'Monterosso mon amour'', un llibre rodó

Són comptades les ocasions en què llegint una novel·la tinc la sensació d’haver llegit un llibre rodó i harmoniós, al qual no li falta de res. És justament això el que he sentit en descobrir Monterosso mon amour, d’Ilja Leonard Pfeijffer (Rijswijk, Països Baixos, 1968), una novel·la breu divertidíssima, profunda i sensible. En aquests temps en què es publica tant, i sovint històries fades, repetitives, o distòpicament de difícil digestió, aquesta mena de sorpreses literàries són allò que més m’estime trobar en el camí.

Imagine que, amb el temps, la meua mirada i ànsia lectora també ha anat canviant, polint-se, reconstruint-se. Amb tot, i cada dia més, admire els narradores que són capaços, en a penes cent pàgines, d’escriure un relat de ficció d’aquests que no pots deixar de llegir, abduïda des del començament fins al final, commoguda pel to, pel ritme, per l’humor i per la lucidesa del pensament.

Leonard Pfeijffer ha creat en Monterosso mon amour una peça literària perfecta, una filigrana narrativa on trobem, a més d’una història humanament senzilla i profunda, tots els grans ingredients que fan de la ficció una de les millors raons per continuar llegint, ¿o volia dir vivint?. Al capdavall, parafrasejant el mestre: “i morir deu de ser deixar de llegir”.

Pfeijffer ha construït una història amb força i ritme, de la primera a la darrera línia, plena d’imprevistos, amb un joc literari boníssim, girs inesperats, tendresa, molta humanitat, uns diàlegs vívids i divertits, reflexions filosòfiques aparentment senzilles, però de gran profunditat, dosis d’ironia, moments de lirisme, imatges i metàfores a prova de bomba, referències socials i històriques recents depurades i encertadament incrustades en el relat. Tot això forma part d’aquesta novel·la breu. I per si fos poc, Monterosso mon amour arrenca amb un començament gloriós, amb una pregunta que, com a lectors ens situa, ja d’entrada, en alerta: “¿Bastaría con empezar a aceptar las cosas como son para que la insatisfacción se tornara en satisfacción?”

I de sobte coneixem la Carmen, el personatge central, una protagonista de la qual ens enamorem amb un coup de foudre: “Carmen ha observado que, de un tiempo a esta parte, cada vez se sorprende con más frecuencia planteándose preguntas imposibles de este tipo en momentos perdidos del día, cuando está sola en casa o mientras ordena su escritorio en la biblioteca entre una reunión y otra. A veces, después de pagar a la asistenta y despedirse de ella, cuando se deja caer cansada en el sofà para tomarse un jerez de media mañana –como si fuera ella la que ha estado trabajando–, empieza a devanarse los sesos sin venir a cuento sobre, por ejemplo, la cuestión de si acomodarse a las circunstancias es un estrategia de supervivencia de la que se derivan ventajas evolutivas”.

Vull insistir de nou en el fet que és una novel·la d’a penes cent pàgines. I ho faig perquè la darrera obra d’Ilja Leonard Pfeijffer, Grand Hotel Europa (2021), amb sis-centes pàgines, no era precisament un exemple de brevetat ni de condensació, sinó que, més aviat –i segons alguns crítics– s’hauria agraït una mica de contenció: “El final de Grand Hotel Europa aconsegueix reunir en una sola peça gairebé totes les trames de la novel·la, però una mica més de contenció, un treball de neteja de l'autor o de l'editor hauria permès al lector arribar al final de la novel·la sense fatiga”.

No és el cas, però, de Monterosso mon amour –que podeu llegir a partir d’ara també en Quaderns Crema en traducció catalana, a càrrec de Maria Rosich –. Per a començar, diré que feia molt de temps que no llegia una novel·la amb tant de deler. Incapaç de deixar-la estar des de la primer pàgina, la vaig fer passar per davant d’uns altres llibres que ja tenia començats. I reia tant llegint-la, que segurament no hauria bescanviat cap invitació seductora pel to bufó i sarcàstic de Pfeijffer. Tampoc (no) me la van fer.

El joc literari i la paròdia

Aficionat a fer d’ell mateix un personatge de les seues novel·les, com ja feu en Gran Hotel Europa, on l’escriptor Pfeijffer és el mateix personatge Pfeijffer, un tipus culte, indolent, contradictori, un turista a qui no li agraden els turistes i que s’estima viure bé, vestir bé i jugar. L’escriptor holandés torna ara a la càrrega amb un Pfeijffer, escriptor reconegut i d’èxit, del qual en fa paròdia en Monterosso mon amour, a partir d’un joc literari divertit, part de l’argument, on l’autor descarrega tintes sobre els egos i les manies dels novel·listes, començant per les seues.

Pfeijffer –com a autor i com a personatge de les seues ficcions– fa de la seua literatura una filigrana arriscada i divertida en què explora les possibilitats que la vida li presenta. I sembla que aquesta (la vida), entre altres aventures, li posa al costat dones curioses: primer fou Clío (el nom de la musa de la història de Gran Hotel Europa), i ara és Carmen, una antiga companya de l’escola primària, admiradora i lectora seua, que ell ni recorda i que, casualment, treballa com a voluntària a la biblioteca d’una ciutat mitjana, on organitza un club de lectura, al qual Pfeijiffer serà un convidat d’honor durant la Setmana del Llire.

