Russafa es reivindica com a barri per a la creació literària

Temporada de avispas, Dicen los síntomas i Nosotras ya no estaremos són part de l’últim fenomen editorial de Tusquets. Les seues autores, Elisa Ferrer (l’Alcúdia de Crespins, 1983), Bárbara Blasco (València, 1972) i Lola Mascarell (València, 1979) són part dels nous fonaments creatius que volen reconstruir el barri valencià de Russafa. Dues periodistes i una llicenciada en comunicació audiovisual han coincidit a publicar tres treballs seguits amb l’editorial catalana, que aposta per l’autoficció narrativa i ha trobat en la capital uns quants noms que completen el seu catàleg.

La coincidència de signatures en els mateixos carrers ha sigut el motor per a Russafa Crea, una acció impulsada per la Sala Russafa que vol reivindicar el caràcter del barri com a cor cultural. Part del cèntric barri, immers en un procés de gentrificació sense retorn, vol mostrar que hi ha vida més enllà d’anar a fer-ne una a poqueta nit, que no és incompatible l’oci nocturn i acudir a una trobada literària. La proposta, que s’estendrà a les arts plàstiques i al disseny en trobades obertes al públic, va arrancar dijous amb les tres autores.

La conversa, guiada pel periodista Joan Carles Martí, que les ha batejades com ‘Les tres Tusquets de Russafa’ va versar al voltant de tres sospitosos habituals en les entrevistes a autores: què hi ha d’un en l’autoficció, si és possible la dissociació autor-obra, i si hi ha una veu femenina en la literatura o no. Malgrat que les tres –juntament amb el moderador– coincideixen a rebutjar els termes literatura femenina o veu femenina en l’escriptura, defensen a l’uníson les seues postures: és una “etiqueta” que, consideren, menysprea el seu treball, el qüestiona. En un món en què el masculí es construeix com a universal i el femení en particular, aspiren que les preguntes sobre les seues singularitats com a dones en l’escriptura vagen diluint-se amb els anys, que no hi haja aquesta doble vara de mesurar, que la literatura femenina no s’aparte de la literatura universal.

Les tres obres comparteixen trets de l’anomenada autoficció, encara que les autores afirmen que tota literatura parteix d’allò conegut. “La literatura sempre és una autometàfora, sempre és ficció i sempre realitat”, apunta Blasco, que defensa la creació literària com “un lloc per a qüestionar-se”, per a expressar en una història allò que no verbalitzaria. Mascarell acudeix a una citació de Luis Landero per explicar que “on has de buscar si no és en el teu passat?”, i remarca que en tota família es conten diferents versions d’un mateix relat. Ferrer, també professora d’escriptura, recorda com fa als seus alumnes que “fins i tot fent autoficció cal elaborar el personatge”, distanciar els seus protagonistes de les seues pròpies històries.

Mascarell, Blasco i Ferrer comparteixen barri, editorial, narratives i precarietat. Les tres combinen la creació literària amb altres treballs de docència, escriuen en les seues estones lliures i han fet de la vocació la seua faena. Mascarell escriu al matí, abans de fer classes en un institut, Ferrer aprofita els trajectes al tren de Rodalia –destinació: professora de secundària– per a completar la seua segona novel·la i Blasco trau temps entre les seues columnes, classes i col·laboracions. També les tres adapten aquesta condició precària a la ficció. Temporada de avispas arranca amb l’acomiadament de Núria, vinyetista que fa de redactora en una revista jove; la protagonista de Nosotras ya no estaremos s’atrinxera a la casa de la seua infància mentre acumula negatives al préstec hipotecari amb què pretén conservar-la, un espai íntim des del qual comença a prendre notes sobre la seua vida; Virginia, epicentre de Dicen los síntomas, treballa com a cambrera “en un bar de merda” i anota en les seues llibretes reflexiones sobre la malaltia i les metàfores que envolten la seua família.

Dins i fora de l’obra, les tres autores advoquen per trencar amb la romantització del treball creatiu, que en l’imaginari col·lectiu, al marge del mercat editorial, s’interpreta com un privilegi. És el lema “tria una faena que t’agrade i no hauràs de treballar mai de la vida”, que, com analitzen diversos autors (Byung-Chul Han, Anne Pettersen o Remedios Zafra), es converteix en un parany d’autoexplotació. “És el que passa amb tot el que t’agrada: ja tens un pagament directe en plaer”, ironitza Mascarell, definint l’anomenat salari emocional, un concepte conflictiu que planeja sobre les obres i el discurs de les autores; com una societat ha devorat la vocació i l’ha convertida en una peça més del sistema de producció i consum. En el mercat editorial viuen tots menys l’autor, ironitza Blasco, mentre que Ferrer, que ha optat per desmarcar-se de la immediatesa i la sobreproducció, reivindica la literatura com un procés lent, que necessita atenció. És la quietud per la qual advoca Mascarell en Nosotras ya no estaremos, un estat que, coincideixen, convé recuperar.