El “fen-shoui' sense pietat” de Lourdes Toledo

La primera vegada que Lourdes Toledo va arribar als Estats Units en 1994 ho va fer amb una avioneta d’hèlix, una tempesta i “una sensació de distància molt més bèstia del que podria ser ara, perquè no teníem Internet”, comenta l’autora mentre ens fem un cafè al bar de baix de sa casa.

Va ser en aquest viatge on Toledo va començar a escriure cròniques amb més periodicitat mentre treballava com a aupair i va començar a observar les coses que passaven desapercebudes dels Estats Units. La segona vegada que viatja al país nord-americà ho fa amb la seua família en 2014. Continua amb l’acumulació de cròniques fins que, finalment, quan torna a València en 2017, decideix arreplegar-les i publicar-les amb el títol Amèrica Endins (2019), llibre pel qual va guanyar el premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta en 2018.

No obstant, aquest no era el final. El que va començar amb un estudi profund i personal dels Estats Units ha acabat enguany en Lluny d’Amèrica (2023), el llibre que tanca el cicle que va iniciar a l’altra part de l’Atlàntic i amb què ha guanyat el premi Josep Vicent Marqués de la Ciutat de València.

Lluny d’Amèrica comença precisament així, lluny del territori on Toledo va viure durant tres anys mentre treballava de mestra d’espanyol en una escola pública a Santa Fe, Nou Mèxic. La distància i la nostàlgia protagonitzen les primeres pàgines d’un relat que reflexiona sobre l’oblit involuntari pel pas del temps, les experiències que sorgeixen de viure a un país diferent i mostren el procés d’introspecció de l’autora.

La visió que ens mostra a Lluny d’Amèrica conté la peculiaritat de la seua manera d’observar aquest “país de contrastos dramàtics”, com ho descriu a l’obra. La descripció detallada dels paisatges revela la seua necessitat d’establir una connexió amb la natura fora del ritme frenètic estatunidenc.

Els seus viatges per les muntanyes de Maroon Bells, per Nicaragua i la platja de Marsella, la visita al spa Ten Thousand Waves situat entre els pins de Hyde Park (Santa Fe) o el seu viatge en cotxe entre Nou Mèxic i Colorado estan narrats amb una delicadesa que transmet les sensacions de plaer i tranquil·litat que es poden trobar a la natura.

Les comparacions de la quotidianitat nord-americana amb la seua vida a València adquireixen un to humorístic que reflecteix el contrast de cultures i el procés d’adaptació que va viure l’autora als Estats Units.

Tampoc manquen les referències literàries. Els seus “llibres americans” nodreixen l’obra de perspectives de gènere, racials i de classe, des de Sandra Cisneros, Barbara Kingsolver, Joy Harjo, Lucia Berlin, Annie Dillard fins a Maya Angelou. Des d’aquestes Toledo construeix una mirada contrastada dels Estats Units i comparteix la seua biblioteca personal, “com feia Fuster”, destaca sobre l’intel·lectual de Sueca mentre riu.

Les seues “memòries americanes”, com les descriu l’escriptora al llibre, es caracteritzen per ser experiències, la majoria, compartides. El nucli de les seues cròniques als Estats Units són les persones que va conèixer al territori, algunes es van convertir en bones amistats i altres, com va passar amb l’adreça de la casa on vivia l’autora, apareixen borroses en la ment.

L’amistat i la supervivència són sinònims per a Toledo i doten d’una perspectiva personal i diferent les cròniques sobre el territori nord-americà. Així ho reflecteix al capítol “Els Chavarría”, on descriu la família de Nicaragua que la va acollir durant el seu viatge per Amèrica Central i ho fa amb un periodisme literari, personal i anecdòtic que caracteritza la seua obra.

“Lluny d’Amèrica no existiria si jo no estiguera fent el tipus de periodisme que faig ara”, comenta Toledo mentre s’acaba el cafè amb què hem començat la conversa. L’obra compagina un estil proper, sincer i humorístic que l’apropa al dietari amb els límits de la seua professió, “és un llibre més periodístic, més assagístic, amb menys privacitat”, comenta l’autora valenciana.

La veu de Toledo no es perd al relat i caracteritza el text d’una oralitat que defineix la seua escriptura: escriu com parla.

En Lluny d’Amèrica l’autora fa una relectura de les seues cròniques des del present amb un sentiment de nostàlgia que accepta i gestiona mitjançant l’escriptura. La nostàlgia de Toledo no és visceral i trista com quan enyorava el sol de març i les falles de València la primera vegada que va arribar als Estats Units. Aquest sentiment canvia en el procés de creació de Lluny d’Amèrica i, com escriu Montserrat Roig a L’agulla daurada (1985), permet el naixement de “l’evocació literària”.

Pensar en el passat, rellegir-lo amb les claus del present, organitzar-lo i assumir-ho és un procés paregut al d’una mudança: objectes que es tiren, alguns que no recordaves tindre apareixen, altres sempre han estat al mateix lloc, però tots s’han de manipular per poder fer el trasllat. “Sovint intercanviar casa implica netejar a fons i endreçar-ho tot d’una vegada: buidar calaixos, tirar, reorganitzar. És un fen-shouin sense pietat”, escriu Lourdes Toledo a l’obra.

Com reflexiona Montserrat Roig a L’agulla daurada, “viatjar no és només una acumulació de coneixements i experiències, que sovint són tan desordenats i confusos com els que vius al teu país, sinó també una necessitat de fer neteja general del món més immediat i conegut”. És aquest procés d’ordenació de fets, records i sensacions el que realitza Toledo amb Lluny d’Amèrica, és la seua manera de fer un “fen-shouin sense pietat” i sense remordiments el que caracteritza la seua retrobada amb l’Amèrica que va viure més propera i que, ara, escriu molt llunyana.