Experta en organitzar trobades culturals i entusiasmada amb la visita de l’escriptor de renom, autor d’una novel·la on Carme creu reconèixer-se com una dels personatges, Carme esmerça tots els detalls perquè el seu convidat s’hi senta a gust, sabedora que “la modestia es una cualidad poco común entre los artistas y que el truco consistía en fingir comprensión con todas las exigencias, manías y excentrecidades del invitado de turno”

La prosa rabelesiana de Pfeijffer, àgil i imbatible

Amb una prosa rabelesiana, àgil, irònica, plena d'humor, amb una lògica aplanadora, i una trama immersa en allò insòlit i còmic, però també tremendament humà i amable, Pfeijffer no dubta a fer incursions per la filosofia i la literatura en veu d’una Carmen, mig apàtica i confusa, que s’agafa a la lectura com a una taula de salvació, “Carmen tiene hambre de historias” ... Muy consciente de que su afición a la lectura es una forma de escapismo. O mejor dicho, una forma de compensación. Cuando lee, vive las vidas de personajes ficticios y se aferra a sus historias de la misma forma que un proscrito se aferra a sus recuerdos más preciados. Aunque tampoco quiere darle a la cosa más dramatismo del necesario“. Així se les gasta l’autor.

Desencantada d’un matrimoni gris i monòton, sense fills i amb un marit ex diplomàtic frustrat, ara jubilat i inamovible del silló, Carme, encara jove i vitalista, mira enrere cap a una vida “perduda”, “sacrificada”, i dialoga amb ella de cara a un futur: “Pero ¿qué es un momento perdido? Eso es lo que se pregunta ahora. Porque, si el tiempo acaba barriendo todos los momentos vividos como papelitos de confeti el día después de la fiesta y, se mire como se mire, es impossible rescatar instante alguno del insondable pozo del pasado, ¿cómo puden ser unos moments más perdidos que otros? Cada hora que pasa somos una hora más viejos, tanto si rebosamos vitalidad para hacer planes de futuro como si nos consumimos de melancolía por todo lo que ha quedado atrá, y la consecuncia inevitable es que cada vez tememos menos futuro al que mirar con ilusión y más pasado al que volver la vista con pesadumbre”.

Carme reflexiona, s’interroga, busca raons sobre el passat, sobre el que li ha passat: “Pero cuando las expectatives son tan desmesuradas, la realidad solo puede ser un fiasco. De hecho, la realidad acabó defraudando hasta las expectivas que en aquel momento podían considerarse realistas”.

Un gir inesperat

El marit de Carme pensa que ja han viatjat bastant en la seu a vida, i per això no van mai de viatge. En realitat, després de viure en cases distintes i en destinacions gens atractives, Carme s’adona que no ha aprés altres llengües ni ha conegut grans ciutats ni cap país a fons, simplement ha compartit moltes hores de canxes de tennis i xerès amb altres dones de diplomàtics. És en part, per això, que Carmen s’aboca als llibres: “sólo encuentra significado en los libros, donde, gracias a la alquimia del lenguaje, la desalentadora arbitrariedad de la existencia se funde en una rutilante y luminosa esfera de invevitabilidad. Ése es el secreto: que para darle sentido al mundo, no necesitamos el mundo”.

Un dia però, decideix viatjar a Itàlia, sola, sense necessitat que el seu marit l’acompanye. Una mica de distància li vindrà bé. I elegeix tornar a Monterosso, a prop de Gènova, la localitat italiana on de jove va tenir el seu primer amor, Antonio, amb qui es besà sota l’aigua, fou el seu primer bes. Li va prometre que tornaria amb ell, i mai no va poder complir la seua promesa, primer perquè era una xiqueta i no depenia d’ella, i després perquè era una dona anul·lada per un home gris i insípid.

Aquesta destinació fa donar un gir a la història, que muda, no només d’escenari, sinó també de ritme, de to, d’expectatives, de personatges, de sentit. A partir d’aquest moment, tot allò inesperat, fins i tot una pandèmia i un confinament, anirà desfilant pel relat, sense estridències, una cosa darrere de l’altre, com un cúmul de coincidències, difícils de creure i creïbles alhora. Heus aquí la màgia de la ficció, saber tenir el lector sobre la corda fluixa pàgina rere pàgina, durant unes hores de lectura apassionades, inoblidables. Llibres com aquest em desperten del tedi, em tornen a la vida, perquè viure és llegir i viceversa. Llibres com aquests em confirmen que tot i que són pocs els llibres tan rodons, harmònics i perfectes, n’hi ha encara uns quants esperant-me, i que només per això, val la pena seguir lluitant. Com recorda Carmen que deia Nietzsche: “qui té un objectiu en la vida és capaç de suportar quasi qualsevol cosa”.

No són molts els escriptors neerlandesos que coneixem i llegim manera habitual. La meua llista –tret de Cees Nooteboom, escriptor, poeta i un dels millors cronistes de viatges del segle XX, candidat el 2012 al Premi Nobel de Literatura, i de Herman Kock, autor de la novel·la d’èxit El sopar, traduïda a 21 llengües– és ben magra. Potser per això, celebre, encara més, la descoberta de Leonard Pfeijffer i de Monterosso mon amour.

Monterosso mon amour és una novel·la provocadora, ens du a pensar, a riure, a contestar en veu alta, una història festiva i jovial, perquè celebra la vida des de la senzillesa, la generositat, l’acceptació, l’humor i el goig pels petits plaers, irònica, perquè no deixa estaca en paret i té per a tots, començant pel mateix autor. I còmica, perquè deixa en evidència la misèria i la ridiculesa humana, de vegades des de la caricatura, i d’altres, perquè amb un lirisme fi i irònic, celebra la comicitat que es deriva de la imprevisibilitat, de l’atzar, de tot allò inesperat i, precisament per això, benvingut.