Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

El boç

De 'Mask Series with Saul Steinberg' - Inge Morath ca. 1960.

Com tots els objectes personals o d'ús quotidià imposats pel costum o per la necessitat, arran de la pandèmia la mascareta ha esdevingut ràpidament un signe de distinció social. Des d'un primer moment ja es va veure com emergia el fenomen en el carrer. Ací i allà apareixien individus abillats amb una màscara impressionant que exhibia les sigles de certificació amb la mateixa ostentació amb què un Maserati llueix la firma de Pininfarina. Mentrestant, la majoria no en tenia, altres portaven un tros d'una vella falda lligada al tos, i altres la que regalaven les autoritats, suposadament d'un sol ús, que amb el pas dels dies començava a destacar per la seua textura mostosa. Ara hi ha màscares patriòtiques, amb logos tribals o que llueixen manifestos més o menys prescindibles, n'hi ha d'alta tecnologia que fins i tot es netegen soles, i hi ha qui les col·lecciona totes i les combina amb la vestimenta. El món prêt-à-porter està vivament interessat en el tema. Si la cosa es prolonga molt, acabaran apareixent retrats d'Antonio López o fotografies d'Annie Leibovitz de gent important lluint mascareta. Ja són un wearable subjecte a les regles del màrqueting que adquireix una especial rellevància en aquests moments de «desescalada» en què anem passant de fase en fase amb aires de festa, la gent es retroba i s'exhibeix davant dels seus iguals, celebra la «normalitat» i accelera el seu pròxim i gloriós entropessó amb la pedra habitual.

Això que ens pareixia una extravagància asiàtica o una cosa excepcional ens està començant a resultar familiar. Però, més enllà de la inapel·lable necessitat sanitària, i per molta creativitat que li posem, per poc que un tendisca a adoptar la perspectiva d'entomòleg no pot evitar una sensació de vergonya en veure's obligat a portar mascareta i en veure els seus congèneres portant-ne una. És, sens cap mena de dubte, una humiliació col·lectiva que hauria d'afectar seriosament la nostra autoestima com a espècie. Perquè, no ens enganyem: siga de fina mussolina o d'aspra arpillera, porte impresa l'ensenya de la pàtria o l'aprimorat gargot del modista més fi, això és un boç, un d'aquests artefactes que solem posar a certes bèsties per a evitar que ens mosseguen. Ara ens veiem obligats a posar-nos-els a nosaltres mateixos per tal de no escopir a qui tenim al costat i perquè ell no ens escupa, per a no matar-lo i, sobretot, per por que ell ens mate. Per a poder sobreviure ens hem hagut de ficar voluntàriament en la gàbia, i cada vegada que eixim al carrer ens hem d'encaixar un cabestre en el morro. I no perquè siguem tan llestos com per a saber que ens convé fer-ho, sinó perquè som tan estúpids com per a haver arribat a aquesta situació.

El virus no ha vingut a nosaltres; nosaltres hem anat a ell. Des de sempre, en comptes de quedar-nos tranquils en el nostre hàbitat, ens hem entestat a endinsar-nos en el d'altres a importunar, a saquejar, a usurpar, a tocar-li els collons a tot déu fins que hem arribat al pangolí. Per això, allà on anem, que és des de la Fossa de les Mariannes al cim de l’Himàlaia, ho fem sempre proveïts d’un arsenal per a protegir-nos: cascos, escafandres, cantimplores, bastons, botelles d’oxigen, kits de supervivència, el que calga per a sobreviure en entorns que no són els que ens van tocar en sort el dia de la creació. Com més lluny volem anar, més precaucions hem de prendre. I ha arribat un punt en què no ens podem relaxar ni tan sols restant en el nostre entorn més immediat, perquè no hem deixat de cagar-nos en ell. Per això utilitzem taps per a les orelles, antifaços per a dormir, ulleres per a protegir-nos els ulls, barrets per a protegir-nos la calba, potingues per a esquivar els mosquits, i ara, màscares contra els virus… Realment som una espècie singular. Hem acabat esdevenint cossos estranys en el nostre propi medi. En la major part del planeta som intrusos i ens equipem com a tals. I, fidels a la nostra naturalesa, d'un temps ençà somiem de conquistar la resta de l'univers.

Podem ben dir que som inassequibles al desànim, encara que no podem afirmar que actuem sense complexos. Cada vegada que hem eixit de casa durant el confinament, fins i tot dins de l'estricta normativa, ho hem fet sempre amb la coartada preparada, ens hem mogut amb la consciència culpable a flor de pell, perquè és part essencial de la nostra idiosincràsia i ens passem la vida bregant amb ella: «Tinc la recepta que justifica el meu passeig fins a la farmàcia», «Porte el tiquet del supermercat», «Amb el gos, no em poden dir res», «Si em pregunten, vaig pel diari»… En general actuem així. Portem el DNI en la butxaca i tenim preparada una justificació per a tot el que fem. Tenim ànima de delinqüents. Sempre ens sentim al caire de la il·legalitat per molt que ens cenyim a la llei. Perquè la legalitat està permanentment en obres, és una avinença acomodatícia i ho sabem. Les lleis apareixen i desapareixen, totes canvien, són interpretables i tenen el seu marc d’excepcionalitat. Pretenen ser referents objectius en un àmbit tan inevitablement subjectiu com el de la relació de l’ésser humà amb el seu entorn, amb els seus congèneres i amb la seua consciència. En última instància regulen el flux de la vida i de la mort, del que pot viure i ha de viure i del que pot morir i ha de morir.

Amb tot i això, hi ha una certa mena de pocavergonyes que contravenen les normes sense més excusa que el seu suposat dret a xafar per on passen, d’actuar com els peta sense necessitat de donar cap explicació. En aquests temps de pandèmia s'han fet especialment visibles des de bon començament — no només ara, quan algunes subespècies d’aquest gènere s’estan organitzant en manades o, més aviat, en ramats agressius—. Ací i allà ens han incomodat i ens incomoden amb el seu desvergonyiment i la seua temeritat, desafiant amb el seu exemple obscé les nostres pors, el nostre puritanisme de benpensants acorralats. Són elements que actuen sense inhibicions perquè estan convençuts que el món no és més que el lloc on ells viuen, i, per tant, tot està supeditat al seu arbitri i conveniència. Ens consolem pensant que són uns sociòpates insolidaris, però, per inquietant que resulte, o per això mateix, cal preguntar-se si la seua característica principal no és la de mancar d’aquesta mala consciència amb què els altres pretenem redimir-nos. El seu sentiment de superioritat els fa sentir-se lliures de qualsevol escrúpol moral i de prudència (sentir-se impune indueix a creure's immune), i augmenta el nostre desassossec no només per l’amenaça directa que representen, sinó perquè traspuen la imatge nua de la humanitat tal com és ara i ací, aquesta imatge que els altres necessitem vestir amb tota mena de coartades i boços elegants perquè ens resulte suportable.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
19 de mayo de 2020 - 11:02 h

Descubre nuestras apps

stats