Un escenari de relleu literari

En els darrers mesos he publicat en les pàgines d’aquest diari dues entrevistes amb les escriptores Irene Klein (València, 1991) i Maria Climent (Amposta, 1985), dues autores que, junt amb Clàudia Serra (Sueca, 1996) i veus com ara Emma Zafón (Llucena, 1987) marquen un relleu, una manera de contar diferent, com també ho han fet Alba Dedeu o Andrea Genovart, per esmentar-ne algunes que darrerament he llegit amb sorpresa i admiració, si bé, segur que n’hi ha més, tot i que tampoc no pretenc ser-hi exhaustiva.

En tot cas, ara i ací m’agradaria centrar-me en Emma Zafón, una de les revelacions literàries valencianes que més lectors i simpaties ha despertat darrerament. Vist en context, Zafón ha estat i és un relleu molt esperat perquè durant molt de temps, no acabava de veure's que al País Valencià hi haguera una continuïtat a la generació d'autores de narrativa en català nascudes al voltant de 1970 o cap avall, noms com ara Raquel Ricart, Elvira Cambrils, Anna Moner, Núria Cadenes, o Esperança Camps, entre altres. Per això, tot i que som lluny de l'eclosió de la literatura feta per dones a Catalunya en els darrers anys, hi ha una nova fornada d'escriptores valencianes que convida a mirar el futur literari i narratiu amb optimisme i aires diferents.

Emma Zafón —nascuda i criada a Llucena, a la comarca de l’Alcalatén— és periodista i ha treballat en diverses redaccions del País Valencià, Catalunya, Aragó i Andorra. Com ella diu, ha viscut allà on ha trobat feina, per això des de fa onze anys fa vida a Barcelona, on va estudiar periodisme i on actualment treballa com a tècnica de comunicació a l’administració pública, una feina que li ha donat estabilitat, després d’uns anys de canvis, anades i tornades.

Tot i semblar una bassa d’oli, Emma Zafó  és una dona jove amb molt de nervi: tenaç i decidida. Aventurera, fa les maletes quan en un vol i pega el bot on siga. De fet, alguns dels seus articles són fruit de viatges transoceànics, els podeu llegir al diari El Salto. A primera vista, té un rostre de xiqueta amb ulls amb forma d’ametlla, uns llavis fins i perfilats, cabells molt lacis, i un nas bonic de perfil clàssic grec que ensuma històries. Sembla que no se les gasta, però és una bona coneixedora de la música electrònica i del món de la nit –no de bades  té una curiosa primera experiència literària en castellà: No iba a salir y me lié, 2016, feta a quatre mans amb de DJ Chimo Bayo. Una novel·la crònica d’aquella època anomenada la ruta del bakalao, tan condemnada per molts i que Bayo i Zafón rescaten de la memòria per tal de dignificar-la i ressituar-la en el seu context per tornar-li el sentit.

Després d’aquesta primera aventura, aquesta periodista i escriptora —ben coneixedora del medi rural valencià i de l’eclosió de la rajola— ha irromput amb Casada i callada (Empúries, 2023) en l’escena literària catalana amb força i de manera prometedora. I ho dic així, amb una mica d’entusiasme, perquè la publicació d'una bona novel·la en català d'una autora nascuda en l’entorn rural el 1987, és ja motiu de celebració. D’una banda. perquè Casada i callada és una història molt ben travada i contada, d’altra, perquè la situa en un circuit literari, amb uns escenaris i una parla poc habitual entre les novel·les d’èxit. I finalment, i molt important, perquè ha estat força ben rebuda pels lectors i la crítica. De fet, Casada i callada (Empúries), fou una de les nou nominades al premi Òmnium a millor novel·la del 2023, al costat de novel·les com ara A casa teníem un himne, de Maria Climent (Amposta,1985). Dues autores que es coneixen i s’admiren mútuament, que coincideixen i que dialoguenen humanament i literària. Com fa palès una conversa molt interessant entre totes dues publicada en Catorze.cat,

Casada i callada és una obra ambientada a Llucena que, a través de la vida de la seua protagonista, retrata unes generacions de dones, les nascudes entre els anys 50 i 60, que tenien com a màxima aspiració casar-se i tenir fills, o això es pensaven, i que acabaven sent serventes dels seus marits, o dones amb una doble jornada laboral, si aconseguien no haver de renunciar a la seua vida professional. És una novel·la que es llegeix a voltes com una crònica-denúncia, i a voltes com una mena de thriller, com un crim al bell mig de tant de silencis acumulats.

Com una crònica-denúncia d’una època, per la quantitat de detalls i informació que aporta sobre la vida de les dones en un moment determinat, els anys setanta i vuitanta, i sobre el contrast entre la ruralia de Llucena i la zona industrial de l’Alcora i altres pobles. Com un thriller, com un crit, per la tensió que comporta la història i per la destresa amb què l’autora ha dosificat els fets i ha recreat l’atmosfera i l’asfíxia psicològica que envolta els protagonistes.

Zafón ha forjat una història on suggereix més que diu directament, i on l’angoixa va in crescendo des del principi al final. Un relat reeixit i corprenedor. Com ha escrit Maria Climent, una novel·la “tendra, divertida i autèntica. Tristament autèntica”. Llegiu-la!