Govern de coalició: un canvi històric

El bipartidisme no alça cap, ni encara que Pedro Sánchez s'obstine a arrasar els seus eventuals socis. Aquestes segones eleccions generals en sis mesos han demostrat que, gràcies a les regles del joc electoral, el PSOE i el PP poden acumular prop de les dues terceres parts dels escons al Congrés sense aconseguir entre tots dos la meitat dels vots emesos. Lluny, en tot cas, de les majories absolutes d'uns altres temps.

La representació parlamentària sorgida del 10 de novembre reflecteix una societat plural i un territori divers. Espanya és poc uniforme, per més que li dolga a aqueix sector de la dreta extrema que vol acabar amb unes realitats que no sap afrontar més que amenaçant d'il·legalitzar les seues expressions polítiques i amb liquidar els autogoverns.

El PSOE ha de pactar amb no menys de set formacions diferents, a part dels seus socis principals d'Unidas Podemos, per a tirar endavant el nou Govern. I les dretes, malgrat que han concentrat en el PP i Vox els seus diputats, no poden ni aproximar-se a una hipotètica majoria capaç d'armar una alternativa.

Mai no s'haurien d'haver repetit les eleccions del 28 d'abril. L'ensomni d'una victòria tan inapel·lable que donara pas a un Govern monocolor se li ha esfumat al líder del PSOE amb tota la cruesa d'un despertar traumàtic. Els socialistes no han conquistat més vots que a l'abril, sinó al contrari; els independentistes catalans han millorat les seues posicions, encara que segueixen sense decantar una majoria; Unidas Podemos ha patit sense arribar a afonar-se i l'aritmètica parlamentària és, fins i tot, més complicada.

És veritat que la nova convocatòria d'eleccions ha servit per a incinerar Albert Rivera i deixar en coma Ciutadans. Tant, que ja pràcticament no serveix com a potencial suport per a la investidura de Pedro Sánchez. Tant, que la ultradreta neofranquista s'ha colat entre les ruïnes d'aqueix partit neoespañolista que una vegada es va reclamar de centre per a aconseguir el tercer grup del Congrés en nombre de diputats. Tant, que el PP es veu ara davant el panorama de tindre a Vox com a únic aliat possible a mitjà termini, el menys recomanable dels socis.

Després d'uns anys d'inestabilitat, arriba al Govern d'Espanya, davant el gens dissimulat enuig dels poders fàctics de l'Estat i del búnquer mediàtic, el moment d'un canvi històric: comença l'era de les coalicions. Culmina així una transformació que s'havia iniciat abans en l'Espanya real de les comunitats autònomes i els ajuntaments. Governs com el valencià, per exemple, tenen ja una legislatura d'experiència en el pacte entre forces d'esquerra.

L'experiència de processos com el del Pacte del Botànic en la Generalitat Valenciana, que implica els socialistes, Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida, pot oferir fórmules pràctiques a l'hora d'articular el primer Govern d'Espanya en coalició des de la transició a la democràcia. Una d'elles és el denominat mestissatge, pel qual les formacions implicades intercanvien càrrecs en els equips que dirigeixen a fi d'evitar que els departaments funcionen com a compartiments estancs gestionats per un sol partit.

Es va especular fa uns anys amb poc fonament sobre una “segona transició”, i potser estiguem ara de veritat, quan el bipartidisme ha quedat desbordat i es trenca el tabú dels governs de coalició, davant l'inici d'una nova etapa de transició marcada per la negociació i el diàleg.

La desacceleració econòmica, el malestar creixent del precariat, l'emergència climàtica, la gravetat del conflicte a Catalunya, l'abast del desafiament territorial plasmat en la pluralitat de partits que representen la diversitat dels pobles d'Espanya i la reforma pendent del model de finançament autonòmic dibuixen, per la seua dificultat i per les seues implicacions estratègiques, un paisatge de transició política en què no hi manca, com en el pas dels anys setanta als vuitanta del segle passat, l'aspre alé d'un autoritarisme que amenaça amb la involució (el primer pas de la qual seria la hipotètica “gran coalició” per la qual clamen alguns). No va ser fàcil aleshores (de fet, hi va haver un intent de colp d'Estat el 1981) ni ho serà ara, però no hi ha més opció que continuar avançant. I tot apunta que aquest tampoc serà un temps apte per a pusil·lànimes.