Trencar el silenci per cicatritzar les ferides del franquisme

“Molts volien parlar, donar el seu testimoni i fins i tot plorar”. L’Anna Miñarro, psicoanalista que ha estudiat els efectes que la guerra civil espanyola, la postguerra, la dictadura i la transició han tingut en diferents generacions,  recorda com si fos ahir aquell dia de tardor del 2005. Era de les primeres vegades que Barcelona acollia una jornada sobre memòria, silenci i salut mental i la sala era plena a vessar. “És molt difícil treballar un trauma que perdura tant de temps si no t’has demanat on eren els teus pares o els teus avis en aquella època, si no has fet un treball terapèutic”, diu Miñarro des de la seva consulta.

El silenci, la impunitat i la falta de reparació de les víctimes del franquisme expliquen que encara avui, quaranta anys després de la mort del dictador hi hagi persones que tinguin preguntes. És el cas de la Maite Blázquez o l’Araceli Pena, totes dues pendents de la confirmació d’ADN que els dirà si els cossos exhumats -a Porreres (Mallorca) en el cas de la Maite, i a Adamuz (Córdoba) en el cas de l’Araceli- són els dels seus avis, assassinats durant el franquisme.

Totes dues, juntament amb altres persones, participen en un grup reduït de ciutadans que van patir maltractament, tortura, vexació o la desaparició de familiars que encara són sota terra. Els uneix la impotència, el sentiment de la culpa en alguns casos, la tristesa en d’altres. L’Anna Miñarro és la psicoanalista que acompanya el grup l'objectiu de cicatritzar les ferides.

“Veiem en diferents generacions por, desconfiança, negació. El trauma deixa ferides obertes que no poden cicatritzar i que com podem observar perduren fins als nostres dies”, assegura. En aquestes circumstàncies, explica, el símptoma més greu que podem trobar és la tristesa, especialment en aquells testimonis en què el silenci i la repressió van acarnissar-se més, com és el cas de les dones de classe baixa.

El silenci induït pel franquisme

“La meva àvia mai va parlar del meu avi”, diu la Maite Blázquez . “El poc que jo sabia del meu avi m’ho havia explicat de petita la meva mare. Em deia: ‘Bé, al 36 se’ls van endur i els van tancar en un magatzem de fusta, un dia es van escapar i això és el que sabem…”. Amb el temps, ja de jove, la Maite va començar a fer-se preguntes i a implicar-se en una lluita personal per saber més del seu avi, republicà assassinat a Mallorca quan no feia ni un mes que acabava de ser pare.

Segons l’Anna Miñarro, són molts els efectes immediats en el malestar emocional sobre la primera generació que va patir la guerra. A més, però, en molts casos aquests efectes s’han transmès a les generacions següents; en la primera generació el que és traumàtic es coneix i es reconeix però no pot ser comunicat, en la segona es perceben indicis del que no s’ha dit i en la tercera la persona pot arrossegar un traumatisme no resolt que fins i tot ignora. En psicoanàlisi se’n diu “transmissió oculta”. “És com rebre una herència sense testaments”, matisa.  “El silenci induït pel franquisme però també el voluntari, per protegir les generacions posteriors, ens col·loca en un món de melangia que pot transformar-se en dificultats psíquiques”, explica.

“On és enterrat l’avi?”

Qui tampoc sabia gairebé res del seu avi és l’Araceli Pena. “Fins al 2012 no vaig sentir a parlar de res. La meva àvia, que era una dona molt trempada, va morir el 2007 i mai havia parlat amb ningú del meu avi”, diu. Fins llavors, l’únic que sabia l’Araceli era que el seu avi havia mort a la guerra i que després la seva família havia emigrat a Catalunya des d’Andalusia. Va ser arran d’un desplaçament per motius de feina del seu marit -que havia d’anar a Granada- que l’Araceli i ell van decidir fer parada al poble de la seva àvia, a Adamuz, Còrdova, que mai havia visitat. Allà va fer-li a la seva mare la pregunta que desencadenaria una altra lluita personal: “On és enterrat l’avi?”

