eren unes eleccions històriques, de desempat, després de la fi del bipartidisme. Hi havia tota una sèrie de condicions excepcionals que feien que l’escenografia subjectiva contés més que els resultats.

Entenc que aquests joves se sentissin matxucats. Poques vegades tanta gent s’haurà sentit deprimida per motius polítics en aquest país. Això introdueix els seus efectes, clar, però cal no oblidar que en els darrers quatre anys el PP ha perdut quatre milions de vots i que Podemos ha conservat 71 diputats. Ara cal veure què es fa amb aquests 71 diputats.

La decepció ha estat molt gran.

En termes subjectius és una catàstrofe. En termes objectius tot continua obert. Al PP li resultarà difícil formar un govern estable que funcioni durant una legislatura sencera. El bipartidisme no s’ha reconstruït. Simbòlicament, s’ha relegitimat de manera molt provisional.  

Hi ha l’estiu per enmig i no hi haurà realment activitat parlamentària fins setembre. El setembre s’haurà desdramatitzat aquesta dimensió subjectiva i ressorgirà l’objectiva, que ens diu que el PP no té majoria absoluta, que PSOE i Ciutadans han perdut escons i que Podemos és l’única oposició real al Parlament.

A aquests joves els diria que descansin durant l’estiu,que beguin moltes canyes, que follin molt i que, a la tornada, afrontin la nova legislatura amb la convicció que això no s’ha acabat, que encara hi ha marge de maniobra i que necessitem recuperar l’ànim i recomençar amb una combinació de bon discurs i bon anàlisi i de mobilització.

Assegura que només hi ha dues alternatives al neoliberalisme autoritari dels nostres governs: l’ultradreta nacionalista o Unidos Podemos. S’imposarà algun dels dos o continuarem amb el neoliberalisme autoritari?

Tot es dirimirà molt de pressa en els propers anys. No portem avantatge. S’ha de fer les coses molt bé per doblegar les altres dues      forces, el neoliberalisme econòmic i l’ultradreta política.

No és una qüestió de Unidos Podemos. Unidos Podemos és el mascaró de proa d’una nau. Hi ha moltes altres forces, sectors com els periodistes, entre d’altres, que s’han de sumar a aquesta obra de contenció de les dues forces revolucionàries negatives que poden acabar, senzillament, amb la democràcia. Alguns ja ho estan fent.

S’ha de protegir això i és una tasca en la que no només hi ha implicada una força política, una organització, un partit, es digui Unidos Podemos o d’una altra manera. S’hi ha d’implicar també els gestors de discursos, intel·lectuals, mitjans de comunicació, periodistes, mestres. Tots hem d’entendre els riscos i sumar-nos, d’una manera o altra i no sols amb el vot, a aquesta obra de contenció primer i de reversió després d’una tendència que amenaça la pròpia democràcia.