Covid-19: reflexions des de la història

Tota malaltia infecciosa és conseqüència d'una pèrdua de l'equilibri microbià entre l'individu i el seu entorn que desborda les defenses immunitàries. Per això mateix, tota epidèmia significa una crisi ecològica. Els historiadors van considerar que les crisis de fam, les guerres i epidèmies eren els tres factors “naturals” que corregien el creixement desmesurat de la població. Cada període històric ha tingut el seu particular botxí epidèmic, i gairebé sempre són els canvis ecològics entre l'ésser humà i el seu entorn els que van provocar canvis en la patogenicitat i en la gravetat de les malalties epidèmiques. El cas més dantesc va ser la pandèmia de pesta negra de 1348, que va esbiaixar un terç de la població europea i va transformar la societat medieval fins a l'extrem que es considera un dels principals factors de canvi social i en la transició cap a la modernitat. Va transformar ineludiblement el model econòmic i el creixement dels nuclis urbans. Però recordem que també la verola va causar més de 8 milions de morts a Mèxic després de l'arribada dels espanyols, i el cocoliztli o venjança de Moctezuma (avui en diem salmonel·losi) va superar els 15 milions de morts en diverses onades epidèmiques durant el segle XVI. En aquesta mateixa època, el treponema va mutar el seu poder patogen i va estendre la sífilis per tot el món.

La via de transmissió d'aquestes grans epidèmies unes vegades era l'aigua, altres vegades els aliments, la gotetes de saliva infectades per l'aire, el contacte físic o sexual. La majoria de les grans catàstrofes sanitàries es van donar en temps de canvi ecològic, contacte estret entre comunitats humanes que havien evolucionat aïllades entre si. Al segle XVIII el gran botxí va ser la verola, com el còlera i la febre groga al segle XIX, que van alterar profundament el comerç internacional i van donar origen a les primeres quarantenes i llatzerets en els ports.

El referent contemporani més dramàtic, que va sorgir en moments de profunda crisi social, fam, migracions i conflicte armat va ser l'anomenada grip espanyola de 1918, que va causar entre 40 i 50 milions de morts a tot el món, el que equivalia a 2,5 % de tota la població mundial. La segona gran pandèmia vírica de segle XX va coincidir precisament amb l'inici de la globalització i va ser la pandèmia de SIDA des dels anys 1980. Després ha vingut l'Ébola, i altres epidèmies víriques menys conegudes. Mirades amb perspectiva malthusiana, efectivament les grans epidèmies han estat un dràstic factor de correcció del creixement demogràfic. Les grans epidèmies (pesta, verola, còlera, sífilis, grip, SIDA, Ébola, coronavirus) s'han representat com una lluita Contra un enemic mortal i invisible (1993), títol d'un famós assaig sobre la pesta que va escriure l'historiador italià Carlo Cipolla.

En l'actualitat ens trobem en moments d'incertesa científica, impotència sanitària i perplexitat política. Però la veritat és que els coronavirus han causat brots epidèmics greus des de 2003. Diuen els especialistes que eren virus coneguts ja al segle passat, tenien baixa patogenicitat i provocaven infeccions respiratòries lleus. Al començament de segle XXI, però, el seu poder patogen s'ha incrementat. Va ser un cep de coronavirus el que va provocar la gran epidèmia de la síndrome respiratòria aguda greu, SARS (Severe Acute Respiratory Syndrome), que el 2003 es va iniciar a la Xina, va afectar més de 8.000 persones i va provocar unes 800 morts en 32 països (10% mortalitat). Menys coneguda, malgrat la seva enorme patogenicitat, ha estat l'epidèmia de MERS (Middle East Respiratory Syndrom) en 2012, provocada també per un coronavirus en l'àrea de l'Orient Mitjà, que va afectar a 2.500 malalts i va provocar 850 morts en 27 països ( 35% mortalitat). Diuen els viròlegs que el reservori natural del coronavirus és el ratpenat, des d'on arriba a l'espècie humana a través d'un mamífer intermedi.

La inesperada emergència d'aquestes malalties víriques i la seva gran impacte mundial sobre la població, els sistemes sanitaris, l'ordre social i l'economia, obliga a una reflexió multidimensional de el problema que ens ajudi a comprendre el seu significat i actuar en conseqüència. Per una banda, convé recordar que els sistemes públic nacionals de salut són fruit de les polítiques de l’estat social de benestar després de la Segona Guerra Mundial. Abans no hi havia sistemes nacionals de salut per fer front a problemas d’aquesta dimensió. És evident que la globalització - en la seva dimensió econòmica, mercantil i humana: moviment d'objectes i persones-afavoreix la mundialització de qualsevol esdeveniment que succeeix en un lloc específic de l'planeta i això afecta a l'equilibri entre les societats humanes i el medi ambient. Els nostres sistemes sanitaris es van crear com a instruments de polítiques nacionals de salut, per atendre els problemes de la població i millorar els nivells salut a escala nacional. La crisi de 2008 va sotmetre a molts països -entre ells el nostre- a retallades i polítiques d'austeritat que van deteriorar els mitjans i la qualitat de sistema sanitari: manca de recursos, deteriorament de les instal·lacions, retallades de plantilla, que moltes vegades van servir d'argument per a la privatització. Una estratègia equivocada que ha fet el nostre sistema públic de salut més vulnerable en situacions de gran estrès com l'actual.

D'altra banda, els sistemes europeus de salut no es van enfocar a fer enfronta emergències sanitàries i menys encara a grans pandèmies infeccioses, que semblaven més ben fets de l'passat o pròpies dels països pobres i socialment poc desenvolupats. Caldrà revisar molts plantejaments i pensar la salut com un fenomen global, reorientar el sistema i reforçar la capacitat d'atendre situacions d’extrema urgència com l'actual. La transformació de l'estructura demogràfica, l'envelliment de la població, les catàstrofes sanitàries internacionals han de reorientar el model i reforçar aquells serveis i infraestructures que permeten fer front amb èxit a la acatàstrofe inesperada. Després de la crisi haurà de venir la reflexió i els canvis. L'esforç sobrehumà i generçós dels nostres sanitaris mereix el major homenatge i reconeixement, però el millor homenatge que els hi podem fer és reforçar el sistema sanitari públic com un factor de salut, creixement econòmic i estabilitat social.