“Vaig anar al cementiri però sincerament no sé què buscava. Hi havia un monument a ‘Los caídos por España’ però no hi havia el nom del meu avi. Se’m va començar a remenar tot”, recorda. Al tornar a Catalunya va començar a preguntar a la família i també a buscar informació per internet. Ni la seva mare ni la seva tia li deien res, només que no recordaven res perquè quan el seu avi havia desaparegut eren molt petites.

Desamparades i amb sentiment de culpa

Tant la Maite com l’Araceli van haver de buscar resposta a les preguntes pel seu propi compte. Després de recórrer arxius, registres i recopilar informació a base de converses amb veïns i familiars, l’Araceli va aconseguir documentar que era possible que el seu avi, maqui que va viure durant anys a la Sierra d’Adamuz, acabés després de ser assassinat enterrat en una de les fosses individuals anònimes al cementiri municipal del poble, després de tres dies exposat a la plaça.

“El primer sentiment que vaig tenir va ser de culpabilitat total. Vaig pensar en tot el que havia viscut la meva àvia i que mai vaig parlar amb ella mentre va viure, no vaig ser capaç de preguntar. Després també pensant en el patiment de la meva mare o la meva tia sense jo ser-ne conscient…”, diu l’Araceli sobre com es va sentir al saber més de la vida que havia tingut el seu avi i com això havia afectat la seva àvia o la seva mare.

La Maite també va recórrer a internet i a altres persones que podien buscar el mateix que ella. “Vaig buscar el nom del meu avi a Internet i em va aparèixer l’Associació Memòria de Mallorca. De seguida vaig contactar-los i em van explicar el que sabien i que podia ser que el meu avi fos a la fossa de Porreres, a Mallorca”, recorda. El cos del seu avi podria ser un dels cossos exhumats al novembre de la fossa de Porreres però fins que no tingui el resultat de la prova d’ADN no en pot estar segura.

Qui fa més temps que espera és l’Araceli. El 2014, després de contactar amb l’Ajuntament d’Adamuz i aportar-li la documentació, van obrir-se diverses fosses anònimes on se sospitava que podia estar el cos després d’unes primeres cates arqueològiques. Van trobar-hi dos cossos amb lesions ocasionades per una mort traumàtica. A l’espera de decidir com procedir amb la identificació dels cossos, aquests, explica l’Araceli, van restar durant prop d’un any al descobert tapats amb una espècie d’uralita amb el risc que es deteriorés. “Al desembre havíem de saber els resultats de l’ADN però continuem esperant i a més estan edificant nínxols nous just sobre d’on se sap que continuava la fosa”, lamenta. “Ningú no vol dignificar res”, afegeix.

“Els vençuts no sabien on posar les flors”

L’Anna Miñarro explica la importància que té la memòria històrica i la reparació de les víctimes perquè aquestes puguin elaborar el dol i l’anomenada transmissió oculta. “A diferència dels vencedors, que l’endemà de l’abril del 39 comencen a fer el dol, els vençuts, els maltractats no saben on han d’anar a posar les flors als seus morts i a sobre no tenen cap reconeixement”, assegura. “En molts casos veiem retraïment, solitud o marginació però sobretot rebuig i si a sobre no pots fer el dol aquest dol es converteix en un dol patològic però sobretot extraordinari”, afegeix.

Es calcula que a Espanya queden 2.000 fosses sense obrir on hi ha almenys 100.000 desapareguts sense nom ni sepultura. Des del 2013 el Govern espanyol ha destinat 0 euros del pressupost per a la llei de Memòria Històrica, amb la qual se subvencionaven bàsicament exhumacions.

“Encara ara n’hi ha que són capaços de dir que per què volen fer-ho, que és un tema que cal oblidar i que no cal obrir ferides o desvetllar fantasmes. Des de la psicoanàlisi sabem que l’única manera de tancar ferides és obrir la ferida netejar-la i tancar-la”, sentencia Miñarro. Amb sort, la Maite Blázquez i l’Araceli Pena podran fer-ho i tancar així una ferida oberta durant generacions.