La directora i actriu Ida Lupino protagonitza un nou cicle en la Filmoteca

La Filmoteca Valenciana presenta durant els mesos de març, abril i maig un cicle sobre la directora i actriu Ida Lupino, l’única dona que va dirigir pel·lícules al Hollywood dels anys 50, encara que per a fer-ho va haver de muntar la seua pròpia productora. Amb aquest cicle, la Filmoteca reivindica el seu treball tant davant de la càmera com darrere.

Si bé la seua faceta com a actriu és ben coneguda per al gran públic, el seu treball com a directora no és tan conegut, desenvolupat a partir de 1948 amb la seua pròpia productora independent, fundada amb el seu marit, el guionista Collier Young, Emeral Productions, que es convertiria en Filmakers.

Amb poc de temps i diners, però amb una gran llibertat creativa, pogueren tractar temes socials des d’un cinema de ficció despullat de l’artifici de Hollywood. Alguns d’aquests temes eren la maternitat no desitjada (‘Not wanted’) la discapacitat (‘Never Fear’) la violació (‘Outrage’) l’adopció, el treball femení fora de la llar o la masculinitat en crisi (‘El bígamo’). Temes conflictius per a l’època que els van suposar no pocs problemes amb el Codi Hays.

Lupino va escriure els guions i va controlar la producció de les pel·lícules de Filmaker i acabà dirigint, per casualitat, quan el tercer dia de rodatge de ‘Not wanted’ el director Elmer Clifton va patir un infart. A pesar de no aparéixer com a directora en els crèdits, el film avança les principals característiques de la Lupino directora, realisme pròxim al documental, rodatge fora dels estudis i una economia narrativa que no permet desviar-se de la trama essencial.

Fins i tot ‘L’autoestopista’, el seu film més conegut i el primer ‘thriller’ dirigit per una dona, malgrat ser una obra de gènere, està basat en un fet real i filmat amb la mateixa sobrietat que el seu cine més social.

La psicologia dels seus personatges és un altre dels aspectes que destaquen de l’obra d’Ida Lupino. En les protagonistes dels films que va dirigir, encara que allunyades dels entorns del ‘noir’, s’aprecien trets comuns amb alguns dels personatges que ella va interpretar, la seua resistència, el seu caràcter de supervivents que estan en la corda fluixa, personatges en els marges de la societat a punt de deixar-se véncer però mantenint-se a flotació. Com la Marie d’‘El último refugio’ que vol, siga com siga, tornar a un passat del qual va fugir, un passat que podria ser el de les protagonistes d’‘Outrage’ o ‘Not wanted’.

El personatge interpretat per la mateixa Lupino en ‘El bígamo’ arrossega el seu desencantament amb la mateixa dignitat que la cega a qui encarna en ‘La casa en sombra’ film en el qual també va intervindre com a directora (de nou sense acreditar) durant les absències de Nicholas Ray.

Poc sabem habitualment de les vides passades de les heroïnes del cinema negre clàssic, però els drames que escriu, produeix i dirigeix Ida Lupino s’enfonsen en aquestes ferides. Les seues protagonistes pateixen un trauma i fugen de si mateixes abans de poder acceptar-se i recuperar una dignitat que creien perduda per haver-se quedat fora de la norma patriarcal, per ser coixes, víctimes d’una violació o mares fadrines.

Des de mitjans dels anys 50, exceptuant algun treball com actriu i ‘Angeles Rebeldes’ que va realitzar en 1966, Ida Lupino treballà a la televisió i va dirigir més de seixanta episodis de sèries com ‘Alfred Hitchcok presenta’, ‘La dimensión desconocida’, ‘El fugitivo’ o ‘Tate’, de la qual estan programats dos capítols dins el cicle. En alguns d’aquests va mostrar la seua mirada personal, però mai d’una manera tan lliure i eloqüent com en els quatre llargmetratges que es poden veure aquest mes a la Filmoteca.

En la seua faceta d’actriu, de la qual també tindrem una mostra en el cicle de la Filmoteca, Ida Lupino va intervindre a partir dels anys 30 en pel·lícules de tots els gèneres, però va destacar, sobretot, en el cinema negre fent papers de dones de forta personalitat, des de ‘femmes fatales’ a bones xiques amb un térbol passat. Del seu treball com actriu cal remarcar l’eloqüència dels seus ulls per a expressar ira, odi i un amarg desencantament.

A mitjans dels anys 40, va començar a enfrontar-se amb l’estudi pels papers que rebia i, per això, va patir períodes de suspensió d’ocupació. En aquesta època va començar a interessar-se pel procés creatiu darrere de la càmera animada per grans cineastes com Raoul Walsh i Roberto Rosellini.